Lèxic familiar, Natalia Ginzburg

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La novel·la autobiogràfica més íntima de l’autora de Les petites virtuts.
Lèxic familiar és el retrat dels Levi, família jueva i antifeixista que va viure a Torí, de 1930 fins a 1950. La Natalia, una de les filles del professor Levi, va escriure un llibre fascinant, una narració autobiogràfica que reflecteix la història de la Itàlia antifeixista, on les anècdotes quotidianes es barregen amb reflexions profundes sobre la llibertat i la consciència de si mateixa. Amb aquest llibre, el talent de Natalia Ginzburg arriba a la seva expressió més lliure. El lector hi trobarà una novel·la precursora de la narrativa del jo, on la matèria literària es conjuga a partir de la pròpia vida i la realitat de l’autora.

Editorial Àtic dels llibres.- 264 pàg..- Traductora: Elena Rodríguez

Apunts de lectura

Tots tenim un lèxic familiar, fet de paraules, de moments, d’anècdotes, d’olors, d’emocions, de plors i frustracions, de persones que ens envoltaven… En definitiva, de tot allò que la memòria de cadascú guarda. Natalia Ginzburg, a través de l’exercici de l’escriptura va desenrotllant el fil dels seus petits rodets particulars guardats a la seva memòria. Cada rodet de fil és una expressió del seu lèxic familiar i en desenrotllar-se fa brollar històries diverses. La paraula, la frase, és el catalitzador que evoca el passat de cada anècdota.

“Nosaltres som cinc germans (…) Quan ens trobem, podem sentir-nos, l’un amb l’altre, indiferents o distants. Però n’hi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula (…) per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules”. Pàg. 36.

Cal dir que, segons explica ella mateixa, la seva mare era una gran entusiasta de Proust del qual llegia trossos de la “recherche” als seus fills.

D’aquesta manera, l’autora va teixint una trama, una singular autobiografia, que esdevé una crònica de la seva família i d’un temps i d’un país.

Com diu la pròpia autora en la nota d’ADVERTIMENT inicial, cal llegir aquest llibre com si fos una novel.la, ja que si es llegeix com una crònica, es pot objectar que presenta llacunes infinites. I efectivament, excepte en els moments finals, poc , per no dir gens, hi trobem notes biogràfiques de l’autora.

“No tenia gaires ganes de parlar de mi. Aquesta de fet, no és la meva història, és més aviat, (…) la història de la meva família”.

El procés creatiu de la novel.la basat en el lèxic familiar, incita contínuament al lector a cercar dins la seva pròpia història de vida quins són aquelles frases, aquelles paraules que podrien suscitar i fer aflorar el testimoni d’un nucli vital que ha deixat de d’existir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps.

Hem dit que la figura de la Natalia Ginzburg apareix sempre discreta i amagada durant els avatars familiars que s’hi narren. Només el final, després de casada, s’hi narra una crònica al voltant del grup d’escriptors i intel·lectuals que varen fundar i dur endavant l’editorial Einaudi de Torí. Es va caracteritzar per la seva actitud antifeixista. Va publicar llibres de Gramsci i va tenir com a col·laboradors a Cesare Pavese, Elio Vittorini, Italo Calvino, Leone Ginzburg i la seva dona Natalia Ginzburg.

Cal esmentar d’una manera especial les referències que fa sobre la vida d’en Pavese, un testimoni personal d’excepció:

“En Pavese es va suïcidar un estiu, quan cap de nosaltres era a Torí. Havia preparat i calculat les circumstàncies de la seva mort com algú que prepara i disposa el transcurs d’un passeig o d’una vetlada. No li agradava que hi hagués res d’imprevist o de causal en els seus passejos i en les seves vetllades”. Pàg. 243.

D’una manera puntual, Natalia Ginzburg, reflexiona també sobre l’ofici d’escriure, quan per exemple fa referència a la situació de la poesia italiana després de la guerra i de l’època feixista:

“Calia tornar a triar les paraules, tornar a escrutar-les per sentir si eren falses o autèntiques, si tenien arrels de debò en nosaltres i si només tenien les arrels efímeres de la il·lusió general.” Pàg. 205.

Lèxic familiar, en part una crònica familiar, però només en part, perquè la memòria és làbil, i perquè els llibres escrits a partir de la realitat sovint són dèbils centellejos i estelles de tot el que hem vist i sentit.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s