A repèl, J.K. Huysmans

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Joris-Karl Huysmans (París 1848-1907) és el màxim exponent del moviment decadentista, en el qual participaren artistes tan destacats com Flaubert, Wilde, Beardsley, d’Aurevilly, Mallarmé, Bourget, Maeterlinck i Moreau.

Refinament, deliqüescència, perversió, crueltat, equívocs, sofisticació…, tots aquests són elements que serveixen per atiar les passions sensuals i racionals de l’aristocràtic Jean Floressas des Esseintes, protagonista d’aquesta veritable bíblia del decadentisme. Huysmans, efectivament, fa d’en Des Esseintes el personatge que rebutja el món sòrdid del materialisme i de la vulgaritat per tancar-se en una exquisida torre d’ivori, sensual, neuròtica, depravada. A repèl explora el llenguatge des colors, de les músiques, dels sabors, de les flors exòtiques, dels somnis aterridors, dels perfums, de l’ambigüitat eròtica, del cinisme, del desig d’absolut…, en la mesura en què tots aquests elements permeten convertir la vida del seu personatge en una obra d’art viva. Una obra d’art tan atractiva com repel·lent. Barbey d’Aurevilly va dir: «Després d’escriure aquest llibre, al seu autor, sols li resta escollir entre tirar-se un tret o llançar-se als peus de la creu».

Editorial Edhasa.- 196 pàg.- Traducció de Miquel Martí i Pol.

Apunts de lectura

A repèl (À rebours, A contrapelo, en castellà ), no és una novel·la que expliqui una història sinó que el protagonista, Jean Floressas des Esseintes, a cadascun dels capítols reflexiona sobre un tema relacionat amb els seus gustos i la seva filosofia envers el món. Com si fos un catàleg de reflexions.
Des Esseintes, el protagonista de la novel.la es retira del “mundanal ruido” del París de finals del segle XIX, i crea a la seva mansió a Fontenay-aux-Roses un escenari en el qual vol viure intensament sense haver de moure’s. I pren aquesta opció després d’haver gaudit de totes les diversions que Paris podia oferir a qui tingués una situació econòmica benestant i un esperit hedonista. És un home culte que ja està de tornada de tot.

El niu que s’organitza el decora i mobla al seu gust d’una manera planificada per tal de poder experimentar i gaudir de les seves diverses activitats, especialment artístiques i intel·lectuals. Així, disposa d’una extensa pinacoteca, biblioteca, una col·lecció de perfums i de pedres precioses, música, etc.
La narració és en tercera persona i l’autor, Huysmans, a partir del protagonista únic Des Esseintes, que en realitat és el seu alter ego, exposa la seva filosofia decadentista a través de la qual vol trencar amb el naturalisme imperant en aquell moment. Exposa una nova sensibilitat estètica.

Jean des Esseintes, destaca pels seus gustos decadents, els seus excèntrics modals d’esnobisme. Huysmans és un precursor de l’estètica basada en els somnis, el món interior i la imaginació que més endavant donarà pas al simbolisme. La seva filosofia destil.la un rebuig vers el món en general, només l’interessa l’art i tot allò que li resulti sublim, que desperti una emoció per la seva altíssima bellesa. D’aquesta manera es rodeja i practica per exemple l’art de la perfumeria, de la jardineria, col·lecciona pedres precioses i quadres d’una gran càrrega simbolista com són els de Gustave Moreau (el quadre de Salomé il·lustra la sobrecoberta del llibre). La seva conducta excèntrica queda ben reflectida en el fet que té una tortuga com a animal de companyia a la que ha guarnit la seva closca amb incrustacions d’or i pedres precioses.

El capítol onzè és dedicat a narrar una escapada excepcional a Paris, a una bodega en la qual la degustació generosa del vi d’oporto el porta a delirar sobre diversos temes, especialment literaris, primer sobre Dickens, i després sobre Edgar Allan Poe al qual admira profundament.

