Les afinitats electives, Goethe

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

A finals del segle XVIII, s´anomenava afinitats electives el peculiar fenomen químic pel qual dos elements associats es disgreguen sota l´acció simultània de dos altres elements, i s´hi associen formant dues noves parelles. En quina mesura aquest fenomen no es dóna també en el món dels sentiments humans?

Edicions Proa.- 232 pàg.

Apunts de lectura

Goethe utilitza la teoria química de les afinitats electives com a metàfora per aplicar-ho sobre les relacions amoroses. El mateix títol de la novel.la fa referència a la metàfora química de manera que sembla que vol fer avinent el determinisme de la natura en les relacions humanes i també la rebel·lió de les persones al respecte.

Denominem afins aquelles naturaleses que en trobar-se s’aferren ràpidament les unes amb les altres i es determinen mútuament”. I com a exemple es parla  “dels àcids i les matèries alcalines, que, tot i ser molt diferents, s’uneixen, es modifiquen i formen un cos nou”: una relació preferencial, una afinitat electiva.   

Són quatre els personatges de la novel.la que són objecte de la metàfora química:

  • Édouard i Charlotte, un matrimoni a través del qual finalment s’ha pogut complir els seus desitjos de joventut, gràcies al fet que tots dos s’han quedat vidus.
  • El capità, un amic d’Éduard que és convidat a passar una temporada a la casa i la jove neboda de Charlotte, Ottilie, que també retorna després de passar un temps en un internat. Ottilie és l’element catalitzador de les relacions amoroses que es produeixen.

Així l’argument quedaria configurat en base al següent esquema en boca del mateix Éduard, malgrat no encerta en com es realitzaran realment les reaccions i els corresponents aparellaments:

“Tu, Charlotte, representes la A i jo la teva B, en realitat jo depenc només de tu i et segueixo com la B a la A. La C és evidentment el capità,  que per aquesta vegada, m’allunya, d’alguna manera, de tu. És, doncs, just, que si tu no vols decantar-te cap a l’incert, se’t proporcioni una D, i aquesta seria sens dubte alguna l’amable jove Ottilie..”

De fet, l’esquema real resultant difereix sensiblement i més aviat seria: AB + CD → AC + BD. I això a causa del perfil psicològic dels personatges que la novel.la poc a poc va desvetllant. En definitiva, en la formació de dues parelles diferents.

Per un costat Charlotte i el capità, ambdós racionals i planificadors, que aconsegueixen sublimar i dominar la seva passió amorosa a través dels treballs urbanístics que executen a la finca.

Per l’altre costat, la parella fonamental de la novel.la: Éduard i Ottilie. Ell immadur i capriciós, i ella una jove inexperta, fràgil, sentimental, que està de ple en el trànsit de l’adolescència a l’edat adulta. Ambdós són víctimes de la seva passió, talment el model que Goethe ja va establir uns anys abans en la seva famosa i exitosa novel.la Werther. Com si fos una reedició de la relació amorosa del Werther, una reformulació de les escenes més significatives.

Sovint es tipifica la novel.la “Les afinitats electives” com una novel.la d’idees farcida de simbolismes i significats metafòrics. Per exemple, el fill que neix de la relació marital entre Charlotte i Éduard, però que de fet és un fill que s’ha concebut pensant en les respectives passions, un fill concebut pels quatre amb clares retirades físiques.

També analitza les forces de repulsió i atracció que van sorgint espontàniament en les relacions humanes sense la voluntat expressa dels personatges. Així, hi ha diversos punts de connexió que són percebuts com a indicis clars d’atracció passional:

  • Éduard constata que la lletra d’Ottilie és igual que la seva.
  • Escenes de música entre les quatre: “El capità acompanyava amb el seu violí a Charlotte quan aquesta tocava al piano, el mateix que Èduard amb la seva flauta ho feia amb Ottilie i el seu instrument de corda”. Units per la interpretació musical.
  • Les inicials gravades en la copa d’Éduard (E i O) que cau i no es trenca i que la seva obsessió amorosa el porta a interpretar-les com a Èduard i Ottilie, un presagi del seu feliç destí amorós.

Els temes que s’hi plantegen són diversos: el conflicte entre llei natural y llei moral, natura i societat, desig i ètica, relació pares i fills, etc.

Davant la responsabilitat de ser pare Èduard argumenta:

“No és més que pura vanitat dels pares creure que són tan necessaris per als seus fills. Tot allò que viu troba aliment i ajut…”.

Éduard davant la relació amb la seva esposa Charlotte:

“Vàrem fer una bestiesa, encara que només ara me’n dono compte. El que tracta de realitzar de gran les antigues esperances de joventut sempre s’equivoca. Cada període de la vida de l’home te la seva pròpia felicitat, les seves pròpies esperances i perspectives. Ai, del que per culpa de les circumstàncies o de la seva ceguera es veu impulsat a aferrar-se al passat o al futur!”.

La passió pot més que la raó i la reflexió.  Contraposició entre llibertat i passió. La lluita entre l’ordre de la institució matrimonial i la passió desbocada que trenca tots els convencionalismes socials. Per la deriva que va seguint la novel.la podem pensar que el missatge és que l’opció de l’amor passional, tal com li va passar a Werther, pot conduir cap a la degradació i tràgic final.

Podem dir que “Les afinitats electives” , tal com diu el mateix títol, és una novel.la d’una gran complexitat metafòrica i simbòlica que convida al lector a fer diverses interpretacions. Un món feudal i aristocràtic que s’ensorra. Una novel.la controvertida i fascinant. Malgrat tot, la lectura de la història és amena i lineal.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s