El nen perdut, Thomas Wolfe

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

L’any 1904 la família Wolfe es va traslladar de la petita localitat d’Ashville a Saint Louis, que en aquell moment era seu de l’Exposició Universal, on va passar a regentar una modesta residència per a veïns de la seva ciutat que visitessin el gran esdeveniment. I en aquest entorn brillant i cosmopolita, es va desencadenar la seva tragèdia.

Un dels textos més brillants i colpidors de la literatura nord-americana del segle XX, en què es descriu l’episodi que va marcar la infantesa de Thomas Wolfe: la desaparició del seu germà Grover, relatada des de les perspectives de quatre persones diferents, que conformen un mosaic inigualable pel que fa al poder d’evocació.

Editorial Viena.- 106 Pàg.- Traducció Marcel Riera

Apunts de lectura

La trama d’ El nen perdut es divideix en quatre parts, quatre narradors per narrar el record de la mort del nen Grover quan tenia 12 anys, l’autor en tenia quatre. El resultat de tot plegat són quatre evocacions del mateix fet, realitzades, la primera, per una narrador en tercera persona i la mare, la germana i el mateix Thomas Wolfe, respectivament, en primera persona.

El relat de la primera part ens presenta la descripció del nen Grover així com deambulant per la plaça del poble. Una simfonia de sensacions diverses, del lloc i del mateix personatge infantil.

“La llum va arribar i se’n va anar i va tornar, el gran brollador de la font bategà i els ventijols d’abril va espargir per tota la plaça un arc iris de teranyines de ruixim” Pàg.12.

“Va observar amb ulls silents aquella barreja tronada de pedra i maó,…aquell poti-poti d’arquitectures malavingudes que constituïen la plaça, i no es va sentir perdut”. Pàg.12.

“..aquí tenim en Grover a la plaça que mai no canvia, aquí tenim en Grover, aquí tenim la botiga del seu pare i aquí tenim el temps”. Pàg 13.

L’estil del relat és aquesta conjugació de la descripció del lloc, de les coses, amb les sensacions i descripció del personatge així com el factor temps. Un voler fixar un paisatge total, format d’elements personals i impersonals. Un ventall de sensacions que inclouen les olors i els flaires, la llum, el temps atmosfèric, tot s’omplia d’una sensació de meravella, de màgia i de felicitat,…  És impossible no pensar en Proust davant aquest reguitzells d’associacions despertades per les sensacions:

«Perquè en aquestes flaires no hi havia només el reconeixement de les seves identitats separades. Hi havia més coses, moltes més que tot plegat: també la màgia de l’associació, del desig impossible. Hi eren, ell no sabia com, ell només sabia que hi eren: la flaire de l’Índia i el Brasil, la flaire del Sud fosc…..» Pàg.24.

El segon punt de vista és el de la mare. En primera persona recorda el viatge en tren “Mentre travessàvem Indiana – tu eres massa petit, fill per recordar-te’n-, sempre penso en el Grover aquell matí…anant cap a la Fira”. Pàg 49. En aquest relat allò que domina, conjuntament amb la conjugació de les descripcions dels llocs i sensacions, és el record i el dolor del fill perdut:

“Fill meu, fill meu, fa tant de temps, però quan torno a sentir el teu nom tot torna com si hagués passat ahir, I la ferida supura de nou”. Pàg. 59.

A la tercera part, parla en primera persona la germana de Grover. Arran d’una fotografia familiar recorda moments de la infància i explica el dia que amb en Grover es van escapar de casa per anar amb tramvia al centre de Saint Louis, a la Fira Universal. Tot una aventura que va acabar amb en Grover tornant malalt cap a casa. Un relat de la memòria profundament emotiu: “Tot torna com si fos ahir. I després se’n va i sembla llunyà i estrany com si hagués estat un somni…” Pàg. 74

Finalment parla Thomas Wolfe, en primera persona. És un viatge al passat, després de 30 anys a Saint Louis, al barri i a la casa on s’estava la família. Un retorn impossible al paisatge de la infància, tot ha canviat, la ciutat, el barri. Fins i tot les mateixes coses es perceben diferents. No us passa que quan visiteu els escenaris de la infància tot, les cases, els llocs, semblen més petits?. Thomas després de deambular perdut pels carrers que recordava, finalment troba la casa i l’actual propietària el deixa entrar. Un allau de records li cau al damunt, comparacions entre l’abans i l’ara, sensacions, sentiments i emocions que afloren.. “Però jo sabia que no podia anar enrere: el plor de l’absència de la tarda, la casa que esperava i el nen que somniava. I a través de l’espessor de la memòria de l’home, des del bosc encantat, l’ull fosc i el rostre serè…” Pàg. 97

Al final del viatge, l’impossible retorn:

«I de nou, de nou vaig enfilar la vorera per trobar el punt on els carrers es trobaven, girant-me altre cop per mirar on se n’havia anat el Temps. I tot era tal com sempre havia estat. I tot se n’havia anat i ja no tornaria. I tot continuava sent el mateix, semblava que no hagués canviat des d’aleshores, però tot havia estat encalçat, recuperat i capturat per sempre. I així, havent-ho trobat tot, vaig saber que tot s’havia perdut» (pàg. 96).

Tot llegint aquesta petita novel.la em mirava l’estanteria dels àlbums de fotos familiars i m’evocava una desfilada del temps perdut i a la vegada un crit a capturar-lo i recrear-lo.

El nen perdut, una formidable arquitectura de sensacions construïda en base a quatre mirades diferents.

 

.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s