Dràcula, Bram Stoker

Resum (contracoberta de l’editorial)

Des de 1867, en què coneix l’actor Henry Irving i es converteix en el seu secretari, fins que publicà Drácula (1897), transcorren trenta anys dels quals ben poca cosa sabem de la vida de Bram Stoker. Se sap que pertanyia a la societat “Golden Dawn”, de la qual eren membres també altres destacats escriptors de terror: Arthur Machen, Algernon Balckwood, Sax Rohmer…; se sap que de la lectura de la novel·la de Sheridan Le Fanu, Carmilla, va influir-lo fins al punt de voler escriure una novel·la sobre vampirisme, i sabem, igualment, que el fal·laç escèptic que era Sir Henry Irving va apostar-li que no l’acabaria. Resultat d’aquesta juguesca, Drácula és una novel·la que mereix des del judici més elogiós -Oscar wilde la qualificà com una de les millors novel·les de tots els temps fins a la valoració més moderada -Montague Summer deia que “està admirablement elaborada i, si tota l’obra hagués mantingut el mateix nivell que la primera part, estaríem davant d’una autèntica obra mestra”-, que ha estat traduïda a les llengües més importants del món i sobre la qual s’han fet nombroses versions cinematogràfiques i diverses representacions teatrals.

Editorial Laertes (edició 1984).- 465 pàg. Traducció de Sílvia Aymerich.

Apunts de lectura

Dràcula de Bam Stoker, publicada l’any 1897, és la novel.la gòtica (castell tenebrós, fantasmes, supersticions populars..) més famosa sobre vampirs.

El vampir és una figura mitològica universal que ha produït l’imaginari humà i que ha estat i és causa de moltes teories sobre els seus orígens i sobre els molts diversos significats. Per exemple, un dels principals elements del vampirisme és l’efecte revitalitzador de la sang la qual cosa és una constant a totes les cultures. El vampir és una criatura que s’alimenta de l’essència vital d’altres éssers vius per tal de mantenir-se actiu.

En la cultura europea i occidental el prototip de vampir més popular es el d’origen eslau, és a dir el d’un ésser humà convertit, després de morir, en un depredador xuclador de sang. El vampir necessita sang per viure de la mateixa manera que, les víctimes de Dràcula a la novel.la, necessiten que el metge practiqui transfusions de sang per revitalitzar-les.

El vampir, com s’assenyala constantment a la novel.la és un no-mort, un mort incorrupte que les forces demoníaques aconsegueixen aturar el procés de la degradació de la carn (immortalitat) . Una ànima que després de la mort segueix viva amb un cos incorrupte capaç de travessar totes les barreres arquitectòniques i que com a ànima no es reflexa en els miralls. A la nostra cultura, el vampir s’associa a un ésser demoníac. En sentit contrari i paradoxalment la religió por qualificar el mateix fenomen del cos incorrupte com un signe de santedat.

És evident que la religió és l’element fonamental de la lluita contra el vampir. L’etern conflicte entre el be i el mal. A la novel.la, el professor Van Helsing, autèntic líder en la batalla per vèncer a Dràcula, s’encomana sovint a Déu:

“¿En quina altra cosa podem confiar, si no és en la pietat de Déu?

De manera que es produeix una simbiosi entre la ciència (raó) i la religió. Sense descuidar però, elements de la ciència tradicional, potser més propis de la superstició, que esdevenen efectius per dissuadir el vampir. Així entre les diverses maneres de combatre aquest tipus de figura demoníaca hi ha els recursos religiosos, la sagrada forma de l’eucaristia, el crucifix;  recursos naturals, com els alls i la rosa silvestre; així com pràctiques populars escatològiques per aconseguir que el no-mort tingui una mort real: clavar l’estaca de fusta al cor, decapitació, etc.  A la novel.la tot es mixtifica i tot val, ciència-religió-tradició, per tal de combatre el mal.

Cal recordar el marc contemporani de la novel.la respecte a les teories de Sigmund Freud sobre la teoria de la ment i la conducta humana. Així, a la novel.la hi ha moltes referències a tot el món dels somnis, dels malats mentals, de les tècniques d’hipnotització, etc.

El vampir es transmet a través d’un acte molt primari com és la mossegada. Una mossegada que contamina de la mateixa manera que els gossos transmeten la ràbia. Una mossegada que té un clar simbolisme sexual. Dràcula és un personatge elegant que sedueix les víctimes i crea dependència i submissió d’una manera gradual. Aquest procés de vampirització porta les víctimes a desitjar ser posseïdes fins a convertir-se en depredadores sexuals. Altrament els vampirs són polígams, una figura que va contra la moral religiosa i les bones costums.

És clar que un dels simbolismes continguts a la novel.la és la lluita entre l’antic règim feudal i la modernitat emergent. Dràcula és un senyor feudal que té atemorida tota la població a la qual  explota i “xupa la sang”. Els seus antagonistes formen un grup dominat pel món urbà, professionals del negoci immobiliari, un científic i un professor. La raó il.lustrada acabarà per derrotar l’antic ordre feudal i terratinent que el comte vampir representa. La ciutat contra el camp. Dràcula prové del món rural i intenta fer fortuna a la ciutat, fins i tot trasllada el seu propi hàbitat, una caixa de la seva terra natal.

Pel que fa a l’estructura narrativa, els narradors són els mateixos protagonistes els quals van construint la història a través dels escrits que fan en els diaris respectius o bé a través de les cartes que s’intercanvien. D’aquesta manera anem seguint la història sota el prisma dels diferents perfils dels personatges, metge, professor, marit, víctima, amic,..cadascú amb la seva singularitat. El diari, l’escriptura, és també una manera de fer teràpia:

 “Com que havia de fer alguna cosa per no tornar-me boig, m’he posat a escriure el diari”.

Mina és el personatge femení més important a la novel.la. Intel.ligent, activa, emprenedora i decisiva en dissenyar l’estratègia contra Dràcula.  Això no obstant, la novel.la reflecteix la moral i la consideració de l’època en relació a les dones:

“-Oh! Aquesta meravellosa senyora Mina! Té el cervell d’un home –un cervell d’un home molt ben dotat- i el cos d’una dona. El bon Déu ha fet aquesta excel.lent combinació amb un propòsit concretNosaltres, els homes, estem decidits, tal com vàrem prometre, a destruir aquest monstre, però no hi ha lloc per a una dona”.

Dràcula, encarna la figura del diable, aquest ésser misteriós, nocturn, relacionat amb la pulsió dels instints, del desig en totes les formes passionals, les arts màgiques, la perversió. A la novel.la de Bram Stoker vol colonitzar occident a través de la gran ciutat, Londres.  Al davant per barrar-li el pas hi ha un grup de persones amb potencial econòmic que utilitzen com a antídot diferents recursos científics i naturals, emparats pel poder de la religió, de Déu, de la llum del dia, del sol, …

Els efectes multiplicadors de la novel.la de Bram Stoker en el cinema i en les arts en general és recurrent. Potser el mite ha anat derivant cap a una simbologia més d’un depredador sexual. D’uns vampirs i vampiresses, elegants, seductors i encantadors depredadors sexuals a la mida de les fantasies eròtiques del públic.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s