El rey recibe, Eduardo Mendoza

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Hay dos formas de contar la historia: como sucedió y como la hemos vivido. Eduardo Mendoza regresa con una novela que hace sonreír… y sobre todo recordar.

Barcelona, 1968. Rufo Batalla recibe su primer encargo como plumilla en un periódico: cubrir la boda de un príncipe en el exilio con una bella señorita de la alta sociedad. Coincidencias y malentendidos le llevan a trabar amistad con el príncipe, que le encomienda, entre otras cosas, escribir la crónica de su peculiar historia. El opresivo ambiente de la gris España franquista pronto se quedará pequeño para Rufo, que viajará a Nueva York con poco dinero, grandes esperanzas y el difuso objetivo de hacer algo emocionante con su vida.

Rufo Batalla será testigo de los fenómenos sociales de los años setenta, como la igualdad racial, el feminismo, el movimiento gay o el desplazamiento de los grandes centros culturales y la deriva de la cultura hacia nuevas formas de expresión, fenómenos que en buena parte hicieron del presente lo que es hoy. Y dejará constancia, no tanto de los hechos como de la forma en que lo vivieron quienes los presenciaron.

Con la conocida unión de maestría narrativa y refinamiento estilístico del autor, personajes reales e imaginarios, típicos del universo de Eduardo Mendoza, se dan la mano en esta novela, brillante inicio de la trilogía Las Tres Leyes del Movimiento, que recorrerá los principales acontecimientos de la segunda mitad del siglo XX.

Seix Barral.- 368 Pàg.

Apunts de lectura

La novel.la és situada a finals dels seixanta i la dècada dels setanta. El narrador, Rufo Batalla, és el protagonista que en primera persona va narrant les seves vivències, primer a Barcelona i després a New York.

Rufo és un protagonista anodí, que li passen moltes coses sense que les provoqui, gairebé xoca amb les situacions i avatars diversos. Deambula pel món essent la seva incidència insignificant. Accepta les coses tal com li venen, s’hi adapta o les refusa. Això no vol dir que la seva actitud vital sigui la d’un “ tant se me’n fot tot”.

A Barcelona, és un periodista sense vocació que un cop de sort l’ha col.locat de director d’una revista il.lustrada (Gong). A New York, li toca treballar en una cambra de comerç com a funcionari del govern espanyol, un avorriment.

“Conforme le escuchaba me invadía la tristeza. Sus teorías eran extremadas, incluso absurdas, pero en su modo de pensar y de actuar había renovación y riesgo. En el mío, por el contrario, sólo había conformismo y sumisión a los cánones. Su aventura con Valentina me dolía, pero sobre todo me humillaba, porque comprendía que ella prefiriera a un individuo alocado como Yves a un tipo cuerdo, centrado y monótono como yo.”

El perfil del personatge narrador sembla dissenyat per realitzar la funció de testimoni colateral que a través de la seva experiència vital ens retrata instantànies d’un temps i d’un país (Barcelona, Catalunya, Espanya, New York).

Una característica narrativa significativa és que va introduint com si fossin titulars frases, aforismes, dites, pensaments, màximes, refranys populars que encapçalen les  següents seqüències.  Tot això en diversos idiomes, majoritàriament en anglès.

Una altra característica són les constants reflexions sobre tot allò que li va passant al personatge narrador, reflexions a ritme de la seva deriva existencial. Política, música, art, intel·lectuals, la burocràcia, el periodisme, moviment gay i hippy,  … Com a teló de fons sempre hi ha present el procés de transició política a Espanya, el final de la dictadura franquista.

Els qui vàrem viure aquells anys a Barcelona, la novel.la aporta moltes referències a la nostra experiència de vida en aquella situació.

Dins la trama apareix un personatge extravagant, el príncep Tukuulo, el legítim hereu del regne de Livonia (Països Bàltics)  que algun dia espera recuperar. Aquest estrafolari príncep utilitza a Rufo Batalla i aquest li segueix la corrent, com a bon personatge anodí i perquè sovint en surt beneficiat. Aquest element narratiu, a més de desfermar l’humor i la ironia, introdueix un factor d’intriga, gairebé de novel.la negra. També de crítica com per exemple en relació als processos d’evangelització per part de l’església i el poder politic vers els pobles “salvatges”, com era el cas de Livonia a l’antiguitat.

La ironia i el sentit de l’humor característic de Mendoza és recurrent a tota la novel.la, només cal veure com que les gasta a l’hora de batejar els personatges. Cal ressaltar l’escena dels funcionaris espanyols destinats a New York i obligats a assistir a la recepció dels prínceps Juan Carlos y Sofía.

A tall de reflexió política i sociològica sobre el franquisme, el narrador esmenta l’atemptat contra Carrero Blanco (1973)  i el valora com a inici de la transició política.

Ja hem dit que el deambular anodí del personatge està trufat de reflexions diverses sobre el moment polític i cultural. Al marge del to irònic que sovinteja, hi ha reflexions  per aprendre apunts. Per exemple l’anàlisi del fenomen  Fraga Iribarne i el seu “Spain is diferent”. O bé l’anàlisi dels moviments artístics a New York, com a nova capitalitat de l’art modern: l’expressionisme abstracte, entre d’altres (Pollock, Metherwell, Andy Warhol, etc). El fenomen de les performances artístiques ja té un altre to així com el de l’encant d’alguns intel·lectuals per les fotos de les “Polaroids borrosas i movidas”

“Muy gustoso me uní a ellos. Siguiendo sus pasos y sus consejos, visité galerías y talleres, asistí a acciones y performances y participé en discusiones. En la mayoría de los casos quedé doblemente decepcionado. Todo lo que veía me parecía, como mucho, una idea, buena o mala, pero que se agotaba una vez expuesta. No había elaboración ni desarrollo. O yo no había entendido nada.”.

O reflexions sociològiques sobre la societat americana: el nacionalisme americà i els símbols; la preponderància de les accions individuals per sobre de les col.lectives; el fenomen dels animals de companyia per combatre la soledat a New York; etc.

“Al parecer estaba de moda tener reptiles como mascotas. Para las exiguas viviendas de Manhattan los reptiles ofrecían muchas ventajas: son silenciosos y comparativamente limpios. Al ser animales de sangre fría, se mueven poco. Si encuentran comida a su alcance y no tienen con quién aparearse, no se mueven en absoluto.”

La novel.la va seguint i resseguint, com una pauta narrativa singular, la conjugació d’avatars diversos i l’anàlisi i la reflexió. Ficció i assaig. Una gran novel.la.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s