Càndid o l’optimisme, Voltaire

Contracoberta de l’editorial

«Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser, els altres?»

Càndid creia en tot el que deia el seu tutor, fins que va intentar comprovar-ho: es va posar a buscar nòvia i va acabar a la guerra; es va refiar de la caritat dels cristians i per poc que no el maten de gana; va sobreviure a un naufragi per caure en un terratrèmol; el van pegar, el van robar, el van mortificar… Res d’estrany si, com l’havien advertit,

«Tot va de la millor manera possible: els mals particulars porten el bé general.»

Molts hem estat càndids sense saber-ho. Molts seguim creient que vivim en el millor dels mons possibles, malgrat que cada cop tinguem menys raons que ens ho facin pensar. Amb Càndid, Voltaire dispara contra l’ordre establert, el fanatisme i la cobdícia amb una fúria alegre i tendra, renovada, verinosa i subtil:

«L’optimisme és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament.»

El va escriure el 1759, però l’hauriem de llegir ara. Al cap i a la fi, el món continua sent «una cosa ben forassenyada i abominable». I la millor manera d’entendre-ho és amb aquest conte filosòfic divertidíssim, clàssic i, per tant, modern.

Sense Càndid seríem menys savis. Sense Càndid riuríem menys. Sense Càndid ploraríem menys. Però sense Càndid també seríem més càndids, i això faria que «el millor dels mons possibles» fos un lloc encara més injust, inhabitable i cínic.

Editorial Blackie Books.- 205 pàg. Il.lustrat per Quentin Blake.- Traducció Jordi llovet.

Apunts de lectura

La novel.la segueix les aventures del protagonista Càndid el qual té una visió del món influenciada pel seu preceptor Pangloss que encarna la filosofia de l’optimisme de Leibniz:  «tot passa a fi de be en aquest món, el millor dels mons possibles”. Els diversos avatars dramàtics que viu Càndid contradiuen abastament la filosofia de l’optimisme, malgrat el personatge s’hi aferra d’una manera obstinada.

La novel.la, a més de ser una sàtira a la filosofia de l’optimisme, és un mostrari dels horrors del món de l’època: terratrèmol de Portugal (1755), les missions colonialistes dels jesuïtes al Paraguai, la guerra dels búlgars, la cobdícia i la maldat humana,…

D’aquesta manera conjuga la realitat d’un món dramàtic i cruel amb la visió optimista de l’existència. I ho fa amb humor la qual cosa fa que la crítica encara sigui més sarcàstica.

“-¿Creieu –va dir Càndid- que els homes sempre s’han matat els uns als altres, com ho fan ara? ¿Que sempre han estat mentiders, engalipadors, pèrfids, ingrats, bergants, dèbils, volubles, dolents, envejosos,…sanguinaris, calumniadors…fanàtics, hipòcrites i ximples?

-I vós – va dir Martí- ¿creieu que els esparvers s’han cruspit els colomins sempre que n’han trobat?

– I tant! – Va dir Càndid.

– Doncs bé –va dir Martí-, si els esparvers sempre han estat com són, ¿com voleu que els homes hagin canviat de manera de ser?”

 

És obvi que estem davant un clàssic, entre d’altres, perquè el seu discurs és totalment actual. Amb tot el que està passant al món i a casa nostra, atur, precarietat laboral, destrucció de l’estat del benestar, refugiats, guerres, canvi climàtic,…. ¿algú pot pensar encara que vivim en el millor dels mons possibles com preconitza la filosofia de l’optimisme? .

Els personatges són distribuïts entre els que professen la filosofia de l’optimisme i que consideren que estem en el millor dels mons possibles i els que ho critiquen  considerant-ho una autèntica collonada. Entre els primers, el preceptor de Càndid, Pangloss, és el teòric i mestre del corrent que preconitza que tot efecte té una causa.També, és clar hi consta el seu deixeble Càndid, ple de candor, no maliciós ni capciós, ingenu . Al camp oposat hi trobem el senyor Pococurante, el paradigma del negativisme: “No li agrada res de res”.  També hi trobem un dervix de molta anomenada, que passava pel millor filòsof de Turquia:

“-mestre, venim a demanar-vos que ens digueu per què ha estat creat un animal tan estrany com l’home?

            – I a tu què t’importa? –va dir el dervix- No és cosa teva, això.”

No cal dir que la novel.la és plena de reflexions filosòfiques i de posicionaments crítics sobre l’esclavitud, la religió i en particulars els jesuïtes, sobre la guerra i la cobdícia humana, sobre el compromís i l’amor incondicional, etc.

Destacaria la defensa de la tolerància, narrada a través d’una seqüència sexual i amb un gran sentit de l’humor. Càndid vol ajudar a dues noies que semblaven patir un assetjament de bestialisme i mata d’un tret els agressors.

“Els crits venien de dues noies totes nues que corrien lleugeres per la vora del prat, amb dos micos al darrere que els mossegaven el cul”.

“Càndid es va quedar mut quan va veure que les noies abraçaven els micos amb tendresa, rompien en plors damunt d’ells….”

La tolerància significa respectar les costums de cada país per més singulars i estranyes que semblin.

Mentre el filòsof Pangloss, malgrat totes les desgràcies i penalitats que estan passant, continua amb el seu discurs de l’optimisme:

“ Els esdeveniments estan lligats els uns amb els altres formant el millor dels mons possibles…..”

Càndid dóna una lliçó de realisme:

“Està molt bé, això que dieu –va respondre Càndid- però ara hem d’anar a l’hort a treballar.”

A tall de conclusió diria que la novel.la Càndid, amb tot el que ens està caient al damunt,  és una bufetada als qui encara pensen que vivim en el millor dels mons possibles. També respon perfectament a la dita popular: Rient, rient, les va fotent.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s