El cuento de la criada, Margaret Atwood

Resum  (Contraportada de l’editorial)

Amparándose en la coartada del terrorismo islámico, unos políticos teócratas se hacen con el poder y, como primera medida, suprimen la libertad de prensa y los derechos de las mujeres. Esta trama, inquietante y oscura, que bien podría encontrarse en cualquier obra actual, pertenece en realidad a esta novela escrita por Margaret Atwood a principios de los ochenta, en la que la afamada autora canadiense anticipó con llamativa premonición una amenaza latente en el mundo de hoy.

En la República de Gilead, el cuerpo de Defred sólo sirve para procrear, tal como imponen las férreas normas establecidas por la dictadura puritana que domina el país. Si Defred se rebela —o si, aceptando colaborar a regañadientes, no es capaz de concebir— le espera la muerte en ejecución pública o el destierro a unas Colonias en las que sucumbirá a la polución de los residuos tóxicos. Así, el régimen controla con mano de hierro hasta los más ínfimos detalles de la vida de las mujeres: su alimentación, su indumentaria, incluso su actividad sexual. Pero nadie, ni siquiera un gobierno despótico parapetado tras el supuesto mandato de un dios todopoderoso, puede gobernar el pensamiento de una persona. Y mucho menos su deseo.

Los peligros inherentes a mezclar religión y política; el empeño de todo poder absoluto en someter a las mujeres como paso conducente a sojuzgar a toda la población; la fuerza incontenible del deseo como elemento transgresor: son tan sólo una muestra de los temas que aborda este relato desgarrador, aderezado con el sutil sarcasmo que constituye la seña de identidad de Margaret Atwood. Una escritora universal que, con el paso del tiempo, no deja de asombrarnos con la lucidez de sus ideas y la potencia de su prosa.

Primera edició: editorial Bruguera (2008).

Reedició 2017: Editorial Salamandra.- 416 Pàg. Traducció: Elsa Mateo Blanco

Apunts de lectura

Atwood fa servir la tècnica del flashback per simultaniejar dues històries del mateix personatge, la d’abans i la d’ara. La d’abans del cop d’estat teocràtic, quan tenia un nom i una identitat i la d’ara, la de Defred, esclava del comandant a qui pertany. La narradora ho explica en primera persona a manera d’un conte oral no escrit.

“Me gustaria creer que esto no es más que un cuento que estoy contando. Necesito creerlo. Debo creerlo…….un cuento que estoy contando en mi imaginación, sobre la marcha”. Un joc, una ficció, ciència ficció, però que pot passar, que està passant d’alguna manera. L’element de crítica sociològica i política és clara.

A la novel.la és la república de Gilead, però a la realitat del nostre món, amb l’excusa contra el terrorisme, veiem com s’incrementa l’autoritarisme i es retallen les llibertats, la llibertat de premsa, el dret a la participació i a la manifestació ciutadana, entre d’altres.

 

A Gilead, la dona perd la seva autonomia econòmica, la seva feina, fins i tot la seva identitat per esdevenir una esclava, “criada” i dependre d’un amo i senyor, amb dret a pernada fins i tot.  Fins i tot té prohibit llegir, escriure, fumar, parlar amb desconeguts,veure alcohol….Tampoc disposa de la la llibertat sobre la pròpia imatge i ja no diguem sexual ni per a d’altres relacions. El nom de la criada protagonista “de Fred”, com el de les seves amigues (Deglen, Dewarren..), és una paraula composta per la preposició “DE” que indica possessió  i el nom del comandant al qual estan adscrites.

La maternitat és el valor que la societat dóna a les criades les quals van uniformades amb una túnica vermella com a símbol de fertilitat. Però de fet són tractades com a objectes a través d’un procés de despersonalització gradual:

“Pueden hacer conmigo lo que quieran. Soy un objeto. Por primera vez siento el verdadero poder que ellos tienen.”.

Davant aquesta realitat tan opresiva, què fer? La criada que precedeix a  Defred a l’habitació que ocupa deixa escrit en un lloc amagat la seva manifestació de sublevació, després es suïcida:

“NOLITE TE BASTARDES CARBORUNDORUN” (“No dejes que los bastardos te carbonicen”). Com a un antídot es va repetint durant la narració en la ment de Defred.

Altrament, la resposta de Defred és fer una crònica, una història personal, amb la intenció de ser un testimoni de tot el  que està passant. Es per això que sovint manifesta que pensa amb el lector i se li dirigeix. És a dir, una manifestació del sentit de l’escriptura, de la mateixa autora, Margaret Atwood:

“Al contarte algo, cualquier cosa, al menos estoy creyendo que estás allí. Creo en tu existencia. Porque contándote esta historia, logro que existas. Yo  cuento, luego tu existes”.  Tota una manifestació del sentit de l’escriptura. A vegades, seguint aquest joc, avisa el lector: “Te dije que era terrible.  Y esto es lo que ocurre” . Qui avisa, no és traïdor.

És clar que la novel.la té un pal de paller de reivindicació feminista. Una de les vàlvules d’escapament del col.lectiu de les criades és la cerimònia pública de la “Particicución” a través de la qual es deixa absoluta llibertat pel linxament d’un suposat violador. És una violenta posta amb escena del principi radical: contra violació castració.

Possiblement el recent estreno de la sèrie de TV basada en aquesta novel.la l’ha rellançat amb noves edicions, cosa que celebrem.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s