Eugeni Oneguin, A.S. Puixkin

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Eugeni Oneguin és l´obra mestra de Puixkin. Novel·la escrita en vers entre 1823 i 1830, es podria descriure com una combinació màgica i irrepetible de saviesa narrativa, lirisme i sentit de l´humor. Fou la pedra angular de tota la novel·lística eslava del XIX, i cap dels grans -de Gogol i Lermontov a Tolstoi i Dostoievski- no es va escapar de la seva influència.

V. Nabokov va dedicar catorze anys de la seva visa a la traducció (a l’anglès) i comentari l’Oneguin, que posava –com Pasternak- al cim de la literatura russa de tots els temps. Aquesta n’és la primera traducció catalana íntegra, a partir de la versió de Nabokov.

Editorial Columna.- 272 pàg.- traducció: Xavier Roca-Ferrer

Apunts de lectura

Eugeni Oneguin està escrita originalment en vers. Traduir una obra en vers i del rus ha estat una tasca difícil arreu de manera que en català fins l’any passat no es va produir (Club Editor, traductor Arnau Barios).

En el nostre cas es tracta de la traducció en prosa a cura de Xavier Roca-Ferrer, publicada per Columna el 2001 i acompanyada per una introducció del mateix traductor. La traducció de Roca-Ferrer és a partir de la que va realitzar Nabokov a l’anglès, també en prosa.

Eugeni (Evgueni) Oneguin, un dandi rus que està avorrit de la vida, hereta una mansió al camp del seu oncle. Quan s’hi trasllada fa una insospitada amistat: el poeta Vladímir Lenski. Un dia coneix la promesa de Lenski i la seva germana Tatiana (Tània) que s’enamora de l’Oneguin però aquest la refusa. En una altra festa, Oneguin flirteja amb Olga, la promesa de Lenski. Aquest el desafia a un duel i mort. Oneguin ha de fugir. Al cap de quatre anys, es retroben Tatiana, casada amb un príncep, i Oneguin a Sant Petersburg. La Tatiana ha canviat molt en aquest nou món de ciutat, i la seva bellesa provoca grans remordiments en Oneguin. Ara, Eugeni Oneguin se’n sent enamorat i li ho confessa, però Tatiana el rebutja, encara que el segueix estimant.

D’entrada podem dir que la història planteja un desajust dramàtic en el temps entre els dos personatges que provoca que no puguin realitzar el seu amor. El temps no hi acompanya. Podríem dir allò de hi ha un temps per a cada cosa i cada obra. El temps és una energia determinant que impulsa i condiciona les vides. El lament d’Oneguin:

“No em queda altre remei que reconèixer que ha tocat el migdia de la meva vida. Sigui com sigui, separem-nos com amics, joventut meva ! T’agraeixo els plaers, els dolors, els cars turments, el soroll, les festes que et dec…t’agraeixo tots els teus regals! Gràcies a tu enmig del brogit i de la calmada gaudit fins el final…Prou! Amb un cor renovat prenc un camí nou i deixo reposar la vida passada. Deixeu-me mirar enrere. Adéu boscos on vaig passar els dies apassionats de la meva joventut (…) No permeti’s que l’ànima d’un poeta refredi, s’assequi i esdevingui de pedra enmig de les joies enganyoses del món….” Pàg.186.

Eugeni Onegin és també una exposició de la crítica literària de Puixkin en relació a diversos autors en general i de russos en particular. També parla de la influència dels llibres en el comportament humà. Talment Madame Bovary, Tatiana, és una gran lectora de novel·les sentimentals. També, Oneguin en els moments de desesperació després del rebuig de Tatiana troba en els llibres una bona companyia.

“Una vegada més es va posar a llegir indiscriminadament. (…) Somnis, desitjos i dolors de tota mena havien pres possessió de la seva ànima”. Pàg. 225.

També en els llibres, Tatiana hi troba consol i remei. Després de ser rebutjada per Eugeni, un dia va a casa d’Oneguin que ja és fora i repassa els llibres de la seva biblioteca i es fixa en els fragments subratllats a llapis, alguns marcats en el paper amb l’ungla: «I ella comença a entendre’l, ara».

