On el foc no s’apaga, May Sinclair

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Els protagonistes d’aquests contes experimenten un infern més aterridor que els dels retaules del judici final, perquè no hi cremen a foc viu, ni s’hi ofeguen, ni hi són torturats, sinó que, simplement, reviuen una vegada i una altra els seus malsons: enfrontar-se a una culpa que mai no podran expiar o, encara pitjor, a una vida tan sumament grisa i anodina que, repetida tota l’eternitat, es converteix en la més terrible de les condemnes.

Viena Edicions.- Recull de cinc relats.

Apunts de lectura

El conte narra la vida de Harriet Leigh, els seus amors, el sentiment de culpabilitat, rancúnies, pors, i càstigs que van més enllà fins i tot de la seva pròpia existència.

«Em demanen quin és el conte més memorable que he llegit. Escullo –pel seu valor indubtable– el relat al·lucinatori On el foc no s’apaga, de May Sinclair. Penseu en la pobresa dels Inferns que han elaborat els teòlegs, i que han repetit els poetes, i llegiu després aquest conte.»
         Jorge Luis Borges

La protagonista Harriet Leigh mort cristianament acompanyada del capellà però sense haver confessat un pecat mortal : mantenir relacions sexuals amb un home casat. Va a parar a l’infern, però no a un infern com el que ens el pinten sovint, ple de dimonis, foc i calderes…

El sofriment de Harriet a l’infern és el trobar-se amb el seu amant, Oscar Wade. Per més que intenta desfer-se’n li resulta impossible. Ella creu que si aconsegueix fugir més lluny en el temps, abans d’haver-lo conegut, podrà salvar-se del fantasma que el persegueix. Aquest li diu que no hi ha escapatòria possible. Però ella insisteix retrocedint en la memòria més lluny del dia que va conèixer el seu amant amb l’esperança de no retrobar-lo. Però li resulta impossible. D’una manera recurrent es troben a l’hotel on havien comès el pecat d’adulteri.

Ell li diu: “Creus que el passat afecta el futur; ¿no has pensat mai que futur afecta el passat?

Però ella desesperada insisteix en retrocedir fins a la seva infància, el seu record més llunyà. Es passeja pel lloc i s’estranya que en lloc de la porta de ferro de casa seva hi hagi una porta gris. Quan l’obre, es troba una altra vegada en el corredor de l’hotel.

El sentiment de culpabilitat esdevé un càstig que mai s’apaga. La memòria tampoc resulta ser un antídot alliberador de la culpa i el pecat. A més, la memòria és limitada no pot anar més enllà del naixement. Vet aquí el foc que mai s’apaga, el seu foc és el que provoca el seu etern sofriment, reviure una vegada i una altra el pitjor malson. I així durant tota la eternitat sense que mai pugui expiar la culpa.

Com diu Sartre, l’infern som nosaltres mateixos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s