Una cambra pròpia, Virginia Woolf

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Apareguda l’any 1929, reflecteix l’enfocament molt personal de l’autora a l’hora d’escometre el tema de LES DONES I LA NOVEL·LA. El punt d’arrencada se situa en la necessitat, per a les dones que volen esdevenir escriptores, de l’existència d’una cambra pròpia amb pany i clau i cinc-centes lliures de renda anuals”. Però el text que presentem transcendeix aquest tema principal i “no tracta solament de l’estatus de la dona, sinó també de la intel·ligència creativa, de la naturalesa del geni i de la fatalitat del feixisme.

El llibre és enèrgic, lúcid, convincent, divertit; és, de fet, una obra mestra” (Johnm Lehmann).

Editorial La Temerària.- 144 pàgines.- Traducció: Helena Valentí

Apunts de lectura

Una cambra pròpia, és una obra en la que Virginia Woolf reflexiona sobre les dones i la creació literària. El marc estilístic és una conferència que ha de donar en un col·legi universitari femení.

La seva conclusió és ben coneguda i dóna títol a l’obra: “la dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia”.

Virginia articula el seu discurs en base a l’anàlisi de la situació històrica de la dona arreu i especialment des d’una visió feminista. Gairebé fa una anàlisi sociològica per explicar les desigualtats de gènere a l’hora de poder escriure una novel.la. Des de la divisió social del treball, del rol i la consideració social, l’educació, etc. Allò fonamental, però, és l’autonomia econòmica expressada amb la imatge d’una cambra pròpia.

Així, en relació a l’ofici d’escriure per part de les dones, Virginia Woolf considera:

“Les dificultats materials eren enormes; però les immaterials encara eren pitjors. La indiferència del món, que tan difícil de suportar trobaren Keats, Flaubert i altres genis, en el cas de les dones no fou indiferència, sinó hostilitat. A elles, el món no els deia com deia a ells: «Escriviu, si en teniu ganes; a mi tant se me’n fum.» A elles, el món els deia amb una riallada: «Escriure? Què escriuràs, tu, desgraciada?”

En el seu procés de reflexió va manifestant opinions diverses sobre diferents temes.

Per exemple destaca la relació directa entre realitat i literatura. La literatura hauria de ser un mirall de la realitat. Però, observa que la literatura dominant és la masculina i està clarament distorsionada per la seva mentalitat.

“ …la literatura s’assembla a una teranyina agafada, bé molt tènuement, potser, però enganxada per tots quatre cantons a la vida. Sovint consta de veure’n els fils (…) semblen penjades  completament pel seu compte. Però, si tibes la teranyina de biaix, la penges d’un cantó, l’estripes pel mig, t’adones un cop més que aquestes teles no són teixides enlaire per uns éssers incorporis, sinó que són l’obra d’uns éssers humans que han patit i que depenen de coses grollerament materials, com la salut, els diners i les cases on s’arreceren” Pàg. 56.

En general l’acte de la creació d’una obra genial és una tasca de dificultats prodigioses. Sovint, les circumstàncies materials hi són adverses. Però en el cas de la dona encara ho són molt més:

“Per començar tenir una cambra pròpia – ja no direm res d’una cambra silenciosa o insonoritzada- era totalment impensable, tret que es tinguessin uns pares riquíssims o molt nobles, i això no pas abans del començament del segle dinou” Pàg. 69.

Les dificultats materials eren enormes, però, les immaterials encara eren pitjors:

“La indiferència del món, que tan difícil de suportar trobaren Keats, Flaubert i altres genis, en el cas de les dones no fou indiferència , sinó hostilitat. (…) A elles, el món els deia amb una riallada: Escriure? ¿Què escriuràs, tu, desgraciada?”. Pàg 69.

Una altra dificultat que han hagut de superar les dones és la manca de tradició, o que la veu que hi havia era tan breu i fragmentària, que no servia gairebé gens.

Cal que la creació literària deixi de ser un acte d’autoafirmació per esdevenir simple activitat artística. Perquè les dones només podran tenir la llibertat i la valentia d’escriure allò que pensin quan la indignació, la inseguretat  i la ignorància seculars obrin pas al lliure joc de la imaginació, la sensibilitat i la intel·ligència.

La deriva de Virginia Woolf sobre la producció artística, les seves reflexions i crítica, la porta a suggerir requeriments sobre com ha de ser una obra literària. Com per exemple sobre la necessitat de tenir poder de suggestió:

 “I quan un llibre manca de poder de suggestió, encara que copegi amb força la crosta del cervell, no aconseguirà de penetrar-lo”. Pàg. 134.

El llibre Una cambra pròpia és un assaig, és una novel.la?. És cert que en la presentació s’esmenta que es tracta de l’encàrrec de fer una conferència sobre les dones i la novel.la i en conseqüència el discurs és acadèmic, però, La Virginia Wolf li atorga suficients dosis de ficció per fer-la més didàctica. En aquest sentit s’inventa un personatge de ficció (anomeneu-me Mary Beton. Mary Eton, Mary Carmichael o amb el nom que us plagui; això rai, no té cap importància) i va introduint paulatinament anècdotes personals de la narradora que fan la funció de dotar el relat de pulsió. Tots sabem qui ha darrere de tot plegat, però l’estil narratiu és eficient per allò que vol aconseguir l’autora.

Una cambra pròpia, a més de ser un estudi sobre la relació entre la creació de la novel.la i la condició femenina, esdevé un compendi de reflexions, crítiques i suggeriments sobre la literatura.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s