Les memòries d’Adrià, Marguerite Yourcenar

Resum (contracoberta de l’editorial)

Adrià: un emperador que se sent «responsable de la bellesa del món», una vida dilatada i un regnat pacífic —gairebé—, i una lenta malaltia que posa fi a tota una elaborada planificació de l’imperi més vast de l’antiguitat, que sega una concepció de l’existència sòbria i alhora oberta als plaers, grega en la mesura i l’acompliment, i un ideal platònic, el del poder exercit per un emperador-filòsof que només amb Marc Aureli aconseguirà de ser una realitat. Tot això fa la vida d’un home que ens ho conta quan ja la mort pot donar un sentit a tot el viscut, estimat, sofert, desitjat, imaginat… I un nom que en la seva breu aparició engloba i resumeix tots els caràcters trets principals d’aquesta vida: Antínous. Adrià, Antínous i Marc Aureli, destinatari de les memòries d’un dels darrers «esperits lliures» de l’edat antiga. Marguerite Yourcenar ha sabut mimetitzar amb profunditat tot el gavadal d’impressions subjectives que un home pot acumular al llarg dels anys, i no un home qualsevol, sinó el millor del seu segle, el que veu l’esdevenidor, el que viu cada moment com si fos únic i irrepetible, i alhora previst i lligat al seu destí, el que persegueix l’ombra de l’estimat enmig de les creixents tenebres. Marguerite Yourcenar ha construït una novel·la que no pot ser llegida superficialment. Tot és, aquí, com en la vida d’Adrià, mesurat, potser en aparença fred i racional, però la passió resideix en el contingut, no en el continent. I en el més petit detall habita la perfecció: com en un camafeu grec.

Editorial La butxaca.- 336 pàg.- Traduccció Jaume Creus

Apunts de lectura

La meva curiositat m’ha portat a llegir moltes vegades les Memòries d’Adrià i sempre m’ha sorprès alguna de les moltes reflexions que s’hi narren.

Ara, en motiu de buscar un tema per a la postal de felicitació de l’any nou m’hi he tornat a capbussar. En el capítol Tellus Stabilita, Adrià fa tot un seguit de reflexions sobre l’art de la construcció. I aquest ha estat el motiu que m’ha inspirat la “postal-card” de la felicitació d’any nou: El moll grec d’Empúries (Golf de Roses).

 

“Construir és col·laborar amb la terra: és posar un senyal humà en un paisatge que en quedarà modificat per sempre més; és contribuir també a aquesta lenta transformació que és la vida de les ciutats. Quanta cura per trobar l’emplaçament exacte d’un pont o d’una font, per donar a una carretera de muntanya la corba més econòmica que al mateix temps és la més pura… l’aqüeducte de Cartago compensava d’alguna manera les dureses de les guerres púniques. Bastir fortificacions era en definitiva el mateix que construir dics: era com trobar la línia sobre la qual podia ser defensat un ribatge o un imperi, el punt en què l’assalt de les onades o el dels bàrbars serà contingut, aturat i romput. Construir ports era fecundar la bellesa de les badies. Fundar biblioteques era encara construir graners públics, amuntegar reserves contra un hivern de l’esperit que, per certs signes i a desgrat meu, veig a venir. He reconstruït molt: és talment col·laborar amb el temps en el seu aspecte de passat, captar-ne i modificar-ne l’esperit, servir-li de relleu per tal que tingui un futur més llarg; és retrobar sota les pedres el secret de les fonts. La nostra vida és breu: parlem contínuament dels segles precedents o dels següents al nostre com si ens fossin totalment estranys; tanmateix en els meus jocs amb les pedres els tenia a tocar. Els murs que apuntalo encara serven l’escalfor del contacte amb cossos desapareguts; mans que no existeixen encara acariciaran els fusts d’aquestes columnes. Com més he pensat en la meva mort, i sobretot en la d’un altre, més he procurat afegir a les nostres vides aquests perllongaments gairebé indestructibles. A Roma utilitzava preferentment al maó etern, que no retorna sinó lentament a la terra que l’ha fet néixer, i que, tant si s’esfondra com si es va esmicolant imperceptiblement, ho fa de tal manera que l’edifici resta com una muntanya malgrat que hagi deixat de ser visiblement una fortalesa, un circ o una tomba. A Grècia, a l’Àsia, feia servir el marbre nadiu, la bella substància que un cop tallada roman fidel a la mesura humana, fins a tal punt que el pla del temple sencer queda contingut en cada fragment de tambor trencat…….Quasi tot allò que el nostre gust està disposat a intentar, ja s’ha dut a terme en el món de les formes; vaig passar al del color: el jaspi verd com les profunditats marines, el pòrfir granulós com la carn, el basalt, la llòbrega obsidiana. El vermell intens de les decoracions murals s’adornava amb broderies més i més refistolades; els mosaics dels paviments o dels murs mai no eren prou daurats, prou blancs o prou foscos. Cada pedra era l’estranya concreció d’una voluntat, d’una memòria, d’un desafiament a vegades. Cada edifici era el pla d’un somni.”

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s