Tocar el agua, tocar el viento, Amos Oz

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

¿Es posible que una novela nos haga reflexionar sobre los límites del cuerpo y el alma, sobre la callada fuerza de la Naturaleza, sobre la imposibilidad de entender la muerte y la infinitud, sobre los anhelos metafísicos y la iluminación? Quizá Tocar el agua, tocar el viento hable de todo ello.

Mientras en 1939 los nazis se adentran en Polonia, el matemático y relojero judío Elisha Pomeranz se ve forzado a huir a los gélidos bosques, dejando atrás a su bella e inteligente esposa, Stefa. Después de la guerra, tras haber eludido los campos de concentración, ambos consiguen ir rehaciendo sus vidas mientras buscan el momento de reencontrarse: Stefa, en la Rusia de Stalin, y Elisha, en Israel, donde otro conflicto está empezando a fraguarse;

En esta novela, Amoz Oz añade a su relato un marco de fantasía alegórica, de cuento popular. Así, del mismo modo en que las figuras de Chagall resuelven con total naturalidad los problemas gravitacionales, Elisha levita y sobrevuela «los alemanes, los bosques, las cabañas, los fantasmas, los lobos»; Stefa, por su parte, se convierte en una especie de heroína cómica de la burocracia soviética. Pero, cuando el matrimonio se reúna por fin, será solo para desaparecer de nuevo, convertidos ya en seres tan insustanciales como todos aquellos que se han alejado demasiado de la tierra para escapar de los corrosivos tentáculos del mal.

Editorial Siruela.- 212 Pàg.- Traducció: Raquel García Lozano.

Apunts de lectura

La història, el tronc de l’arbre de la novel.la, narra per un costat el viatge del protagonista des de Polònia, fugint de l’holocaust contra el jueus durant la Segona Guerra Mundial, fins a arribar a la terra promesa d’Israel. I per l’altre, el viatge de la dona del protagonista cap a un altre indret, la URSS de Stalin. Si bé la història es ben senzilla la trama és d’una notable complexitat. Del tronc de la història que s’hi narra surten diverses branques que tracten diversos temes en base a un estil narratiu gens fàcil i lineal. Així, allò que s’hi narra, molt sovint, no segueix una seqüència explicativa, sinó que més aviat apunta, insinua. A més, el llenguatge és a vegades metafòric, a vegades poètic, a vegades al·legòric, de manera que cal sovint rellegir i reflexionar. Allò cert però, és que si fem aquest esforç, la lectura resulta molt gratificant tot reconeixent el mestratge d’un gran escriptor.

Tal com hem dit, la trama té diversos nivells. Seguint l’eix central de la novel.la, el personatge protagonista Elisha Pomeranz el podem veure com a un Ulisses que va seguint el seu viatge en mig d’avatars diversos en un marc de guerra i perseguit pels nazis pel fet de ser jueu. En els moments que més perilla la seva integritat física, la narració recorre a figures al·legòriques, com el levitar. Un recurs literari que en cap moment ens allunya de la naturalesa realista de la novel.la ni del seu sentit de crònica d’una situació històrica determinada. Efectivament, la trama dibuixa dos viatges diferents per als dos protagonistes. El professor Pomeranz cap a Galilea, Israel. La seva esposa Stefa cap a la URSS. Dos estats que es troben en plena realització, una disjuntiva ben contraposada i que dibuixa, a la vegada, dues opcions de vida també contraposades.

Stefa, partint de les seves qualitats personals i professionals, opta per treure un bon profit al servei del poder soviètic.

El professor Pomeranz, opta per buscar la serenitat personal a Israel. Abandona la factible vanitat de professor per transformar-se en un rellotger, un artesà que gaudeix del seu ofici. Després serà acollit en un quibuts agrari, tradicionalment un centre d’acollida pels nouvinguts que cerquen protecció i refer les seves vides. Les seves funcions, però, seguiran essent humils i primàries, sense cap ostentació ni vanitat, malgrat la seva condició de savi matemàtic.

“Una tierra donde vivir y donde crear una vida de pureza, una vida de libertad. Donde se materializarán todas las esperanzas, donde la actividad acallará los pensamientos.”

(…)La reparación de relojes conllevaba una fresca sensación de alegría, un gradual restablecimiento de las fuerzas del orden. Era una experiencia similar a la convalecencia, casi un placer matemático, algo bastante cercano a la música.” (capítol 11)

Una de les altres branques de la trama és la reflexió simbòlica respecte a les matemàtiques i la música. És una reflexió recurrent durant tota la novel.la, ja sigui tocant l’harmònica o mirant les estrelles.

Un altre dels elements que es conjuguen a la trama és la nostàlgia del temps passat, el record se l’amada a la ciutat polonesa on vivien. També és un tema recurrent fins el retrobament final a Israel, un moment en el qual la prosa poètica ens obliga a rellegir-la per tal de gaudir-ne.

“El hombre tocó. La música se mezcló con la oscuridad. Una pequeña grieta empezó a abrirse bajo sus pies, como una de esas grietas que aparecen en la tierra dura a finales del verano. Una rendija sinuosa, estrecha, seca, y la música, y ya no era seca, ahora era una grieta cálida, alargada y húmeda, y de nuevo la música. La oscuridad cubría el país y a las personas. Entonces, en la penumbra brumosa, las capas externas de la tierra se entregaron con convulsiones espasmódicas a la humedad de los cálidos labios y lentamente, como a través de unos labios virginales, fueron acogidos dentro. La fisura vibró un instante más, se calmó y se cerró sobre los dos con una silenciosa e increíble ternura, un beso de soledades mudo. La melodía se extinguió. El césped recuperó su estado original. El orden de las estrellas siguió inmutable. Al amanecer se reanudó el fuego de artillería. Pero, como es sabido, la meseta fue tomada al asalto y todos sus cañones destruidos y silenciados. Esa guerra fue una guerra rápida y devastadora.

Aquest fragment (Cap.47) és una bona mostra de l’estil narratiu d’Amos Oz. S’hi conjuguen diferents elements de la trama: la música, el retrobament de la parella, el cosmos, la guerra dels 6 dies a Israel (juny 1967) …

Sense un discurs explícit, Amos Oz, manifesta el seu refús a la guerra entre d’Israel i els palestins. Era un ferm defensor de la creació i reconeixement de l’estat palestí com a l’única i satisfactòria solució al tema de la pau a la zona.

L’esperança de futur de l’autor la posa en mans dels dos personatges joves, en Yotam i l’Audrey.

“ Yotam y Audrey deambulan de ciudad en ciudad y de país en país poniendo a prueba el poder de las palabras, si es que no están distribuyendo carne en conserva.”

Cal destacar l’element de crítica respecte a les dues situacions socials i polítiques que s’hi narren: la URSS i Israel. I ho fa a través de la ironia i del sarcasme. Per un costat la seqüència de Stalin fent malabarismes amb els terrossos de sucre i, per l’altre, el xovinisme nacionalista israelià quan el professor Pomeranz esdevé un famós matemàtic.

La trama segueix donant més brots de temes i reflexions, sempre amb aquest llenguatge metafòric, poètic i simbòlic. Un esforç de lectura que es premiat per nombroses i riques troballes.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s