“Demanà un got d’amontillat, però aleshores, davant aquell vi sec i pàl·lid, les lenitives històries i les dolces malvàcies de l’autor anglès s’esfullaren i sorgiren els despietats revulsius i els dolorosos rubefaents d’Edgar Poe; l’assaltà el fred malson del barril d’amontillat, de l’home emparedat en un soterrani; els rostres benèvols i comuns dels bevedors americans i anglesos que ocupaven la sala li semblà que reflectien involuntaris i atroços pensaments, instintius i odiosos designis” Pàg.127

A resulta d’aquesta petita excursió de tastavins, reflexiona sobre la inutilitat de viatjar ja que amb imaginació no cal moure’s del sofà de casa:

“Per què bellugar-se, quan hom pot viatjar tan magníficament assegut en una cadira? (…)
«Comptat i debatut, he experimentat i he vist el que volia experimentar i veure. (…) caldria ésser boig per anar a perdre, per un maldestre desplaçament, imperibles sensacions. En fi, ¿quina aberració he sofert, doncs, per haver intentat de renegar les idees antigues, per haver condemnat les dòcils fantasmagories del cervell, per haver cregut, com un veritable xitxarel·lo, en la necessitat, en la curiositat, en l’interès d’una excursió?». Pàg.130.

Jean des Esseintes torna a casa on viu com en una obra d’art que ell mateix ha dissenyat. Una manera de fugir de la realitat quan aquesta és decebedora: excloure tot allò que no sigui art, tot allò que no el faci ascendir per l’escala de l’evasió. De fet, la seva mansió i ell mateix esdevenen un museu: els mobles, la decoració, els llibres, etc. El seu refugi és una exaltació, un culte a la no acció, a no fer res. La decadència és allò sublim, és una opció de vida desitjada, una reivindicació de la diferència, de l’esnobisme.

“Certament, a en Des Esseintes encara li agradaven les obres d’aquests dos poetes, tal com li agradaven les pedres rares, les matèries precioses i mortes, però cap de les variacions d’aquests perfectes instrumentistes no podia extasiar-lo, car cap no era dúctil al somni, cap no obria, almenys per a ell, una d’aquelles vives escapades que li permetien d’accelerar el vol lent de les hores.” Pàg. 169.

Les diverses experiències que realitza en la seva mansió tenen un denominador comú: evasió de la realitat a través del somni i la imaginació. Tot plegat, però, li produeix un brot neuròtic, amb presències fantasmagòriques, la qual cosa el porta a cercar remei en la medicina convencional que li prescriu tornar a Paris, sortir al carrer i trepitjar el món com la resta de mortals.

“Vivia reclòs sobre si mateix, nodrint-se de la pròpia substància, semblant a aquells animals engorronits, entaforats en un cau, durant l’hivern; la solitud havia actuat sobre el seu cervell com si hagués estat un narcòtic. Després d’haver-lo de bon començament enervat i exacerbat, li provocava un engorroniment obsedit per somieigs vagues; anihilava els seus designis, li trencava les voluntats, guiava una desfilada de somnis que ell suportava passivament, sense ni tan sols assajar de sostreure-s’hi.” Pàg 81.

Malgrat tot, Des Esseintes, considera que la seva malaltia és d’origen fisiològic, res a veure amb la seva pràctica excèntrica i esnob. Una conseqüència de la degeneració genètica de la seva família amb costums endogàmiques.

La novel.la s’inicia amb la fugida de París per tal d’aïllar-se del món i finalitza amb el propòsit de tornar a París posseït de noves reflexions vitals profundament religioses.

“—D’aquí a dos dies seré a París; en fi —exclamà—, s’ha acabat tot; com un sisme submarí, les onades de la mediocritat humana s’enfilen fins al cel i engoliran el refugi els dics del qual, a pesar meu, obro. Ah, em manca el coratge i em fa mal el cor! Senyor, tingueu pietat del cristià que dubta, de l’incrèdul que voldria creure, del forçat de la vida que s’embarca sol, a plena nit, sota un firmament que ja no il·luminen els consoladors fanals de la vella esperança!”.

La novel.la, A repèl, és un referent literari sobre l’esnobisme decadentista, però, n’hi ha d’altres en el món literari i també en el món actual com el fenomen dels hikikomori japonesos ( reacció d’aïllament social agut d’adolescents i adults joves que es veuen aclaparats per la societat japonesa). No cal anar tan lluny, a casa nostra també hi ha aquest fenomen d’aïllament social accentuat per les noves tecnologies, vídeo-jocs, xarxes socials, etc. Com Des Esseintes, es tracta de crear un mon aïllat de la realitat que aporti emocions vitals suficients. En el cas de Des Esseintes, era crear un refugi per viure-hi farcit d’estímuls artístics, transformar-se gairebé en un museu, ara potser és tota una altra cosa.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s