Agua salada, Charles Simmons

Resum (contracoberta de l’editorial)

«En el verano de 1963 yo me enamoré y mi padre se ahogó». Así arranca esta extraordinaria novela sobre el paso de un adolescente por los oscuros recovecos de la pasión adulta. Agua salada es una revisión contemporánea de la novela corta de Turguénev Primer amor, pero ambientada en un paisaje estival de agua, cielo y arena bellísimos. En ella, con momentos tan poderosos como los de cierto Nabokov o el Salinger más celebrado, se relata de manera apasionante los trascendentales «sucesos amorosos» que cambiaron a una familia para siempre.

En una remota isla de la costa atlántica, en un lugar idílico que siempre ha sido fundamental en las vidas de todos ellos, el quinceañero Michael y sus padres inician sus habituales y apacibles vacaciones… Hasta que la aparición del amor y las pasiones, tanto las juveniles como adultas, quiebra esa calma intocada hasta entonces.

Hay en estas páginas distintas formas de amor: el sensual, el paternal o filial, el romántico… Magistralmente, Charles Simmons explora el corazón mismo de la necesidad de sentirnos deseados, la complejidad de los vínculos padres-hijos y la adolescencia de un chico con todos sus anhelos, confusiones y desengaños. Y lo hace con una prosa tan luminosa como los paisajes de esta fascinante novela.

Editorial Errata Naturae.- 165 Pàg. Traducció Regina López

Apunts de lectura

En el verano de 1963 yo me enamoré y mi padre se ahogó.” En primera persona, Michael, narra la història de l’estiu quan tenia 15 anys i ho fa trenta anys després. El llogaret on passa l’acció és un dels elements importants de la narració, per la seva singularitat geogràfica i també per la singularitat de la gent que hi viu durant aquell estiu de l’any 1963. Gent encantadora en un lloc encantador, quatre cases en una petita i allargada península a l’oceà Atlàntic. Un escenari en el qual hi passen moltes coses.

És una novel.la d’iniciació d’un adolescent a l’edat adulta, inspirada en la novel.la “Primer amor” d’Ivan Turguénev (1860) en la qual el narrador també és el propi protagonista. Però, a diferència de la novel.la de Turguénev, el relat de l’experiència amorosa en la novel.la de Simmons va més enllà de la pròpia interioritat del protagonista adolescent. Al voltant de l’experiència amorosa de Michael es van desprenent petites ones concèntriques que abasten tota una altra tipologia de relacions amoroses. En el capítol final de “conclusiones” s’hi estableix una classificació al respecte:

“Madre , Melissa y yo estábamos en el lado del amor, del que uno podia salir malparado. Padre, la señora Mertz y Hillyer estaban al otro lado. Seguramente Zina creia encontrarse….” .

Un llogaret encantador, un vaixell encantador, un veler, El Angela, fet de fusta i tela, tot un personatge en mans de Michael i el seu pare:

Al Angela le gustaba dejarse llevar, y no hacía virguerrías. Prefería un viento potente y constante, però capeaba las rachas, nuca se alterava, y era más que feliz dejándose empujar por la brisa. Si alguna vez no sabías bien lo que hacías, te perdonava”. Pàg. 52.

El pare de Michael, era sens dubte el seu punt de referència. La mare, però,  també es prodiga en consells:

“Michael, a ti Zina te parece una chica, pero es una mujer hecha y derecha. Te partirá el corazón como no te quites esa idea de la cabeza. En la vida uno no obtiene lo que quiere por desearlo; uno obtiene lo que la vida le da” Pàg. 69.

L’estiu és un període de temps que pot ser molt propici pels canvis a la vida. De fet és un recurs que s’utilitza a moltes novel·les d’iniciació. No fa pas massa parlàvem en el nostre blog de la novel.la Tu, meu, d’Erri de Luca, un adolescent en una illa de la mar Tirrena. El Bell estiu de Pavese també podria ser un altre bon exemple.

Simmons utilitza un estil narratiu directe i senzill basat en un equilibri entre les descripcions, el diàleg interior del narrador i els diàlegs. El narrador no es limita només a explicar uns fets en primera persona sinó que ho fa de manera que esdevé una reflexió personal, gairebé com una teràpia realitzada 30 anys després.

“Ahora soy mayor que mi padre cuando se ahogó. No sé por qué sigo sintiéndome como un niño”.

En el seu estil narratiu, Simmons, suggereix grans concavitats que el lector haurà d’anar completant a través de la seva imaginació.

“¿Quien sueña en un yate? En un yate se tienen ambiciones, no sueños”. Pàg.52

La intriga, a part de desvetllar la mort del pare a la primera frase, es va dosificant i repartint entre les diferents històries que s’hi conjuguen fins al galop final.

Tot plegat, és més que una història de vida d’un adolescent. Un conjunt de relacions que ens parlen de la vida, de l’amor, del desamor, de la gelosia, de les pors i incerteses, de la infidelitat,…. En un lloc encantador difícil d’oblidar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s