Petita crònica, Stefan Zweig

Resum (contracoberta de l’editorial)

L’any 1929, en ple ascens del nazisme, Stefan Zweig va publicar, sota el títol Petita crònica. Quatre narracions, un recull de relats breus que gaudirien d’un èxit extraordinari: tres edicions successives i 100.000 exemplars venuts en només dos anys. Tot i la diversitat temàtica de cadascuna de les quatre narracions, aquest llibre constitueix una crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb un fort component autobiogràfic. Dels quatre relats —«La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel»—, aquest darrer ha gaudit d’un èxit especial i s’ha consagrat com un cant d’amor als llibres i als llibreters. El lector té l’oportunitat de llegir aquestes narracions per primera vegada en català i en la forma que Zweig va donar originalment al llibre.

Edicions de la ela geminada.- 130 pàg..- traducció Marc Jiménez Buzzi

 

Apunts de lectura

“Petita crònica” recull quatre narracions que tal com el nom indica són referits a fets situats en un moment concret de la història i que a través de la literatura se’ls vol preservar de l’oblit. L’adjectiu “Petita” ja indica que no es tracta de grans fets solemnes sinó que formen part d’una història mínima, però, molts significatius de la naturalesa humana.

La primera narració, La col·lecció invisible, a través d’un segon narrador se’ns explica una troballa singular en un moment excepcional. A part d’un acte de solidaritat i humanitat en un món especulatiu i mercantilista, com és el del col·leccionisme d’art, és un cant a la bellesa com un recurs, un refugi, davant els mals temps que la vida ens depara. Unes carpetes farcides de dibuixos que esdevenen un magatzem d’emocions la gestió de les quals tenen un gran valor terapèutic quan les xacres de la vida s’imposen.

Una benèvola  il·lusió pel damunt del nostre antipàtic món real. Com diu Goethe¸”Els col·leccionistes són persones felices”.

La segona narració, Un episodi del llac de Ginebra, la crònica d’un home perdut en les aigües del llac, el qual és sobtadament sorprès “amb una espantosa consciència de la seva condició d’estranger” .  Una magistral narració que esdevé un testimoni fidel de la  crua condició de refugiat, un tema recurrent en la història dels temps i tant actual a la nostra Europa d’avui dia.

La crònica “Leporella”, explica la dificultat d’adaptació a la vida urbana d’una noi d’una població rural i com un servilisme gairebé malaltís pot esdevenir un recurs adient i útil. La necessitat d’adaptació fa sorgir nous brots de sentiments en el món interior de Leporella que transformen els seu sentiments i la seva conducta.

El llibreter Mendel”, és possiblement una de les narracions més conegudes i celebrades de Stefan Zweig, entre molts valors, el de ser un clàssic de l’amor als llibres:

“..poder tenir un llibre valuós a les mans significava per a Mendel el mateix que per a d’altres trobar-se amb una dona. Aquells moments eren les seves nits d’amor platònic. Només els llibres, mai els diners, tenien poder sobre ell.”

En aquesta crònica, Zweig narra la història d’un vell jueu que dedicava la seva vida als llibres assegut en una taula d’un cafè de Viena des d’on despatxava i gestionava el seu negoci. Era tot un símbol reconegut del coneixement, glòria i honor del Cafè Gluck.

“En Jakob Mendel, en aquest  modest llibreter de vell vaig trobar per primera vegada, quan jo era jove, el gran secret de la concentració completa, origen de l’artista i de l’erudit, de l’autèntic savi i del foll absolut, la tràgica sort i desgràcia de l’obsessió absoluta”. Pàg. 99

Però, arriba la Primera Guerra Mundial i Mendel és víctima de viure al marge de la realitat i és empresonat. Passats dos anys quan retorna al seu racó del Cafè, “Mendel ja no era Mendel, com el món ja no era el món”. És rebutjat pel nou propietari, l’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.

“En aquell moment , m’omplí la boca un gust amarg, un gust de caducitat : ¿Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?” Pàg.111.

“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit” Pàg. 130.

Tal com s’assenyala en el pròleg, tots quatre relats estan units per un mateix fil: uns personatges víctimes en majúscula del seu temps i que la “petita crònica” vol donar a conèixer perquè tothom ho pugui apreciar en tots els seus extrems.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s