La mà que prenia la meva, Maggie O’Farrell

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten.
Maggie O’Farrell ens brinda una novel·la esplèndida sobre dues dones connectades al llarg de cinquanta anys a través de l’art, l’amor, la traïció, els secrets, les mentides més íntimes i la maternitat.

L’altra editorial.- 368 pàg.- Traducció de Núria Parés

Apunts de lectura

La novel.la s’inicia amb un “Escolta. Els arbres d’aquesta història es mouen, tremolen, es recol.loquen”. Com si es tractés d’un conte amb la fórmula tradicional del “heus aquí una vegada….”. L’estructura de la novel.la està muntada sobre dues històries diferenciades en el temps en 50 anys. Dues històries que corren paral·leles i alternant-se a cada capítol. El narrador recorre puntualment a la tècnica del “flashback” per fer petits salts al passat així com la de donar petites pistes de futur. D’aquesta manera el lector va percebent que en un moment o altre les línies narratives es trobaran i aquesta incertesa resulta ser un element important per a la intriga de la novel.la. Hi ha altres elements d’intriga que es van apuntant i que fins el final no es concretaran.

La trama és centrada en allò que en diríem la realització de la dona. La realització com a persona tal com assenyalava Simone de Beauvoir: “no es neix dona, et fan dona”.

Per un costat, la lluita de la jove Lexie per sortir d’un món que l’ofegava en la Irlanda rural. Una història recurrent a la novel.la irlandesa i que, per exemple, l’autora Edna O’Brien ha narrat abastament a través dels seus personatges femenins. La deriva d’aquest personatge resulta ser tot un paradigma de la realització personal, des d’unes arrels rurals sense gaires expectatives fins a aconseguir ser una persona independent i amb els recursos necessaris davant els embats de la vida. Cal tenir en compte que el personatge és immers en els Londres dels anys 50.

Per l’altre costat, la jove pintora Elina que haurà de deixar la seva professió com a conseqüència d’una maternitat traumàtica. La seva història de vida i de realització personal segueix un altre model ben diferent al de la Lexie.

La maternitat és l’eix central de la novel.la i la causa que interrelaciona les dues històries protagonitzades per les dues dones. Ambdues la viuen intensament i amb emoció.
Així, la Lexie escriu un article sobre la maternitat:

“Ens canvia la figura, ens comprem sabates planes, ens tallem el cabells. A dins de la bossa hi comencem a portar trossos de galeta a mig menjar, un petit tractor, una peça de roba, una nina de plàstic. Perdem to muscular, son, raó, perspectiva. El nostre cor comença a viure fora del nostre cos. Respira, menja, gateja i –fixa’t! – camina, i ens comença a parlar.” Pàg. 262

Com porta l’Elina el tema de la maternitat ?

“Podria parlar de les nits que s’ha passat en blanc, de les vegades que s’ha de rentar les mans cada dia, de la infinitat de roba minúscula que ha de rentar i plegar, del tip que es fa d’omplir i buidar bosses de roba, bolquers, tovalloletes humides, de la cicatriu de l’abdomen, tortuosa i boteruda, de la profunda solitud de tot plegat, de les hores que s’està agenollada a terra, amb un sonall, una campaneta o un dau de roba a les mans; a vegades li vénen ganes d’aturar alguna dona gran que veu al carrer i preguntar, ¿Com s’ho va fer vostè, com ho va superar? O podria esmentar que no estava preparada per a aquesta revolució tan ferotge a dintre seu, aquest sentiment que la paraula amor no inclou del tot, és massa petita, que a vegades té la impressió que es podria desmaiar per la urgència que sent de tant que estima el nen…..”Pàg.273

Els personatges masculins esdevenen també peces importants en la trama. En el cas de la Lexie, el seu company és decisiu pel seu aterratge a la gran ciutat de Londres així com en la seva professionalització. En el cas del company de l’ Elina, el fet de la paternitat li aporta reviure la seva pròpia infància tot fent aflorar records que estaven amagats però latents.

Al final, les dues històries es troben, malgrat els cinquanta anys de diferència i conflueixen en el barri del Soho de Londres, tot un personatge circumstancial. El present, la història d’Elina i en Ted, omple el final de la narració i fa aflorar el passat, l’altra història, la de la Lexie. El testimoni escrit, la memòria, els records, l’atzar…es conjuguen per configurar un final sorprenent.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s