El concierto de los peces, Halldor Kiljan Laxness

Sinopsi (contraportada de l’editorial)

Delicioso divertimento literario que reúne todo un catálogo de personajes y de anécdotas cuyo denominador común es su relación con el protagonista: Alfgrimur es un muchacho que, abandonado por su madre al nacer, crece con su abuelo, Bjórn, un pescador que se niega a variar el precio del pescado ignorando la ley de la oferta y la demanda. En su casa, a las afueras de Reikiavik, conocerá a una asombrosa colección de excéntricos, desde capitanes de guardacostas hasta especialistas en fosas sépticas. Laxness, haciendo recordar a Dickens, comienza su divertido collage de temperamentos, con este párrafo inolvidable: “Un sabio afirmó que, aparte de perder a su madre, para un niño no hay nada más sano que perder a su padre. Aunque lejos de mi suscribir en su integridad estas palabras, lo cierto es que también sería el último en rechazarlas de plano.”

Editorial Turner.- 291 pàg.- Traductor: Enrique Bernardez

Apunts de lectura

El protagonista es Álfgrímur, un nen orfe abandonat per la seva mare en mans d’una parella de vells que el crien com si fossin els seus avis.

El narrador, en primera persona, és el propi Álfgrímur que a mesura que va creixent va explicant la seva vida a casa dels avis els quals gestionen un hostal rural a prop de la que serà la capital d’Islàndia, Reikiavik.

“Aquella casucha de tierra hacía las veces de albergue gratuito para cualquiera que lo desease. En la época en que mi vida estaba empezando, había gran afluencia de esa clase de gente que denominábamos «exiliados», pues huyen de su país; con lágrimas en los ojos, se alejan de su terruño y de sus hogares porque las cosas van tan mal que sus hijos no alcanzan jamás la edad adulta, sino que mueren de pequeños”.

La novel.la és una desfilada d’històries i personatges que van passant per l’hostal de manera que va creant una crònica d’un temps i d’un país. Així, es van explicant les tradicions, la cultura i la manera de viure de la realitat rural islandesa. El denominador comú és la bonhomia dels personatges davant la lluita per la supervivència, amb una visió del món senzilla, amable, resignada i d’una vida plena de serenitat i dignitat.

El nen Álfgrímur admira les persones que l’han acollit, de manera que sense cap més punt de referència aspira a seguir els mateixos passos que el seu avi i reconeix la tasca formativa que li ha atorga l’àvia, una gran sabia de la vida. L’extrema generositat dels avis els porta a decidir el millor futur pel noi i encarrilar-lo vers els estudis superiors malgrat comporti el seu allunyament.

Entre els diferents personatges, destaca el fill de la seva tia avia, Kristin, un cantant d’òpera de fama mundial, un orgull popular de la Islàndia rural. De tant en tant s’anuncia la seva visita al seu poble natal tot creant tot tipus de despropòsits i misteris. Seria com un contrapunt del noi Álfgrímur, que no coneix res més que el seu poble. També el seu “alter ego” en seguir uns passos semblants als que varen portar a Garðar Hólm a estudiar per cantant. Aquest, que ja està de tornada de tot, l’aconsella sobre la misèria de l’èxit i la vanitat.

Un altre factor que fa molt interessant el llibre és la narració d’un món rural primitiu i essencial en el qual ja es comencen a endevinar les primeres tensions amb el món de la ciutat el qual s’anirà imposant progressivament fins a soterrar-lo.

Un torn marca l’entrada i la sortida de la granja. Un torn que s’obre a la immensitat de la natura: rierols, boscos, pluja, animals, plantes,…. Tota una metàfora que també obre la porta a la immensitat d’altres mons, a la immensitat de la vida…

“Era estupendo volver a escuchar las notas de aquel reloj en cuyo interior habitaba un bicho raro; y haber podido vivir allí, en Brekkukot, en aquella casita de barro que era la razón de ser de todas las casas de la tierra; en aquella casa que daba acceso a las otras casas”.

Si bé el narrador és el personatge Álfgrímur, l’autor va deixant senyals per indicar que en realitat és ell, l’escriptor, qui recorda i explica la seva història unes desenes d’anys després.

“Pero ahora, cuando todos los participantes de estos sucesos han pasado ya a mejor vida y aquel mundo ha terminado para siempre, y lo único que queda de él soy yo mismo, los espíritus escapan del pozo del olvido. Personas e imágenes de un mundo pretérito se reencarnan otra vez y adquieren el significado que en aquellos momentos quedaba oculto”.

El temps, les vides van passant, Álfgrímur ja és un adult i arriba el moment de canviar d’aires. El rellotge de la casa obre i tanca la novel.la i simbòlicament tota una vida.

“Durante un tiempo, no se había oído nuestro reloj, prácticamente como si no existiese. Pero en aquellos últimos días en la sala reinaba el silencio, y pude comprobar que seguía haciendo tictac. No se dejaba distraer de su tarea. Poco a poco iban pasando los segundos en el reloj de mi abuelo, diciendo, como en tiempos pasados, etér-nidád, etér-nidád.”

El canvi és vida i la vida és canvi. Una imatge final resumeix amb gran potència el moment de la partida de Álfgrímur tot tancant el parèntesi d’un temps, d’un món i d’unes persones que l’han fet possible.

“Cuando estaba ya con mi bolsa en la cubierta del vapor correo Norðstjarna, los vi dirigiéndose lentamente hacia casa; hacia nuestro torno; hacia Brekkukot, nuestra granja, que pronto sería arrasada hasta confundirse con la tierra. Iban cogidos de la mano como dos niños.”

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s