El ángel del Olvido, Maja Haderlap

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Austria, casi en la frontera con Yugoslavia. Arroyos, valles, prados… Un mundo rural, campesino, que se expresa en esloveno y apenas se defiende en alemán. La voz de una niña, una joven, una mujer (el tiempo pasa por estas fascinantes páginas) nos habla de un modo estremecedor pero también poético y familiar. Un padre y un abuelo partisanos que luchan contra los nazis, una abuela que es arrestada y sobrevive (aunque la marcará para siempre) al campo de concentración de Ravensbrück, una madre solitaria que huye de la realidad en su pequeño ciclomotor… Bosques, vacas, gallinas. Héroes anónimos, delatores, fronteras. Pocas veces se ha contado la vida y la muerte como aquí: con tanta capacidad de evocación y tanta lucidez. Con tanto humor y tanto respeto. ¿Qué hace la Historia en mayúsculas con la vida de la gente minúscula? Malgastada la palabra ética en otros ámbitos, aquí esa palabra confiere al texto un poder admirable: literatura llamada a perdurar.

Editorial Periférica.- 288 pàg.- Traducció: José Aníbal

Apunts de lectura

La narració està situada a Carintia, un dels nou estats (Bundesländer) d’Austria, situat al sud, tocant amb Eslovènia. Històricament formava part de l’Imperi Austrohongarès i ha estat disputat d’una manera recurrent per la Iugoslàvia de Tito i per Àustria. Finalment, pertany a Àustria i l’habiten dues comunitats, enfrontades històricament, una de parla eslovena i l’altra de parla alemanya. L’autora pertany a la comunitat eslovena, una comunitat de camperols amb una cultura, llengua i costums pròpies.

Durant la Segona Guerra Mundial, un grup d’uns 3.000 eslovens de Caríntia varen lluitar al costat del partisans contra les tropes nazis. Va ser una reacció col·lectiva davant l’intent d’exterminació per part dels nazis.

La història de la novel.la és situada en un petit poble de la minoria eslovena de Carintia i, la narradora, en primera persona, va recorrent la vida de la seva família camperola, des de la infància, passant per l’adolescència fins que finalitza els seus estudis universitaris a Viena. El temps de la història abasta des del final de la Segona Guerra Mundial amb totes les conseqüències que ha deixat la guerra i en especial les derivades de la posició contra els nazis de la població eslovena. Carintia va ser víctima d’una ferotge represàlia nazi en el context de la societat d’Austria que des del principi va mostrar les seves simpaties i suport a l’exercit alemany tot assumint de bon grat l’annexió per part de Hitler. A més, una vegada finalitzada la guerra, els partisans eslovens varen ser assetjats per la majoria de parla alemanya i acusats de comunistes per la seva ascendència eslovena pel fet que Eslovènia es va integrar en la Iugoslàvia comunista de Tito.

La crònica familiar que explica la narradora (sembla en gran part autobiogràfica) està farcida d’històries i anècdotes que expliquen molts dels elements que configuren una cultura tradicional agrària plena de costums ancestrals. Per exemple la superstició religiosa de l’àvia, un personatge central a la novel.la i un punt de referència primordial per a la narradora.

“Con sus oraciones, la abuela puede hacer desaparecer el orzuelo que me sale cada año en el párpado. (…)Ella pronuncia su conjuro y, pasando la mano por mi ojo enfermo, imita los movimientos de una segadora.” Pàg. 32 .

L’eix central de la novel.la són els horrors durant la guerra i les nefastes conseqüències de la guerra en la vida quotidiana de les persones. Com diu l’editor en la contracoberta: “¿Qué hace la Historia en mayúsculas con la vida de la gente minúscula?” . La minoria eslovena de Carintia, fins gairebé al nostres dies, pateix l’assetjament social, cultural i idiomàtic per part de la població de parla alemanya.

«En nuestros valles, la guerra se retiró al bosque, convirtió en escenario de combates prados y cultivos, colinas y pendientes, laderas y arroyuelos».

L’àvia, va aconseguir sobreviure del camp de concentració nazi de Ravensbrück. A través de les històries que explica a la seva neta i de les conegudes d’altres personatges, es configura un relat d’horror que es va conjugant amb el present narratiu. De la mateixa manera funciona amb el personatge del pare, colèric amb la seva dona i amb el món, comprensiu, però, amb la filla narradora, desgraciat per diverses causes i alcoholitzat.

“La guerra es una pérfida cazadora de hombres. Un mínimo descuido, un breve instante en que se baja la guardia y la barca recoge sus redes, y mi padre se queda de pronto enganchado a un clavo de la memoria, se ve corriendo por su vida, intentando escapar al infinito poder de la parca”.

La mare és una víctima més de tot plegat i en espacial per haver tingut un matrimoni desgraciat la qual cosa la porta a donar suport a la seva filla per tal que estudïi, cosa que ella no va poder fer. Vol que sigui independent i l’enveja. La mare ha estat apartada del govern de la casa per l’àvia, la seva sogra, però no es resigna i amb la seva moto aconsegueix una autonomia per fugir de la llar.

A partir que la narradora ja és una jove que ha finalitzat la universitat, estudis de dramatúrgia com l’autora, la novel.la va canviant cap a un terreny més reflexiu. Reflexions sobre els horrors i conseqüències de la guerra, sobre les motivacions de la posició política de la minoria eslovena, sobre el territori i la vida dels seus habitants,…Tot això ho fa conjugant l’auto ficció amb la realitat històrica.

“Un partisano ha de ser un aliado del paisaje en el que combate. Ha de saber adoptar las formas y colores del territorio, hacerse invisible, ser monte y arroyo, abeto, una casa, una colina, un bosque, un buho o una serpiente. (…) El temor es su hermano y la duda su hermana, su nombre, ya que el temor a la muerte le permite suportar todo: el hambre, el asco, la soledad. (…) Su honra surgirá de la certeza de haber combatido la humiliación, de haber dicho no, de haber trazado una frontera entre su persona y la injustícia. Su frágil esperanza le conferirá un rostro, erigirá un monumento a su anhelo de vida.” Pàg. 224-225.

Les reflexions sobre el paisatge despleguen una simbologia entre la relació de la terra i els seus habitants, una comunitat bàsicament rural.

“Qué extraño es todo, en definitiva, cuando la guerra sojuzga un paisaje”. Pàg.230

Les reflexions sobre l’escriptura van ocupant progressivament la part final de la novel.la. L’escriptura com una eina vital per configurar la pròpia personalitat, per fer emergir totes les vivències, sentiments, tot allò escoltat, vist, imaginat i sentit. Una catarsi, una transformació.. Haja Haderlap, a través de la literatura posa el focus en la denúncia d’un poble assetjat. ”El ángel del Olvido” no podrà amagar el passat, el dolor col·lectiu d’un poble ja que gràcies a l’escriptura es manifestarà a partir de les històries de vida d’éssers anònims.

“decido entonces llevar a la escritura todos estos fragmentos, lo dinamitado, lo recordado, lo narrado,…….hacer un nuevo boceto de mí misma a través de la memoria…”. Pàg. 275.

La novel.la també és un missatge ètic sobre la necessitat del respecte a la interculturalitat dels pobles i a la tolerància política i social.

El títol de la novel.la “El ángel del Olvido” és una clara referència al quadre de Paul Klee que es titula Ángelus Novus sobre el qual el seu propietari, Walter Benjamin (1892–1940), va establir l’al·legoria de l’«Àngel de la història»:

“Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.”

 

Angelus Novus (Paul Klee)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s