Canción dulce, Leila Slimani

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Premio Goncourt 2016
Myriam, madre de dos niños, decide reemprender su actividad laboral en un bufete de abogados a pesar de las reticencias de su marido. Tras un minucioso proceso de selección para encontrar una niñera, se deciden por Louise, que rápidamente conquista el corazón de los niños y se convierte en una figura imprescindible en el hogar. Pero poco a poco la trampa de la interdependencia va a convertirse en un drama. Con un estilo directo, incisivo y tenebroso en ocasiones, Leila Slimani despliega un inquietante thriller donde, a través de los personajes, se nos revelan los problemas de la sociedad actual, con su concepción del amor y de la educación, del sometimiento y del dinero, de los prejuicios de clase y culturales. “Canción dulce” ganó el Premio Goncourt 2016.

Editorial Cabaret Voltaire.- 288 pàg. Traducció: Malika Embarek López

Apunts de lectura

Que el prestigiós premi Goncourt s’hagi concedit a una dona, jove i d’origen marroquí, ja és susceptible de fer-hi lectures positives.

Des de l’inici de la novel.la  ja sabem que hi ha un horrible crim i qui l’ha comès, el que no sabem és el per què. La novel.la, amb un clima d’intriga angoixant, a més de centrar-se en la psicologia de la protagonista esdevé una crònica del nostre temps, d’una ciutat moderna com Paris o com podria ser qualsevol ciutat europea.

Amb un estil dinàmic de frases curtes es va dibuixant una historia en l’escenari de la qual van apareixent diversitat de temes: les classes socials i les seves desigualtats, els treballs de la llar realitzats per dones immigrants,  la condició de les dones i la seva manera d’afrontar la maternitat, la soledat, la lluita per la subsistència, la misèria, la violència, la dignitat,  la malaltia psiquiàtrica…

Un dels eixos de la novel.la és la dificultat de ser mare i fer-ho compatible amb un bon exercici de la carrera professional. En ple segle XXI, aquest encara és un tema pendent. Amb recança i pors, sovint les parelles han de deixar els fills en mans de cuidadores les quals realitzen aquest treball de baixa qualificació com a única alternativa de feina.

Myriam encarna la dona que opta per la seva professió és a dir: dedicació full time, estrès, ansietat, responsabilitats,.. i deixa les feines de la casa en mans d’una cuidadora, la Louise. Aquesta és eficient, atenta amb els nens, competent cuinera i cuidadora, però, amb una vida personal des estructurada. Els pares dels nens desconeixen i tampoc volen saber quin és el perfil de la cuidadora que  s’han posat a casa: quines necessitats té, perspectives, problemàtiques, etc.. Per a Louise la llar de la família on treballa és el seu autèntic niu, el seu sostre per guardar-se de la intempèrie personal i física.

Els nens es faran grans i Louise es quedarà sense feina. I la manca de perspectives de futur és una font d’ansietat de primera magnitud. És una feina amb poc reconeixement social i tampoc per part de la família. Tot plegat, agreujat també per la seva manera de ser,  esdevé per a Louise una situació insostenible:

“Los gritos de los niños la irritan, ella también se pondría a gritar. Está harta del piar agotador de tos críos, sus voces de cotorras, sus «¿por qué?», sus deseos egoístas. «¿Cuándo es mañana?», pregunta Mila cientos de veces. No puede cantar una canción sin que le supliquen que la cante otra vez, le exijan la eterna repetición de todo, de los cuentos, de los juegos, de las muecas, y ya no puede más. Ya no tiene indulgencia ante los llantos, las rabietas, las alegrías histéricas”.   

No hi ha un plantejament sociològic sobre les causes que poden portar a cometre un crim com el que s’hi descriu, però, la història que s’hi narra és un camp perfectament abonat per unes condicions de vida precàries i de marginació social. Al respecte, una cita de Dostoyevski que encapçala la novel.la és ben il·lustrativa:

«Entiéndame, caballero, ¿sabe lo que significa que uno no tenga ya un lugar adónde ir?». La pregunta que Marmeladov le había hecho la víspera le acudió de pronto a la mente. «Pues todo hombre debe tener un lugar adónde ir».

                           DOSTOYEVSKI,Crimen y castigo

 

La novel.la és una crònica sobre el món laboral de les cuidadores infantils que podríem reproduir en qualsevol gran ciutat europea:

“En torno al tobogán o al cajón de arena resuenan acentos de baulé, de diula, de árabe o de hindi, de algunas palabras de amor en filipino o en ruso. (…)

“En el parque, no hablan de sí mismas, o solo por alusiones. Para evitar que broten las lágrimas. Las familias a las que sirven bastan para alimentar unas conversaciones apasionadas. Las niñeras se ríen de sus manías, de sus costumbres, de su modo de vida.” (…)

Mientras los críos corretean por la gravilla o cavan en el cajón de arena que el Ayuntamiento acaba de desratizar, las mujeres convierten el parquecito en oficina de contratación y sindicato, centro de reclamaciones y tablón de anuncios. En él circulan las ofertas de empleo, se cuentan los litigios entre empleadores y empleadas. (…)

Canción dulce, un thriller sense detectius ni investigadors, centrat en la vida de l’assessina i en la crònica social que l’envolta, que ens envolta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s