El temps de les cireres, Montserrat Roig

Resum (contracoberta de l’editorial)

Després d’haver viscut durant dotze anys a França i Anglaterra, la Natàlia torna a la Barcelona dels anys setanta, on retroba el passat i el present de la seva família: uns personatges que enmig de la grisor de l’època busquen desesperadament el sentit de les seves vides. El temps de les cireres és una crònica que reflecteix la crisi de valors provocada pel resultat de la guerra, el franquisme, la repressió i la desintegració del pensament polític i ideològic que tot plegat provocà. És també el retrat de tres generacions d’una família a partir de la qual Montserrat Roig fa una mirada crítica a la burgesia catalana així com un magnífic retrat social de tota una època.

Edicions 62 (edició 1981). Edició actual: LaButxaca.- 288 Pàg.

Apunts de lectura

La novel.la utilitza la figura del retorn a casa com una manera d’analitzar la situació en el nostre país així com la del propi entorn familiar. Un retorn que per la protagonista Natàlia té molt de recerca. Recerca d’un temps passat, recerca també d’una identitat personal. Natàlia torna a Barcelona des d’una Anglaterra que li ha servit de refugi durant els anys de la seva joventut i del principi de l’edat adulta. En tornar a casa aflora el passat familiar, fins a tres generacions, i el seu marc històric. El viatge d’anada i tornada de la Natàlia comprèn 12 anys, des de l’afusellament de Julián Grimau (1963), dirigent comunista, fins a l’execució de Puig Antich (1974). Aquesta darrere mort és tota una conclusió negativa per a la Natàlia que no ha canviat res a nivell polític. Dues dècades, la dels 60 i la dels 70, plenes d’expectatives de canvi i també de desencants i frustracions.

La novel.la, però, es decanta més en narrar la història de tres generacions de la família Miralpeix que no pas la crisi personal de la Natàlia. D’aquesta manera és una crònica d’una part de la burgesia catalana. Una crònica, la dels pares, encarnada pel matrimoni Joan Miralpeix i la seva dona Judith, d’una decadència personal portada al límit.  Els fills de la generació que ha viscut la guerra civil, el germà de la Natàlia com a paradigma, opten per fer diners i el consumisme. Tancats en una campana de cristall que van construint i reproduint desconnectats de la realitat política i social. La visió de tot plegat de la recent arribada Natàlia és d’una certa posició crítica.

Intercalada a les diverses històries de la saga familiar hi ha la de la protagonista. El fracàs del viatge, de la fugida. El seu retorn ens porta els records d’unes experiències revolucionàries no assumides. “Tenia por, ja t’ho he dit. La maleïda por, pensà la Natàlia, la por d’aquell temps tan gelat i ombrívol, la por semblava un vent immòbil…”

La Natàlia recorda quan de la ma d’un activista universitari anava pels barris obrers per veure obres de teatre d’un amic: “L’olor dels pobres, sempre la mateixa olor de misèria, pensava la Natàlia, no m’hi acostumaré mai…”

Una crisi personal, respecte a la seva actitud davant la vida, distant, talment com si mirés un espectacle: “Sempre havia tingut la sensació que havia fet tard a tot…. I ella, el que volia, era caçar al vol la imatge precisa, fer aturar el temps que lliscava sense remei. Potser per això  vull fer fotografies, es deia, perquè és una manera de violar el temps i no permetre que ell et violi a tu.”

El contacte de Natàlia amb el seu nebot Màrius és també un cert retorn al temps perdut, de quan va emprendre el viatge a l’estranger. Màrius és un jove que se sent atrapat pels seus conflictes, per la ciutat, pels ambients en què es mou. També per Natàlia, Marius és la possibilitat de superar una situació d’ofec com en el seu temps ho va ser per a ella mateixa. Marius també fuig, però amb menys rebel·lia, la seva fugida és cap a un ideal poètic i cap al consumisme. Poesia i moto. Un binomi difícil i que el porta al desencant.

“En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És con si s’enfonsés a poc a poc.. La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre”.

I ara què, quin és el futur d’en Màrius i el de la Natàlia? . Haurà la Natàlia de recuperar el temps perdut i retrobar els seus?

“Aquest país em fa fàstic, va fer en Màrius. A mi també me’n feia, digué la Natàlia, i he tornat…..és que vaig descobrir, un bon dia, que no en feia fàstic el país, sinó que em feia fàstic  els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps perquè? Perquè al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà.”

És clar que la solució la portem a dins, en allò que decidim fer.

Pel que fa a l’estil narratiu, diria que es nota el pas del temps. Potser és massa detallista en algunes descripcions i s’utilitza poc l’el·lipsi. Pels qui hem viscut els escenaris de la Barcelona que descriu la novel.la, la seva lectura ens retorna allò que vàrem viure i que mai oblidarem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s