La única historia, Julian Barnes

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«¿Preferirías amar más y sufrir más o amar menos y sufrir menos? Creo que, en definitiva, esa es la única cuestión», reflexiona al inicio de la novela su protagonista.

En la década de los sesenta, cuando tenía diecinueve años y regresó de la universidad para pasar el verano en casa de sus padres, Paul se apuntó a un club de tenis en el que conoció a Susan Macleod, de cuarenta y ocho años, casada no muy felizmente y con dos hijas ya mayores. Entre ese joven inexperto en asuntos de amor y sexo y esa mujer madura, ingeniosa, inteligente y que bebe más de la cuenta se inicia una relación que marcará a Paul el resto de su vida.

Ahora, muchos años después, él evoca esa aventura juvenil, se confronta con una experiencia que fue crucial e indeleble y rememora los momentos felices, pero también los dolorosos que vinieron después.

Siguiendo la estela de la extraordinaria El sentido de un final, con la que ganó el Booker en 2011, Julian Barnes ha escrito otra novela sutil, profunda, demoledora y bellísima sobre los vericuetos del amor y el paso y el poso del tiempo. Si en su juventud el autor fue un maestro de la pirueta, un virtuoso en el manejo de los recursos literarios, en sus obras de madurez mantiene esa pericia con las formas y estructuras narrativas, pero suma a ella una hondura solo al alcance de los escritores verdaderamente grandes.

El resultado es una novela que indaga de modo deslumbrante en el placer y el dolor del deseo, en las heridas de las relaciones que dejamos atrás, en cómo el paso de los años nos transforma y en cómo afrontamos nuestro pasado.

Editorial Anagrama.- 240 pàg.- Traducció Jaime Zulaika.

Apunts de lectura

El protagonista explica “La única historia” molts anys després d’haver mantingut la relació amorosa amb Susan i que el marcarà per a tota la vida.

La novel.la s’inicia amb un aforisme i un conjunt de reflexions que emmarquen la història que se’ns narrarà.

“¿Prefererías amar más y sufrir más o amar menos y sufrir menos? Creo que, en definitiva, esa es la única cuestión”.

“La mayoría de nosotros solo tiene una historia que contar. No quiero decir que solo nos sucede una vez en la vida: hay incontables sucesos que convertimos en incontables historias. Pero solo hay una que importa, solo una que a la postre vale la pena contar. La que cuento aquí es la mía.”

La novel.la és dividida en tres parts. A la primera part, se’ns narra l’inici i la millor època de l’amor entre un noi de 19 anys, en Paul, i una dona de 48, la Susan. La segona part s’inicia en anar a viure junts i se’ns narra el progressiu deteriorament de la relació. La tercera part té un contingut més de reflexió sobre la revisió de la vida d’en Paul. Els narradors van canviant. A la primera part és en primera persona; a la segona part en primera i segona persona i a la tercera part és majoritàriament en tercera persona.

L’eix central d’aquesta novel.la és l’amor. El protagonista en narrar la seva experiència amorosa en passat, des de fa gairebé 50 anys, ho conjuga amb reflexions sobre la fiabilitat de la memòria, l’ofici de viure i el pas del temps. Com diu el mateix Barnes, “La memòria està més a prop de la imaginació que de l’observació”.

En tenir la història d’amor que s’hi narra alguns elements atípics, la diferència d’edat entre un estudiant i una dona casada amb dues filles grans així com l’abandonament de la llar conjugal, planteja diversos temes colaterals. Per exemple la lluita per fer front a les convencions socials tant per part d’ambdues famílies com de la societat que els envolta.

“No me percaté de que había pánico en su interior. (…) Ahora, demasiado tarde, me doy cuenta de que todos lo sentimos. Es una condición de nuestra mortalidad. (…) Lo he visto rugir en los moribundos, como una última protesta contra la condición humana y su tristeza crònica. Pero existe en los más equilibrados y racionales de nosotros. Solo hacen falta las circunstancias propicias para que aparezca. (…) El pánico empuja a algunos hacia Dios, a otros a la desesperación, a las obras benéficas, a la bebida, al olvido afectivo, y a otros a una vida en la que esperan que nada grave vuelva a trastornarlos.” Pàg. 89.

També es plantegen temes com la violència domèstica per part del marit així com el de l’alcoholisme en el moment del declivi de la relació amorosa.

Julian Barnes, alhora que ens narra una història amorosa, inici-plenitud-declivi, exposa una anàlisi sobre l’amor. Especialment en la tercera part és quan s’expliciten les conclusions. Però malgrat tot dubta, relativitza…

“ Tal vez el amor no podia encerrarse en una definición; solo se podia encerrar en un relato” Pàg. 224.

Això és el que en realitat l’escriptor fa en “La única historia”, un relat condicionat i relativitzat per la memòria, una història de ficció. I ho fa com si fos una catarsi psicoanalítica, analitzant el seu comportament, l’impacte que la relació li va produir. S’hi narra una història d’amor però sense detalls, no els recorda, no sabem si pel pas del temps o per la seva percepció.

“La majoría de nosotros solo tiene una historia que contar. (…) La que cuento aquí es la mia” .Pàg. 13
En la seva fase d’anàlisi de la relació amb Susan, el protagonista va recopilant frases i pensaments sobre l’amor i a mesura que hi va reflexionant anul.la les que considera falses i conserva les veritables. Per exemple la següent frase considera que s’ha de conservar:

“En mi opinión, todos los amores, felices o desdichados, son un auténtico desastre en cuanto te entregas por entero.” Pag.224

D’alguna manera seria com si a partir de les experiències amoroses del protagonista, en especial amb “la única historia” que s’hi narra, i amb la distància que atorga el temps, es constatés la conclusió que progressivament el principi de realitat s’imposa i tot es relativitza. En la època de la vida que el protagonista realitza el relat, no solament reflexiona sobre l’amor sinó també sobre l’ofici de viure.

“La tristeza de la vida. Era otro enigma sobre el que reflexionaba a veces. ¿Cuál es la formulación correcta, o más correcta?: La vida es hermosa pero triste o la vida es triste pero hermosa?”. Pàg. 224.

Preguntes i més preguntes i poques respostes definitives. Per què no s’ha casat? Per què no ha volgut tenir fills?.

“La respuesta larga exigiria demasiado tiempo. La corta era demasiado dolorosa. Se resumía así: era una cuestión del desengaño amoroso, y del modo concerto en que se produce y de en qué estado se queda el corazón después”. Pàg. 228.

Després de llegir la novel.la, és a dir el relat que de la història d’amor amb la Susan en fa en Paul, hom es queda amb la sensació que l’autèntic protagonista és precisament la Susan. Com si dins la novel.la que narra en Paul n’hi hagués una altra en la qual la figura principal seria Susan. Efectivament si féssim les respectives històries de vida dels personatges, la d’en Paul ocuparia molt poc, mentre que la de Susan resultaria una biografia gran i complexa: assetjament sexual per part del tiet quan era una nena, mort del seu enamorat, matrimoni de conveniència, violència domèstica per part del marit, alcoholisme, etc.

Les novel·les sempre han estat el gran manual de l’amor i “La única historia”, n’ha omplert un capítol significatiu, especialment per l’estructura i els recursos narratius que s’hi empren així com per les reflexions.

Malgrat tot, la conclusió final podria ser que la vida segueix.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s