Tota una vida, Robert Seethaler

Resum (contracoberta de l’editorial)

Quan l’Andreas arriba a la vall on passarà tota la vida té uns quatre anys, tot i que ningú no en sap l’edat exacta. De jove, convertit ja en un mosso molt complidor, entra a formar part de la colla de treballadors que construeix un dels primers telefèrics a la vall i que hi porta l’electricitat i la llum, però també el soroll. Llavors arriba el dia en què l’Andreas veu per primera vegada la Marie, l’amor de la seva vida, que tanmateix acabarà perdent. No la tornarà a veure fins molts anys després, quan enfili l’últim tram del camí i contempli amb admiració els anys que ha deixat enrere, el temps que s’ha anat escolant.

Tota una vida és una història simple i dolça. Un llibre serè i commovedor que demostra que una vida plena no depèn ni dels diners ni de l’estatus, sinó de les experiències i les persones que ens van enriquint al llarg de la nostra trajectòria vital.

Editorial La Campana.- 160 pàg.- Traducció de Mariona Gratacòs

Apunts de lectura

“Tota una vida”, la de Andreas Egger, que com totes les vides és una vida singular plena d’esdeveniments entre el naixement i la mort . Però, quan aquesta vida es narrada de manera que ens transmet millor que mai l’aventura de viure, cal celebrar-ho i assaborir-ho, com és el cas d’aquesta novel.la.

La vida del nostre protagonista és situada a principis del segle XX en una vall dels Alps. Un dels eixos vertebradors de la novel.la és la conjugació permanent entre l’home i la natura, una interrelació que configura el perfil del personatge. Una natura mai domesticada, malgrat la tecnologia la va transformant,  fins a convertir-la en un recurs turístic i una font de riquesa. Andreas, participa en aquest procés de transformació venent la seva força de treball, mai millor dir, la seva habilitat  manual i força física malgrat la seva discapacitat física.  Això sí, amb un cert escepticisme davant els dissenyadors tècnics:

“A Egger li semblava una idea ridícula, però en el fons admirava els enginyers, capaços d’extreure del seu cap fantasies  (construir telefèrics) i no deixar  que les tempestes de neu ni el calor de l’estiu espatllessin el seu optimisme ni la brillantor de les seves sabates sempre encerades” .

D’una manera gradual i sigil·losament anem assistint amb el pas del temps als canvis produïts pel progrés a la vall i en la vida de les persones: l’electricitat, el telèfon, els cotxes, la tele, l’acumulació capitalista…

També les alegries, l’amor, construir una llar, la felicitat i la desgràcia de perdre-ho tot per un cop de natura. Desgràcies personals i la desgràcia amb majúscula, la segona Guerra Mundial, que li va suposar estar empresonat durant 8 anys en un camp de concentració soviètic.  Egger sobreviu a tot, amb dignitat, segueix endavant, adaptant-se als diferents avatars. “Mai s’havia vist en la necessitat de creure en Déu, i la mort no li feia por”. Sempre va esperar en va  que la vida li compensés els seus mèrits. Els anys passen  i el deteriorament s’anava fent més avinent, perdent la memòria, d’on venia i sovint sense saber cap a on anava. “Però, podia mirar enrere en el temps, la seva vida, sense lamentacions, amb un mig somriure i una gran sorpresa”. Aquesta és la seva gran qualitat, un esperit noble i  digne.

L’estil narratiu és ple de figures, metàfores conjugant natura i acció humana. Tot un reguitzell d’escenes gairebé cinematogràfiques:

“El rus mirava a Egger i Egger mirava el rus, i entre ells no hi havia res més que silenci d’un matí d’hivern caucàsic”.

En tornar de l’exili després de la guerra:

“ L’alcalde ja no era nazi, en lloc de creus gamades, a les finestres hi tornava haver geranis penjats….”

Una escena tràgica d’un personatge tot escoltant la ràdio: “Quan el locutor va anunciar un concert amb instruments de vent, va cridar, es va donar diversos cops al pit i al final es va desplomar de la cadira, rígid i mort, acompanyat pel ritme metàl·lic de la música”.

O bé una escena en càmera lenta: “Va deixar la botella i va observar una gota que baixava poc a poc pel vidre i s’expandia per la taula fins a formar una taca rodona i obscura”.

Per narrar “Tota una vida” el pas del temps és un element narratiu fonamental i la manera de tractar-lo va correlatiu amb el binomi que ja hem esmentat: natura i acció humana. Una de les feines d’Egger era la de treballar penjat dels cables del telefèric per netejar-los:

“..es va penjar en l’aire entre les muntanyes i va veure passar els anys per sota com fotografies en color que no li deien res i amb les que no tenia cal relació”.

Els records, la memòria ens fa relativitzar les coses, tot emfatitzant alguns fets i minimitzant-ne d’altres. Així, mentre els avatars en el món del treball semblaven de poca duració, la violència domèstica soferta a la infantesa li era traumàtica:

“..li semblava haver passat mitja vida enganxat a un jou de fusta, amb la vista clavada a terra i el petit cul blanc apuntant cal el cel del vespre” .

Egger, un personatge també enginyós que sap treure partit de les seves habilitats quan tota la vall viu del turisme. Posa un anunci per oferir els seus serveis de guia muntanyenc.

“Li agradava aquesta gent (turistes), encara que alguns intentaven explicar-li com funcionava el món….Sabia que, a molt tardar, al cap de dues hores d’ascens la seva arrogància s’ofegaria amb la suor sobre el cos ardent..” .

Molta tristesa però també brins d’humor. Per exemple quan Egger, malgrat és coix, fa de guia per la muntanya i una senyora gorda cau:

“- Crec que no m’he trencat res. – va dir- Només em fa una mica de mal la cuixa. Podem baixar junts coixejant cap a la vall.

-No,- va objectar Egger-. Cadascú que coixegi sol”.

En moments de soledat profunda, Egger, perdut en una cabana al mig del bosc sent la necessitat de parlar amb les coses i com a teràpia fa servir l’escriptura, ell que a penes sap escriure adreça una petita carta a la seva dona morta. També hi ha un esment a la funció important de la lectura en boca de la seva dona que li llegeix en veu alta.

En definitiva, una petita novel.la que sap traslladar els batecs de la vida, els sofriments dels sers humans, els seus èxits i alegries. Tota una vida continguda en 160 pàgines perquè aconsegueix narrar les pulsions bàsiques de l’ ésser humà.

“Com tots els éssers humans, al llarg de la vida havia abrigat en el seu interior  il·lusions i somnis. Alguns els havia complert per si mateix, altres li havien estat regalats. Molts havien restat inassolibles, o els hi havien pres tot just els havia aconseguit. Però ell seguia allà……tenia la sensació que no li havia anat tan malament.”

Egger és un paradigma de l’home reconciliat amb la natura, allò que el romanticisme aspirava. L’estil narratiu ho fa possible tot tractant la natura com a un personatge en permanent interrelació amb el protagonista:

“- Encara no ha arribat el moment- va dir en veu baixa”. (adreçant-se a la mort, La vella dama) .

   I l’hivern es va precipitar sobre la vall.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s