Les vuit muntanyes, Paolo Cognetti

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En Pietro és un noi de ciutat, solitari i una mica sorrut, que estiueja als Alps italians. En Bruno és fill d’un paleta de la zona, una persona que només coneix les muntanyes i que pastura les vaques del seu oncle. Estiu rere estiu, en Pietro i en Bruno forgen una profunda amistat, però amb els anys els seus camins agafen camins diferents. Qui dels dos haurà après més de la vida? El que ha recorregut les muntanyes de tot el món o el que només ha pujat al cim més alt? Una novel.la d’aparent senzillesa narrativa, que planteja una profunda reflexió sobre l’amistat, la solitud, les aspiracions, les expectatives vitals i les relacions paternofilials. Un viatge vital que ens parla de la necessitat d’escapar-se a la naturalesa, en constant recerca d’un camí que dugui a la pròpia identitat.

Editorial Navona.- 304 pàg.- Traducció Xavier Valls Guinovart

Apunts de lectura

Una experiència de vida al voltant d’una muntanya de primera divisió i no només dels dos personatges protagonistes, en Pietro i en Bruno, si no també d’altres, com els pares d’ambdós i la Lara.

L’ amistat entre en Pietro i en Bruno és allò que totes les critiques destaquen. Una amistat que s’inicia quan eren adolescents i que va derivant, amb els consegüents canvis, cap a l’edat adulta. Però també hi ha d’altres relacions, potser no tant explícites, però molt significatives. Per exemple les que manté en Bruno, l’autèntic muntanyenc, amb el pare i la mare d’en Pietro. Aquesta és una de les característiques de l’estil narratiu, la de dissenyar  amb breus i senzilles pinzellades idees significatives.

El fet que el personatge Bruno sigui un muntanyenc autèntic, que hi viu i treballa, estableix un contrapunt respecte a la cultura de la ciutat, encarnada per en Pietro (en Bruno el bateja irònicament “Berio” que vol dir pedreta) .

En paraules del Bruno:

“Sou els de ciutat els que en deien naturalesa. Al vostre cap és tan abstracta que el nom també és abstracte. Nosaltres aquí diem bosc, pastura, torrent, roca, coses que un pot indicar amb el dit. Coses que es poden fer servir. Si no es poden fer servir, no els posem nom perquè no serveix de res”.

I encara més, la diversitat de la vegetació és nomenada pel seu nom:  els verns, els bedolls, els làrixs, els rododendres… Un bon exemple a seguir pels que de tant en tant ens escapem a gaudir de la muntanya.

La història narrada té molts indicadors autobiogràfics la qual cosa li dóna un valor afegit i que actualment és una de les característiques de moda de la novel·lística actual.

No fa pas masses dies que analitzàvem en el nostre blog la novel.la Tota una vida de Robert Seethaler, també un gran èxit editorial, situada en una vall dels Alps a principis del segle XX. Algunes idees són comuns, com per exemple la soledat del muntanyenc en el seu refugi, la impotència humana davant els fenòmens naturals així com la incidència del progrés en tots els àmbits. En ambdues novel·les, la muntanya esdevé el gran protagonista que condiciona totalment la vida de les persones i també les allibera.

Diu en Pietro, a cavall de la ciutat i la muntanya:

“Cada vegada que tornava allà dalt em semblava que tornava a mi mateix, al lloc on era jo i estava bé”. Pàg.240.

“Després, com sempre, vaig deixar enrere Grana i em va semblar que em quedava a l’esquena tot verí. Era com, a l’Annapurna, entrar a la vall sagrada: nomes que aquí no hi havia cap precepte religiós, era l’oblit el que mantenia tota cosa intacta” Pàg.239

La muntanya és una contraposició a la ciutat, com a cultura,  amb tot el que significa viure-hi. Una contraposició a les noves tecnologies, al consumisme,  a la utilització dels diversos serveis, a l’especialització… La vida a la muntanya dona la dimensió real de l’home, de les seves possibilitats, de les seves limitacions, les seves penúries, les seves debilitats i impotències.  Viure a la muntanya en condicions d’autosuficiència implica conèixer el medi, de saber fer coses manuals, de sotmetre’s al ritme del temps, de les estacions, de les contingències dels fenòmens naturals, de la soledat…

Pujar fins el cim de la muntanya, pas a pas, és una imatge de la condició humana totalment contraposada al 4×4 o els telefèrics.

Una de les idees precisament de la novel.la és que no importa fer el cim d’una manera competitiva, com fa el pare d’en Pietro. Aquesta és una obsessió occidental que contrasta amb la cultura del Nepal, per exemple, segons la qual no volen conquerir, si no abraçar la muntanya, el cim és sagrat i prohibit.

La mare del narrador, al contrari del seu pare :

“Ella, més tard, va començar a preferir seure als prats, o submergir els peus en un torrent, o reconèixer els noms de les herbes i de les flors, abans que no les curses.” Pàg.10

Una altra de les diverses idees suggerides és la del temps. El pare d’en Pietro sovint li planteja endevinalles:

“-Mira aquell torrent, el veus? – va dir-. Fem veure  que l’aigua és el temps que passa. Si aquí on som nosaltres és el present, cap a quina banda penses que és el futur?

Vaig pensar-hi. Aquesta semblava fàcil. Vaig donar la resposta més òbvia:

–           El futur és on va l’aigua, allà avall.

–           Incorrecte –va decretar el meu pare- Per sort.” Pàg 26.

La muntanya regenera. Quan en Pietro vivia a Katmandú ”…tan aviat com podíem m’escapava a les altures, a recuperar les forces que la ciutat se’ns emportava”.

Les vuit muntanyes, una novel.la d’estructura narrativa clàssica, també esdevé una crònica d’un temps, d’una manera de viure de la muntanya que ja ha desaparegut.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s