L’adversari, Emmanuel Carrère

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Heus aquí la història d’un home que, de la nit al dia, decideix matar tota la seva família. Malauradament, L’adversari no és una novel.la, però el cas de Jean-Claude Romand, un impostor que tota la vida s’havia fet passar per metge i funcionari de l‘Organització Mundial de la Salut, és tan insòlit , amb uns ingressos sòlids i no qüestionats després de divuit anys d’engreixar una bola de mentides, se sent de sobte acorralat i un dia de gener de 1993, just quan està a punt de ser descobert i denunciat com a farsant, mata la seva dona, els fills, el pare i la mare, s’empassa un grapat de sedants caducats i cala foc a casa seva. Romand té la mala sort de sobreviure i de mica en mica, mentre es recupera de I’ estat de coma a I ‘hospital, es va fent evident als ulls de tothom que la seva vida és un laberint de falsedats. Seguint la tradició del millor Truman Capote, Emmanuel Carrère reconstrueix la vida d’un home turmentat pel pes de la impostura amb què havia apuntalat tota la seva vida. L’adversari (1999), que ha suscitat un gran interès a Franca, és una crònica insòlita, escrita amb un gran instint narratiu, i per damunt de tot una reflexió torbadora sobre el mal.

Editorial Empúries.- 144 pàg.

Apunts de lectura

Jean-Claude Roman, el protagonista d’aquesta història, és un home real, un francès que efectivament existeix. L’adversari, relata el cas d’aquest home que va enganyar la seva família durant 20 anys fent-los creure que era metge i que treballava a l’OMS i que, a l’estar a punt de ser descobert, els va matar a tots, va cremar la casa i es va intentar suïcidar. Varen salvar la seva vida, va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua que encara compleix.

La novel·la és un relat en primera persona en el qual Emmanuel Carrère explica com s’assabenta del cas, com es posa en contacte amb el protagonista i altres testimonis, per tal d’explicar la història de vida de Jean-Claude Romand.

Tal com explica Emmanuel Carrère en un discurs recent:

“ Vaig llegir tres o quatre vegades A sang freda (Truman Capote), cada vegada més impressionat per la força de la construcció i la netedat cristal·lina de la seva prosa. Durant molt temps vaig tractar d’imitar-lo, és a dir, narrar la terrible història del falç i criminal Jean-Claude Romand sense incloure’m en la narració. Al final vaig fer una altra cosa: vaig renunciar a l’abstenció, vaig escriure el llibre en primera persona”.

Si bé, és cert que el llibre és sobre un personatge real, amb nom i cognoms, podem dir que és una novel.la de no-ficció?. El propi Carrère ens assabenta que en escriure el llibre en primera persona està defugint l’objectivitat, més pròpia d’una crònica periodística. En iniciar la novel.la ja es posiciona clarament al respecte:

“El matí del dissabte 1993, mentre  Jean-Claude Romand matava la seva dona i els seus fills, jo assistia amb els meus a una reunió pedagògica a l’escola d’en Gabriel, el nostre fill primogènit.”

Una de les reflexions que evoca la lectura de L’adversari és on queda la frontera entre la ficció i la no-ficció. Allò que defineix la ficció de la no-ficció és el fet que sigui un cas real, amb nom i cognoms del personatge,  sobre el qual es narra la història?.

En propi Carrère en el discurs abans esmentat apunta:

“ Sembla quelcom sense importància aquest assumpte dels noms reals, però això defineix dues relacions radicalment diferents entre el llibre i la realitat que descriu o afronta. Un autor de ficció és l’amo absolut. La realitat del llibre és la seva realitat interior. Mentre que un autor de documentals o, si es prefereix, de no-ficció, arrisca a sotmetre’s a allò que la realitat exterior implica en el sentit d’imprevisibilitat i de potencialitat perillosa”.

L’adversari no és una crònica del crim, no és un relat periodístic, no hi ha cap objectivitat, no és limita a constatar els fets, si no que entra en la consciència de Jean-Claude Romand per narrar alguns dels seus suposats pensaments, motivacions i emocions. I tot això ho fa en primera persona tot endinsant-se en el terreny de la ficció.

L’adversari és la història d’un home aparentment normal, que gaudeix d’un gran reconeixement social i estima familiar, però que internament és víctima de la seva pròpia mentida i falsedat. D’una manera gradual anem assistint al procés de degradació personal a mesura que la bola de la farsa es va fent més gran. Un declivi que li fa impossible controlar les seves diverses variables que estan en joc i el porta a esfondrar-se. La tensió de la intriga és basada en la conjugació entre, per un costat, el compromís de ser un bon pare, marit i ciutadà i per l’altre amagar que tota la seva vida professional i personal ha estat i és una mentida.

El títol sintetitza la pregunta que es fa l’autor respecte a la conducta d’en Jean-Claude Romand: és una víctima d’un adversari interior que l’enganya i que no li deixa recuperar el sentit de realitat?. A la presó es converteix en un personatge modèlic, adherit a un moviment catòlic i que destaca per la seva bona predisposició i a col·laborar amb zel. Carrère es pregunta si aquest nou rol no segueix essent un adversari que l’enganya.

El llibre, la novel.la (?) planteja reflexions diverses: sobre la identitat, sobre el rol social, sobre l’èxit personal i professional, sobre el principi de realitat…

Vaig pensar que escriure aquesta història només podia ser un crim o una pregària”.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s