Cançó de la plana, Kent Haruf

Resum (contracoberta de l’editorial)

Al petit poble de Holt, Colorado, un professor s’ha de fer càrrec dels seus dos fills, que s’inicien en l’aventura de viure, després de la desaparició de la seva dona; una adolescent embarassada és rebutjada per la seva mare i es veu obligada a buscar refugi, i dos germans solitaris d’edat avançada que viuen en una granja dels afores veuen com el seu dia a dia s’altera sense remei quan decideixen acollir un hoste inesperat.

Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la cadència lenta d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Kent Haruf ens mostra un paisatge humà commovedor on l’amor i l’esperança esdevenen el motor de tota vida humana.

Edicions del Periscopi.- 384 Pàg. Traductor: Marta Pera Cucurell

Apunts de lectura

Els personatges de Cançó de la plana són gent normal i corrent d’un poble rural de Colorado i abasten tota una tipologia social, fins a quatre generacions: nens, pares separats, mare soltera, mestres, germans solters que treballen al camp, …. Gairebé tots són bona gent, bé també hi ha algun autèntic “fill de puta”.

El nexe comú de tots els personatges és el poble de Holt, un petit poble on tothom es coneix i que com a tots els pobles el control social en forma part indestriable.

La narració està dividida en capítols curts i en cadascun parla dels episodis que va vivint cada personatge. Episodis que s’enllacen amb una seqüència temporal tot seguint el fil de la història que s’hi va narrant. Així anem seguint les estacions de l’any en un espai que gradualment es va dibuixant en el qual s’entrellacen les relacions humanes dels diferents personatges amb el paisatge.

Potser destacaria la simplicitat tant de l’estructura narrativa com del llenguatge. Amb aquests elements bàsics s’aixeca una gran bastida com la vida mateixa. Com a la vida, cada personatge cova problemes que intenta afrontar de la millor manera i sovint el remei passa per la relació amb altres persones. L’amor, l’odi, la soledat, les bones companyies, la malaltia, la maternitat,  la joventut, la vellesa.. No cal dir que els millors valors humans, totes les emocions es passegen pel petit poble, també, és clar,  els més malvats. Tot plegat, evoca una melodia, una cançó, agradable, encantadora, plena de vida, però mai sentimental. Una cançó humana.

Hem dit moltes vegades que gairebé tot allò relatiu a les persones ha estat escrit i tractat, i que allò que realment té un valor literari és la manera de narrar-ho. En aquest cas podríem dir que és la senzillesa, l’art de les petites coses, dels detalls, de les reaccions dels personatges, de l’espontaneïtat. Un estil que fuig de tot objectiu pretensiós, estètic i formal.  La disposició dels capítols amb l’anunciat del nom del personatges respectiu, fa que la imaginació del lector es situï ràpidament en el perfil del personatge a punt de viure una de les diverses vicissituds.

Un estil que pot enganyar per massa senzill, però segur que les vides d’aquests personatges perduraran per molt temps en la ment del lector.

El títol en angles PLAINSONG (Salmodia):  Música vocal unísona utilitzada en la església cristiana per cantar els salms; qualsevol melodia o aire senzill i sense floritures.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s