Els dies de l’abandonament, Elena Ferrante

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Una dona jove es veu abocada a un pou profund quan de sobre el marit l’abandona. Profundament marcada pel dolor i la humiliació, es queda amb els seus dos fills i el gos. A la tranquil.la Torino on viu des de fa uns anys, els fantasmes de la seva infantesa napolitana s’apoderen del seu  present i la tanquen en una percepció intermitent i alienada d’ella mateixa. En aquest moment comença una caiguda catastròfica que talla la respiració, una història que atrapa i arrossega fins al fons més negre, més dolorós de l’experiència femenina. Malgrat les robes d’una realitat actual, la noel.la d’Elena Ferrante remet a les temperatures i els vapors de la tragèdia grega. A Els dies de l’abandonament es confirmen i es potencien l’estil i la força expressiva de l’autora, en una escriptura sàviament continguda que captiva  el lector i encara més la lectora.

Port Bo llibres (editorial Navona).- 285 pàg.- Traducció d’Anna Carreras

Apunts de lectura

“Una tarda d’abril, just després de dinar, el meu marit em va anunciar que volia deixar-me”.  Així s’inicia la novel.la, una investigació sobre el món dels sentiments en una situació personal al límit. Olga, a través d’una narració en primera persona, a partir del moment que el marit la deixa, realitza una introspecció personal que recorre diverses etapes sobre el perquè de tot plegat i sobre el seu propi jo en la nova situació irreversible.

Els elements amb els que construeix la complexitat de la trama són els propis de la vida quotidiana: El marit que l’abandona, els dos nens que es queden amb ella, un gos i un pis en un edifici de Torino mig buit, amb només un veí, per les vacances d’estiu.

El viatge iniciàtic d’Olga s’inicia amb l’obsessió del perquè el seu marit l’ha deixat amb la consegüent afectació de l’autoestima. Sola amb els dos fills i el gos, la deriva d’Olga va construint una espiral de degradació personal que culmina en una situació límit, en un màxim d’intensitat de dolor i sofriment. Després de tocar fons s’inicia la reacció, que com una catarsi obre nous camins de vida. En aquesta nova fase del camí, l’estratègia de seguir endavant es fonamentarà sobre les capacitats del propi jo renovat.

“Volia la certesa plana dels dies normals, tot i que sabia prou bé que seguia tenint al cos un moviment frenètic rere l’altre, un senyal de vida, com si hagués vist al fons d’un gran forat un horrible insecte verinós i cada part de mi encara s’estigués fent enrere agitant els braços, les mans, donant puntades de peu. Haig de tornar a aprendre –em vaig dir- el pas tranquil de qui creu saber cap on va i per què.” Pàg.223.

Tot aquest viatge al “cor de les tenebres” , Olga el realitza en l’escenari de casa seva mentre els fets quotidians omplen l’espai i la vida: els menjars, els nens, la neteja, l’entorn, passejar el gos. Els records i tota la seva història de vida que la portat fins a la seva situació actual actuen com a elements narratius de primer ordre durant el procés d’introspecció personal.

“Em vaig adonar que fins i tot havia sepultat en alguna banda la dona abandonada de la meva infantesa napolitana, el meu cor ja no bategava dins el seu pit, les nostres venes s’havien trencat.”   Pàg. 278.

La seqüència en la qual l’Olga queda tancada a casa sense poder obrir la porta, és d’un gran potencial simbòlic i senyala el moment de reconducció personal de la traumàtica situació:

“ Tornar a aprendre a girar una clau, per exemple. Era possible que en Mario, marxant, també m’hagués arrabassat de les mans aquella habilitat? Pàg 210.

Fins i tot la causa de la seva situació traumàtica, aquell marit que l’havia abandonat, es dilueix en el temps “Ni tant sols era una estella del passat, només era una taca, com l’empremta que una mà anys enrere va deixar en una paret”

El procés ha estat dolorós, el sotrac de l’abandonament ho ha trasbalsat tot, però, això també passa i Olga amb renovada força emprèn el camí del canvi, més rica i amb més saviesa. Viure és sentir que sentim:

“Viure és això, vaig pensar, un sobresalt de joia, una punxada de dolor, un plaer intens, venes que bateguen sota la pell, en realitat, no hi ha res més per explicar”.

Segurament aquest paràgraf és la millor síntesi de la trama segons la qual, Elena Ferrante,  ens vol narrar els diferents moments de la història de vida de l’Olga.

Respecte a l’estil, la narració és en primera persona i en passat, el trauma ja ha passat, excepte en alguns moments que utilitza la tercera persona com si la pròpia Olga expliqués allò que estava pensant i passant. Talment com un jo dividit.

“Vaig tornar a col·locar-me la pinça al braç per animar-me a deixar la tercera persona, l’Olga que volia córrer, i  tornar al jo; jo que vaig a la porta blindada, jo que sé qui sóc i controlo el que faig” Pàg. 171

Raonava, haig d’admetre-ho, com si m’expliqués un conte…” Pàg. 176.

La versemblança de com explica les coses ens deixa en molts moments en un desassossec continuat. Tot narrat en un ritme que no para, però, molt ben mesurat i pautat.

La bastida de la intriga rau en el seguiment del propi procés de caiguda de l’Olga i la posterior superació.

És un tema que ens toca a tots molt de prop, ja sigui en la carn pròpia o en persones de cercles propers. I és per això que el reconeixement encara és més gran per a l’excel·lent novel.la d’Elena Ferrante, una precisa trama sobre el complex procés personal després d’una sobtada situació traumàtica.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s