Allò que vaig estimar, Siri Hustvedt

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La novel·la més coneguda de Siri Hustvedt (Premi de Llibreters del Quebec, Premi Femina Étranger), arrenca a Nova York el 1975, quan l’historiador de l’art Leo Hertzberg descobreix un quadre extraordinari d’un autor desconegut en una galeria del Soho. Fascinat, compra l’obra i vol conèixer l’artista, Bill Wechsler.

A partir d’aquest moment, els dos homes inicien una profunda amistat que els unirà tota la vida, a ells i a les seves famílies. Molts anys després en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, el naixement del seu fill i el del seu amic, i ens revela els foscos secrets que han tensat les relacions i els lligams familiars.

Combinant la intimitat de les històries d’una saga familiar amb el suspens d’un thriller, Allò que vaig estimar és una novel.la commovedora sobre l’art, l’amor, la pèrdua i la traïció.

Edicions 62.- 468 pàgines.- Traducció de Jordi Martín Lloret.

Apunts de lectura

El narrador en primera persona rememora la seva història de vida des que va conèixer Bill Wechsler un pintor que va descobrir a Nova York i del qual va comprar una obra primerenca. El catalitzador que el porta a escriure aquest llibre són unes cartes trobades amagades en un llibre.

“Ara tinc la vista malament, i em va costar molt llegir-les, però al final vaig aconseguir desxifrar-ne cada paraula. Quan vaig desar les cartes, vaig saber que avui començaria a escriure aquest llibre”. Pàg.9.

Aquesta circumstància de l’atzar que impulsa la memòria a escriure és adient per tal que l’autora faci reflexions sobre la veracitat i credibilitat de la memòria com a motor narratiu.

“Els records d’un home gran són diferents dels d’un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem histories a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d’imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N’esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim”. Pàg. 157

A partir d’aquesta historia d’amistat, l’autora desenvolupa una complexa trama centrada en tres eixos centrals. Per un costat un discurs sobre el món de l’art i la creació artística, per l’altre les relacions entre dues parelles amigues i els seus fills i en tercer lloc un “thriller” psicològic. Els tres eixos es van conjugant elaborant una complexa i inquietant trama. L’eix del “thriller” psicològic, tot just iniciat en el primer capítol, va guanyant protagonisme fins a imposar-se en l’estructura narrativa.

Resulta interessant el discurs narratiu sobre el món de l’art a Nova York, centre mundial de les manifestacions de l’art modern en els anys 80 del segle passat, moment històric de la novel.la.

“La peculiar insularitat del món artístic de Nova York sovint havia fet que una obra simple semblés subtil, una d’estúpida intel·ligent i una de sensacionalista subversiva. Tot depenia de com es “promocionava”. Pàg. 432.

Molt de tot això s’hi descriu a la novel.la.

Els protagonistes de la novel.la són adscrits al món intel·lectual i més específicament al món de l’art ja siguin com a autors artístics o bé com a crítics d’art, com és el cas del narrador. I és precisament a través d’en Mark, fill de l’amic del narrador, com es van conjugant els tres eixos narratius. A mesura que en Mark va creixent, des de la infància, adolescència fins arribar a l’edat adulta, el thriller psicològic va gradualment imposant-se en l’estructura narrativa. Com diu la dita: quan els nens són petits els problemes són petits i quan són grans els problemes són grans. Seguint aquest procés, el suspens i la intriga ocupen l’escenari fins el final, quan en Mark ja és un adult. L’art, les performances, la psiquiatria, l’horror i la violència, l’ambient del moment a Nova York, els sentiments, etc. , són, entre d’altres, elements que configuren el clima d’intriga.

No cal dir que l’eix narratiu sobre les relacions de les parelles amigues és farcit d’avatars diversos: d’amor, desamor, sentiment de paternitat, d’infidelitat, amistat, el sentit de la pèrdua, solidaritat, sexe, etc. La història pròpia del narrador està perimetrat per aquest món interpersonal integrat per uns pocs personatges. Sovint explica amb incursions vers el seu interior personal pensaments, sentiments, emocions, etc.

El pou de la memòria d’en Leo, el narrador, és configurat per un calaix en el qual hi va dipositant aquelles coses que li són vitalment significatives. “Allò que vaig estimar”.

“Talismans, icones, conjurs: aquests fragments són els meus fràgils escuts de significat”…. Els objectes es converteixen en muses de la memòria.” Pàg. 460.

És que “Allò que vaig estimar”, també conté reflexions sobre l’art d’escriure:

“Escriure és una manera de localitzar la meva fam, i la fam no és res més que un buit”.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s