Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La Paula té quaranta anys, és neonatòloga i està viva. Quan una revelació i una pèrdua sobtada la porten a submergir-se en ella mateixa, emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i que li despertarà l’instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per reorganitzar una geografia emocional que sent extingida.

Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la delicada escrita des del punt de vista d’una dona que haurà de reconciliar-se amb un món que ja no reconeix. La narrativa de Marta Orriols, emotiva, intensa i reflexiva, ens convida a quedar-nos amb el que és essencial. Un llibre íntim que teixeix un relat proper capaç d’enfrontar-se al dolor més punyent amb una maduresa estilística molt poc habitual.

Edicions del Periscopi.- 256 pàg.

Apunts de lectura

Explica en primera persona la crònica durant el procés de dol d’una doble pèrdua simultània: En Mauro, la seva parella, la deixa poc abans que un cotxe l’atropelli mentre va en bici. Dos traumes, el de la traïció amorosa crea rancúnia i el de la mort absència.

El llibre està estructurat en 18 capítols precedits per un ABANS i tancats amb un DESPRES. Talment com un pròleg i un apèndix. En l’ABANS s’hi explicita l’estratègia de vida davant d’una situació de dol com la narrada:

“..des del dia de l’accident penso en l’abans i en el després de la meva vida com la Gran Barrera de Corall, l’escull de corall més gran del món. (…) i convertir-la en un equador de vida.
Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat”. Pàg.16.

Tot sembla indicar que per uns moments la veu narradora deixa la ficció per reflexionar sobre l’estratègia personal d’una experiència de mort a destemps.

La professió de la narradora, la Paula, és neonatòloga, una lluita permanent per aconseguir que els nadons amb problemes aconsegueixin sobreviure, tota una metàfora de renéixer a la vida davant les adversitats més traumàtiques.

La trama conjuga els dos traumes, el del desamor i el de la mort.

“..que hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure. És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés” Pàg. 222-223.

Malgrat aquesta reflexió categòrica, és una cosa excepcional a la novel.la, ja que discorre pels moments de la vida quotidiana de la protagonista, de les petites coses, dels fets més naturals: hospital, amics, relacions, pare, etc. El to de la narració és intimista i pausat.

Les plantes, com assenyala el títol del llibre té una càrrega simbòlica. El jardí era el món d’en Mauro i ara està abandonat i les plantes van morint. Tot un símbol de present que la protagonista ha d’aprendre a viure, que ha de recuperar la normalitat, que ha lluitar per ser feliç.

Fàcilment, per la història que s’hi narra es podria caure en un sentimentalisme, en una exageració desbordada, no és el cas. Si bé, és clar, hi ha dolor, sofriment i tristesa com a la vida. També esperança en el punt de fuga:

“I aleshores ho faig, agafo aire com si m’hi anés la vida i desitjo per a mi, desitjo ben fort.”

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s