Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Este libro es el regreso a las historias reales de la posguerra que contaron en voz baja narradores que no querían contar cuentos sino hablar de sus amigos, de sus familiares desaparecidos, de ausencias irreparables. Son historias de los tiempos del silencio, cuando daba miedo que alguien supiera que sabías. Cuatro historias, sutilmente engarzadas entre sí, contadas desde el mismo lenguaje pero con los estilos propios de narradores distintos que van perfilando la verdadera protagonista de esta narración: la derrota.
Un capitán del ejército de Franco que, el mismo día de la Victoria, renuncia a ganar la guerra; un niño poeta que huye asustado con su compañera niña embarazada y vive una historia vertiginosa de madurez y muerte en el breve plazo de unos meses; un preso en la cárcel de Porlier que se niega a vivir en la impostura para que el verdugo pueda ser calificado de verdugo; por último, un diácono rijoso que enmascara su lascivia tras el fascismo apostólico que reclama la sangre purificadora del vencido.
Todo lo que se narra en este libro es verdad, pero nada de lo que se cuenta es cierto, porque la certidumbre necesita aquiescencia y la aquiescencia necesita la estadística. Fueron tantos los horrores que, al final, todos los miedos, todos los sufrimientos, todos los dramas, sólo tienen en común una cosa: los muertos. Pero los muertos de nuestra posguerra ya están resueltos en cifras oficiales, aunque ya es hora de que empecemos a recordar que sabemos.
Éste es el primer ajuste de cuentas de Alberto Méndez con su memoria y lo hace emboscado en un flagrante intento de hacerlo desde la literatura.
Premio Nacional de Literatura 2005, Premio de la Crítica 2005, Premio Setenil 2004.
Anagrama.- 160 pàg.-
Apunts de lectura
Per atzar m’ha caigut aquest llibre a les mans. L’havia deixat enterrat a la pila de llibres per llegir, quan dues notícies m’han esperonat a llegir-lo. Una fa referència a l’estadística de vendes de l’editorial Anagrama que ha fet pública en motiu de la celebració del seu 50è aniversari. M’ha cridat l’atenció que “Los girasoles ciegos” ocupa el cinquè lloc, i el primer d’un autor en llengua castellana. És un dels fenòmens del boca-orella. L’altra, molt més important, és la notícia que a Andalusia, on governa el Partido Popular i Ciudadanos amb el suport de Vox, s’havia retirat el llibre d’ Alberto Méndez de la llista de lectures recomanades a batxillerat.
Quatre relats sobre la Guerra Civil espanyola titulats: Primera derrota 1939, Segunda derrota 1940, Tercera derrota 1941 i Cuarta derrota 1942. Si bé la Guerra Civil va ser un trauma per la societat civil, la postguerra va ser l’execució d’una massacre irreparable per part dels colpistes. D’això parla “Los girasoles ciegos” en situar els relats més enllà de la data oficial de la guerra (1936-1939).
Si una paraula pot sintetitzar el sentit de la novel.la seria la d’una al·legoria a l’absència. L’autor, en la nota que encapçala el llibre, citant a Carlos Piera, esmenta que “El duelo no es ni siquiera cuestión de recuerdo: no corresponde al momento en que uno recuerda a un muerto, un recuerdo que puede ser doloroso o consolador, sinó a aquel en que se patentiza su ausencia definitiva. Es hacer nuestra la existencia de un vacío”.
Els quatre relats narren històries tràgiques amb el denominador comú: persones que varen ser víctimes de la barbàrie de la repressió franquista de la immediata postguerra.
Cada relat és una història autònoma, però els protagonistes s’interrelacionen. Cada relat toca una situació a través d’una seqüència temporal. El primer fa referència a un fet de guerra com és la deserció d’un militar franquista; el segon narra la fugida cap a l’exili d’una jove parella amb un fill recent nascut ; la tercera és situada a la presó, un clima de judicis sumaríssims i afusellaments; el quart, que porta el títol de “los girasoles ciegos, fa referència a la vida quotidiana del Madrid de la postguerra.
Tal com assenyalava el propi autor: “Son historias verdaderas, aunque los nombres y los sitios hayan sido cambiados y la imaginación haya enriquecido los detalles. Las he escrito con el olor y el ruido de la memoria de otros”. Unes històries que ja per elles mateixes resulten colpidores i commovedores.
L’estructura narrativa és diversa: la d’un narrador en tercera persona (primer relat); el recurs narratiu d’un manuscrit trobat en el bosc (segon relat); en el tercer relat, un narrador en tercera persona, farcit de diàlegs, i del recurs del text d’una carta recurrent; el quart relat presenta una barreja i conjugació de recursos narratius en base a tres narradors, dos protagonistes i un tercer en tercera persona.
Malgrat sabem el final tràgic de les històries per les circumstàncies dramàtiques del moment, la intriga és un element important que conjuntament amb els elements de la tragèdia provoca una lectura d’un alt grau d’emotivitat.
Los girasoles ciegos, quatre relats d’històries existencials substancials i plenament humanes.
Així va respondre el propi Alberto Méndez: “Hay momentos en los que no tienes que elegir entre la vida y la muerte, sino entre la dignidad y otra cosa. Yo he querido hacer un canto a la dignidad”.
quadern vermell 