El romanç de Tristany i Isolda, Joseph Bédier

Sinopsi (Presentació de l’editorial)

«Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d’amor i de mort? És de Tristany i d’Isolda la reina. Escolteu com amb gran joia, amb gran dol s’amaren, després ne moriren un mateix dia, ell per ella, ella per ell.»

Joseph Bédier (1864-1938), figura cabdal entre els romanistes de primers de segle, teoritzador apassionat sobre els orígens i el sentit de moltes parcel·les de les literatures romàniques medievals, autor del clàssic Les llegendes èpiques (1907-1914), va ser, per damunt de tot, un extraordinari prosista. En El romanç de Tristany i Isolda (1900) refongué i completà els diversos fragments dels antics romans tristanians del segle XII, per donar-ne una versió d’una força lírica arrabassadora. La traducció de Carles Riba (1893-1959) en va publicar el 1921 representa, com totes les que va fer (tal com ho expressa Martí de Riquer en la presentació d’aquest volum), «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.»

Quaderns Crema.- 114 pàg.- Traducció: Carles Riba.

Apunts de lectura

El romanç de Tristany és una llegenda medieval que es transmet bàsicament per tradició oral la qual cosa fa que hi hagin moltes versions del mite. S’han recollit algunes versions escrites com aquesta que va realitzar Joseh Bédier l’any 1900 recopilant diversos fragments existents de l’època medieval.

El romanç de Tristany i Isolda és una història d’amor i de mort. Sobre la fatalitat de l’amor, d’un amor pur que des de l’inici és impregnat de dolor i sofriment fins a la mort.

Malgrat les diverses variacions del mite, especialment referides a la biografia de Tristany, hi ha alguns elements comuns. El més determinant és el filtre d’amor que els amants prenen per error a dalt d’un vaixell a alta mar, pensant que era vi. El filtre era destinat al rei Marc que esposava Isolda. El filtre és el símbol de l’amor involuntari i del destí irresistible que comporta una doble condemna sense consol i per a tota la vida. Per un costat una condemna d’amor i per l’altre una condemna de mort, una porta indefugiblement a l’altre.

En ser un amor transgressor, els amants se n’han d’amagar quan estan a palau o en societat. És l’espai de la màscara i de la mentida. Només serà possible mantenir una relació amorosa satisfactòria i sense engany quan surten de l’ordre social. Per exemple quan fugen al bosc, el lloc sagrat de l’amor, la cova on habiten es transforma en un lloc sacralitzat.

Des de la seva infància, Tristany és una persona marcada per la desgràcia. Orfe de pare i mare és acollit a la cort. Després és raptat per uns mariners noruecs que l’abandonen i va parar a una platja. S’enfronta amb el gegant Morholt que vol cobrar el que li deu Marc, el rei, és a dir, tres-cents minyons i tres-centes donzelles, de l’edat de 15 anys. Tristany mata el gegant. A Irlanda mata un drac que amenaça els habitants de l’illa i cedeix al seu rei la recompensa de quedar-se amb la reina Isolda. Tristany queda ferit i és curat per la reina d’Irlanda, una ferida que només les mans femenines la mitiguen però sense curar del tot. Una ferida simbòlica que només la seva estimada pot curar. De la mateixa manera que requereix la presència de l’estimada quan es ferit de gravetat abans de la seva mort.

Tristany és un heroi, valent, intrèpid, culte, navegant audaç, hàbil en fer música, “sabent imitar fins a la il·lusió el cant de tots els ocells, i, amb això, naturalment invencible en els combats, domador de monstres, protector dels seus fidels, despietat amb els seus enemics, vivent d’una vida gairebé sobrehumana, objecte constant d’admiració, d’abnegació i d’enveja.” (nota preliminar).

Un rodamón sense una afiliació fixa, d’una manera recurrent sempre fuig d’un país a un altre. Malgrat les seves aventures heroiques de poc li serveixen per a compensar-lo. El destí l’ha condemnat a estimar i això implica una passió que l’encadena a patir fins a la mort. Perquè l’amor amb Isolda és un amor subversiu, transgressor del matrimoni i de la moral social. Només és possible fora de la civilització, en un lloc sacralitzat, la mística de l’amor.

La història de Tristany i Isolda també és la lluita aferrissada per desprendre’s del lligam indissoluble, provant debades de resistir-s’hi. Totes les temptatives resulten inútils fins i tot la fugida en solitari de Tristany a terres llunyanes. Però l’absència no és remei ni porta el consol i al final esdevé una ferida mortal.

La llegenda de Tristany i Isolda, una epopeia de l’amor, d’arrels cèltiques, una història d’amor i de mort que transcendeix més enllà de la mort:

“Vora d’una capella, el rei Marc, els enterrà en dues tombes. Però, durant la nit, de la tomba de Tristany sortí un esbarzer verd i fullat, de fortes branques, de flors odorants, que, enfilant-se per damunt la capella, s’enfonsà dins la tomba d’Isolda”.

Els mites clàssics, els herois medievals, les llegendes, així con el romanç de Tristany i Isolda “apareix encara com una de les formes d’aquest ideal que l’home no es cansa de fer flotar per damunt la realitat, i del qual els aspectes múltiples i oposats no són sinó manifestacions diverses de la seva aspiració obstinada a la felicitat” (nota preliminar de Carles Riba).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s