El testament de Maria, Colm Toibin

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La faceta més maternal i humana, més moral i més polèmica de la Verge Maria dóna veu a l’obra més punyent de l’autor de la inoblidable Brooklyn.

Les paraules de Maria, mare de Jesús, són les d’una mare que rememora amb melangia, i ombrívola incomprensió, el seu fill i aquells que l’acompanyaven. Records que conformen un retrat inoblidable de la dona i els temps convulsos que va viure, amb episodis embromats de misteri, miracles per a alguns, que van culminar en una tragèdia que ha marcat la història de la humanitat: la mort de Jesús, la mort del fill.

Una obra breu i poderosa on es tornen a evidenciar els extraordinaris dots d’un un referent literari imprescindible.

«I em vaig espantar encara més quan vaig sentir les paraules sobre el fill de Déu: vaig entendre que no era que hagués perdut l’oportunitat d’endur-me el meu fill lluny d’aquí, sinó que, de fet, no l’havia tinguda mai, aquesta oportunitat, i que estàvem tots perduts.”

Editorial Amsterdam.- 120 pàg.-

Apunts de lectura

El testament de Maria és una monòleg de Maria, mare de Jesús de Natzaret,  basat en el relat bíblic de la vida i mort de Jesús i en el qual ens explica allò que ella va viure i va sentir.

El relat és un riu que baixa ple d’emocions d’una mare que contempla les activitats, mai enteses, del seu fill liderant un grup d’incondicionals seguidors. Viu turmentada per la por que pateix com a mare perquè es palpa en l’ambient que és imminent una acció repressora de l’autoritat contra Jesús i els seus seguidors, i també, possiblement, contra la seva família i amics. Maria creu viure  un mal somni i no vol acceptar el dramàtic final anunciat.  Detenció de Jesús, judici, escarnis, tortures, calvari, crucifixió i mort.

Maria viu en la nostàlgia de la placidesa de la vida familiar quan Jesús era un infant. Es refugia en aquells moments de felicitat davant el desconcert que li provoca el canvi d’actitud del seu fill: líder d’un grup de seguidors, predicador públic amb discursos interpel·lant el poder instituït, realitzador de miracles, etc. Maria no entén res de tot plegat. I menys de la transcendència que els amics del seu fill atribueixen als seus actes.

“Volen que allò que ha passat perduri per sempre, segons m’han dit. Allò que escriuen, diuen, canviarà el món.—¿El món? —vaig preguntar—. ¿Tot el món?

—Sí —va dir l’home que havia sigut el meu guia—. Tot el món.

Deuria de semblar perplexa.

—No ho entén —li va dir al seu company, i era cert. No ho entenia—. Ell era el Fill de Déu —va afegir.

(…..) Va morir per redimir el món- deia l’altre home—. La seva mort ha alliberat la humanitat de la foscor i el pecat. El seu pare el va enviar al món per tal que sofrís a la creu.

—¿El seu pare? —vaig preguntar—. ¿El seu pare…?”

Aquesta incomprensió de la transcendència de l’actuació del seu fill la porta a no justificar res, a no acceptar cap sacrifici com a una necessitat ineludible. Assisteix com una mare a tot el procés d’escarni i sacrifici del seu fill en mans de cruels botxins. Així per boca de Maria assistirem a tot el ritual salvatge, esperonat per les masses manipulades desitjoses de sang i mort. Viurem l’horror que va sentir Maria al peu de la creu davant el seu fill agonitzant i la seva deserció en fugir del lloc per no poder resistir més aquella brutalitat.

D’aquesta manera, Toibin introdueix una versió diferent dels fets tal com després explicaran els evangelis.  María explica que no va acollir a la seva falda el cos del seu fill crucificat, ni el va embolicar en llençols, ni va ajudar a enterrar-lo, sinó que va fugir horroritzada abans que Jesús morís. És una reacció humana davant tant sofriment, però que Maria se’n sent culpable, especialment de no haver acollit el seu fill just abans de la seva mort. Aquesta és la tragèdia de Maria, del seu paper de mare. I per això viu en un permanent malestar i desesperació. Vol que tot sigui un somni i que el temps torni enrere per tal de reparar la seva deserció:

“¡ Si l’aigua es por convertir en vi i els morts poden tornar a la vida, aleshores jo vull que el temps retrocedeixi! “.

“El testament de Maria”, una visió personal i humana del drama de la mare de Jesús explicada des de la vellesa en el seu retir a Efes (avui Turquia). Un testament personal, que difereix dels testaments i dels relats religiosos, i que esdevé com una catarsi personal davant les ineludibles reflexions que la turmenten en el seu drama. Troba consol en la deessa grega Àrtemis i “Li dic en quina mesura desitjo dormir en la terra seca, transformar-me tranquil·lament  amb pols amb els ulls tancats en un lloc proper on hi hagi arbres. Mentre tant, quan em desperto per la nit, vull alguna cosa més. Vull que allò que ha passat no hagués passat ….Fins i tot el pensament d’aquesta possibilitat s’apodera ara del meu cos com una nova llibertat. Escampa les tenebres i allunya el dolor.”

I les paraules curen…

“I estic xiuxiuejant les paraules, sabent que importen, i somric mentre les dic a les ombres dels deus d’aquest lloc que persisteixen en l’aire per mirar-se i escoltar-me”.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s