Roca-Ferrer, en la introducció esmenta que «Eugeni Onegin és el primer exemple d’un tipus que apareixerà sovint en la novel·la russa del segle XIX: l’home “superflu”, dotat d’indubtables valors però incapaç de trobar sortida a les seves energies dins la societat autocràtica i antiquada que l’engabia. Amb el pas del temps la seva ànima tendeix a podrir-se i pot esdevenir perfectament un pobre inútil, un amant cínic, un jugador compulsiu o un perfecte criminal. Enfrontada a ell, Tatiana serà el primer exemple que trobem a les lletres russes de dona russa ideal, tota ella energia, virtuts casolanes i esperit de sacrifici».

En la biografia de Puixkin hi ressalta el perfil de vividor, de consagrat jugador i d’insaciable depredador sexual. És possible que Puixkin destil.li en Eugeni Oneguin allò essencial i important a la vida. Valors nobles en mostrar-se incapaç d’abusar de la jove Tatiana quan aquesta se li entrega en cos i ànima. I al cap d’un quants anys quan Tatiana havia madurat i lluïa esplendorosament el bagatge que li havia donat la ciutat, Oneguin, perdudament enamorat assumeix el seu rebuig, ella el continua estimant però vol ser fidel al seu marit. L’actitud d’Oneguin és el de la vida continua. Endavant!.

Reflexions sobre l’imperi de les passions que tant be coneixia Puixkin:

“Feliç aquell que, havent conegut el seu imperi, ha estat capaç d’alliberar-se’n. Més feliç encara, però, el que no l’ha conegut, el que ha refredat l’estimació amb una separació oportuna i l’odi amb el sarcasme, el que envoltat pels amics i la muller, fa de la vida un badall perpetu sense saber què és la gelosia, i també el que no es juga a una sola carta el patrimoni familiar…” Pàg 99.

Tota la novel.la està escrita amb naturalitat i senzillesa. Tal com assenyala Roca-Ferrer “el COM domina el QUÈ d’una manera tan absoluta que la forma de la novel.la s’arriba a confondre amb el fons…”. El narrador interpel.la de tant en tant el lector la qual cosa li atorga distanciament com aquell que explica una història, la del meu Oneguin…

També hi ha lloc pel sarcasme. Només en iniciar-se la novel.la ens delecta amb una faula sobre la mort del seu oncle del qui hereta una gran fortuna:

“Quanta hipocresia cal per fer-li la gara-gara amb un somrís llagoter als llavis quan ja es mig de l’altre món, (…) tot desitjant-li entre sospirs: Que el diable se t’emporti!”

I també per la ironia poètica:

“Quantes passejades enmig de la calma del capvespre, quantes llàgrimes no hem consagrat a aquest llum diví, els raigs del qual eren bàlsams que ens ajudaven a suportar els turments més secrets.! I pensar que avui només hi veiem un fanal més com els que il·luminen la vorera…” Pàg 101.

Està trufada d’observacions puntuals i reflexions sabies més que no pas de gran descripcions. Algun proverbi de tant en tant:

“Quan el cel no ens pot donar la felicitat, ens envia l’habitud, que és el seu substitut millor”. Pàg. 104. És el que fa una dona desgraciada en el matrimoni, va trobar en el secret de governar la casa l’apaivagament dels seus dolors.

Tatiana vol interpretar els seus somnis, com si ja Freud hagués establert el mètode psicoanalític d’interpretació dels somnis:

“Tatiana vol descobrir el sentit ocult d’aquelles visions espaordidores. Repassa l’índex alfabètic i cerca les paraules bosc, corb, eriçó, foscúria, neu, pont, tempesta, etc…” Pàg 161.

Un bon aforisme tanca la novel.la:

“Feliç aquell que s’aixeca d’hora del banquet de la vida sense haver escurat el vas de vi fins a l’última gota….”

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s