El último caso de Philip Trent, E. C. Bentley

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

De poco le servirá su poder al temido magnate estadounidense Sigsbee Manderson cuando el jardinero de su finca en la campiña inglesa lo encuentre muerto de un disparo… El pintor y detective aficionado Philip Trent, que sigue con entusiasmo el caso a través de los periódicos, descubre con su atenta lectura algunos detalles del crimen que parecen habérsele pasado por alto a las autoridades: ¿por qué no llevaba la víctima su dentadura postiza? ¿Y cómo es que su joven y bella viuda parece tan aliviada por la tragedia? A pesar de lo descabellado de algunos de sus razonamientos y de un inesperado interés romántico, la apasionada entrega de Trent al arte de la deducción conseguirá desvelar lo que nadie esperaba que alguien como él fuese capaz de encontrar: la verdad.

La obra maestra de Bentley, fruto del hartazgo que causaba en él la infalibilidad de Sherlock Holmes, marcó el comienzo de la modernidad en el género con un memorable protagonista cuyo encanto reside, precisamente, en su capacidad para reírse de sus propios errores, mientras avanza con jovialidad por una de las más ingeniosas tramas que el lector pueda recordar.

“Una de las tres mejores novelas de detectives jamás escritas».AGATHA CHRISTIE

Editorial Siruela.- 212 pàg.– Traducció: Guillermo López Gallego,

Apunts de lectura

La novel.la va ser publicada el 1913 i va suposar  no solament un gran èxit editorial sinó que va provocar un trasbals en el món de la novel.la negra en crear un nou tipus tant de detectiu com d’estructura narrativa. Bentley va dedicar la novel.la a Chesterton “…porque te debo un libro para responder a El hombre que fue Jueves”.

Només iniciar la novel.la, ens presenta la trama d’una manera precisa i concisa, tot enfocant el cas en la doble vessant personal i social:

“Cuando un disparo de mano desconocida desperdigó el cerebro retorcido e indomeñable de Sigsbee Manderson, ese mundo no perdió nada que mereciese una sola lágrima; ganó algo memorable con el duro recordatorio de la vanidad de riquezas como las que había acumulado el muerto, sin un solo amigo leal que lo llorara, sin una sola acción que honrara en lo más mínimo su memoria. Pero, cuando llegó la noticia de su fin, a quienes vivían en los grandes vórtices de los negocios les pareció como si también la tierra hubiese temblado sacudida por un golpe.”

El detectiu Philip Trent entra en acció tot seguit. Es tracta d’un periodista que com a cronista ha resolt amb èxit altres casos i d’aquesta manera  ha agafat fama reconeguda. També és artista pintor.

Per Trent, acceptar el cas és un repte personal i una font de plaer:

“A merced de un viento errante —respondió la voz, indecisa—, y vano, vano, vano es el placer”.

El seu tarannà fa que la relació amb uns dels inspectors més capaços de la policia d’Scotland Yard sigui d’una sana competitivitat, gairebé esportiva.

Des del primers moments de la investigació, la trama se centra només en dos sospitosos i ho són,  a més de les prescriptives certeses criminològiques, per una lògica basada en la naturalesa humana. Aquest, és un dels elements de la novel.la la qual cosa li dona un caràcter diferenciador d’altres models de novel.la d’intriga com és el de la infal·libilitat de Sherlorck Holmes o el model basat en les irrefutables proves científiques. Trent és un model de detectiu que sense deixar de ser brillant i resolutiu actua per criteris de deducció més d’acord amb el comportament humà per la qual cosa fa que tingui més possibilitats d’equivocar-se en el seu diagnòstic. Per tot això també ens és més proper ja que, sense perdre ni un gram de la intriga, potser faríem el mateix. La seva singularitat arriba fins i tot a afectar les relacions sentimentals amb la viuda.

La manera d’actuar de Trent fa que molt aviat tingui un diagnòstic, més deductiu que no pas científic,  de manera que el lector es pregunta què passarà amb gairebé la meitat de la novel.la que resta. I allò que passa es realment una intel·ligent, complexa i enginyosa  estratègia narrativa que ens manté intrigats fins el final.

Cal destacar la descripció del perfil psicològic dels personatges així com del mateix Trent, irònic, humà, sentimental, amb sentit de l’humor i capaç de riure’s dels seus propis errors.

Sens dubte, El último caso de Philip Trent, ha superat amb nota el pas del temps i segueix essent una singular obra mestra de la novel.la negra.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s