Khadjí-Murat, Lev Tolstoi

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un card aixafat vora un camí, que malgrat tot es manté dret, recorda al narrador la història de Khadjí-Murat. Aquest guerrer txetxè, després d’haver lluitat contra els russos, el 1851 canvia de bàndol per enfrontrar-se al seu antic cap, Xamil.

La seva família ha quedat en poder de Xamil i ell està lligat de mans fins que no aconsegueixi alliberar-los. Passa uns dies a Tiflis i a diverses fortaleses russes, on es fa amic d’alguns oficials que admiren el seu coratge i el seu autodomini, mentre els seus partidaris intenten negociar amb Xamil o alliberar la seva família. Al veure que no ho aconsegueixen, Khadjí-Murat i els quatre homes que l’acompanyen s’escapen dels russos per tronar a les muntanyes, però els russos els persegueixen, ajudats pel muntanyencs que els són addictes, i els maten, després d’una lluita desesperada.

Tolstoi descriu la lluita aferrissada dels pobles del Caucas per defensar la seva llibertat, la seva terra i la seva manera de viure i també el trist destí dels soldats russos, que sota l’autoritat d’un tsar despòtic i llunyà, perden la vida en una terra estranya combatent contra uns homes que són com ells.

Edicions destino (SUNION).- 246 pàg.- Traducció Victòria Izquierdo i Àngels Margarit.

Apunts de lectura

Un narrador passeja camps a través i en veure una planta de card que malgrat ha estat aixafada per una roda resisteix a ser exterminada, recorda la vella història caucasiana de Khadjí-Murat, “de la qual jo havia vist una part, una altra l’havia sentit explicar a testimonis dels fets, i una altra me l’havia imaginat.” Amb tots aquests elements de l’art de la novel.la, Tolstoi explica la història èpica d’aquest heroi. Al respecte, el reconegut crític literari Harold Bloom, manifesta categòricament: “és, al meu parer, la millor narració que s’ha escrit mai, o, si més no, la millor que jo he llegit”.

Malgrat els escenaris són reals, allò que interessa Tolstoi no és narrar una crònica de la guerra entre els russos i els txetxens, sinó un relat èpic de les accions i les aventures d’un heroi agosarat i valent que gaudeix del reconeixement tant dels amics com dels enemics. Allò que importa narrar és el conjunt d’elements que configuren el caràcter i la identitat de Khadjí-Murat. Així, veiem com el personatge es va dibuixant a través dels fets de la vida quotidiana. Ja sigui quan comparteix el pa i la sal amb una família txetxena que l’acull a casa seva; ja sigui a través de la relació amb els seus guardaespatlles; ja sigui amb la relació amb els oficials de l’exèrcit rus; ja sigui quan en solitari fa les pregàries o quan canta les cançons preferides; etc. Els actes de pau i els de guerra, allò que l’ocupa i el preocupa, com la salvaguarda de la seva família, tot plegat va configurant un personatge entranyable que crea admiració i reconeixement.

Fins i tot desperta l’enamorament platònic d’alguna dama i de passada posa l’accent en la tolerància ètnica:

– “Doncs me n’he enamorat. I vosaltres què n’heu de fer? Per què heu de criticar un home bo? És tàrtar, però és bo”. Pàg. 205

Khadjí-Murat esdevé un model emblemàtic d’heroi dins la diversa varietat i tipologia existent en la literatura universal. Harold Bloom realitza una comparativa entre els diferents herois i en destaca la singularitat de Khadjí-Murat per sobre fins i tot dels herois homèrics.

“Magnífic en el sentit de la força, com Aquil.les, Khadjí-Murat és madur, inequívoc i fort, si bé rebutja el salvatgisme. Més absolutament vital que Aquil.les, iguala Ulisses en astúcia i diplomàcia.
(…)¿Qui més ens ha ofert un home nat com a protagonista triomfant, un home que excel.leixi tant pel seu coratge com per la seva astúcia?”.

Entre els altres temes que planteja la novel.la, hi ha el derivat de la guerra entre Rússia i Txetxènia, una guerra amb diverses lectures. Per un costat la pulsió expansiva del tsar en voler conquerir noves terres l’odi. També el caràcter religiós i cultural d’un enfrontament històric entre russos i txetxens. Per als txetxens la guerra és una khazavat, una guerra santa contra el tsar que parla francès i representa la cultura occidental. Tolstoi explica gràficament l’odi que desperta l’invasor:

“El sentiment que experimentaven tots els txetxens, petits i grans, era més fort que l’odi. No era odi, sinó que no reconeixien aquells gossos de russos com a homes i la repugnància i el fàstic i la perplexitat davant la crueltat absurda d’aquells éssers era tan gran que el desig d’exterminar-los, com el desig d’exterminar les rates, les aranyes verinoses i els llops, era el sentiment tan natural com l’instint de conservació”. Pàg. 178.

Un capítol antològic és la descripció que Tolstoi realitza del Tsar Nicolau, que el pinta com una autoritat despòtica i sense escrúpols, com un brètol que parla francès.

Tots sabem quin serà el final de Khadjí-Murat, el d’una mort anunciada com a única alternativa per salvar la seva família. Fins i tot Tolstoi, suprimeix la possibilitat d’intriga en l’escena final en mostrar el cap tallat de l’heroi molts abans de narrar el tràgic final. Allò que interessa és l’acte èpic, l’escenificació estètica impregnada de dignitat.

Tolstoi dedica tot un capítol a preparar l’escenari final, tot un calvari fruit de la decisió de Khadjí-Murat de fugir a les muntanyes: o bé morir, o bé deslliurar la seva família. Tots els millors recursos narratius per preparar l’escenificació estètica final: el cant dels rossinyols; el soroll d’esmolar les espases; les cançons, una recordant una epopeia i una altra recordant la seva mare; els records de tota la família;…

“Aquests pensaments van trasbalsar tant Khadjí-Murat que ja no es va poder estar més assegut” (…) El sol encara no havia sortit, però ja era ben clar. Els rossinyols no callaven” Pag. 225.

L’últim acte de resistència i la mort de Khadjí-Murat és, segons Bloom, “potser la més aconseguida i la millor de les epifanies fictícies de Tolstoi”

“Els rossinyols, que mentre durava el tiroteig havien callat, començaven a refilar altre cop, primer un de sol molt a la vora, i després uns altres més enllà”.

I per reblar el clau, al final de la novel.la, Tolstoi torna a recordar la metàfora del card abatut enmig del camp llaurat, tot una simbologia de la resistència humana de Khadjí-Murat davant l’adversitat.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s