Tres homes en una barca, Jerome K. Jerome

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«Érem quatre: en George, en William Samuel Harris, jo mateix i en Montmorency. Asseguts a la meva habitació, fumàvem i parlàvem de com ens trobàvem de malament (malament, vull dir, des d’un punt de vista mèdic, és clar). Ens sentíem dèbils, i això ens posava nerviosos. En Harris va dir que de vegades tenia uns marejos tan extraordinaris que amb prou feines sabia què estava fent, i aleshores en George va dir que ell també en tenia, de marejos, i que amb prou feines sabia què estava fent, també. A mi, era el fetge allò que se m’havia espatllat.»

En conseqüència, els tres homes (l’opinió del gos Montmorency no compta) decideixen embarcar-se en un creuer pel Tàmesi, a la recerca de la pau espiritual i la vida sana. El que ignoren aquests màrtirs de la hipocondria és que de vegades passen coses que poden transformar el més modest dels viatges en una aventura com a mínim pintoresca.

«La meva intenció no era escriure una obra còmica», va declarar Jerome K. Jerome sobre Tres homes en una barca. Sembla, doncs, que ho va fer sense voler.

Una de les 100 millors novel·les de tots els temps, segons The Guardian. Una de les 3 novel·les més divertides de tots els temps, segons Esquire.

Més de 50 milions d’exemplars venuts des que es va publicar.

Quadern Crema (2000).- BLACKIE BOOKS (2015).- 265 pàg.- Traductor: Josep Marco.

Apunts de lectura

1880, un narrador en primera persona ens narra els esdeveniments dels personatges en una barca pel riu Tàmesi, des de Kingston fins a Pangbourne. Tres homes i un gos, tres bons amics que es coneixen molt bé de manera que la tolerància i la bonhomia entre ells és una característica de la seva relació. Els esdeveniments quotidians durant la travessia fluvial permeten desplegar una comicitat amable i lleugera, sense que en cap moment hi hagi una sàtira corrosiva. Podríem dir que tot plegat respon al consell popular: l’humor és la millor medicina.

Però no només es narren les aventures i desventures d’aquests quatre personatges també s’intercalen a cada capítol històries passades que els propis avatars de la travessia evoquen.

De la mateixa manera es van succeint descripcions dels llocs i poblacions del recorregut, però ben lluny del que podria ser una guia de viatge. Així, també es van narrant diversos apunts de personatges històrics i emblemàtics de la Gran Bretanya circumscrits als llocs visitats. Segurament per a un britànic, en conèixer la història, pot resultar un recurs eficaç per a la comicitat.

Un fet a destacar és la reflexió que fa, en el moment de preparar l’equipatge, sobre l’ofici de viure. Tota una declaració de principis, que a més té especial significació en fer-se fa més de 200 anys. Tot un precursor de l’home unidimensional (cultura del consumisme) analitzat per Marcuse els anys 70 del segle passat:

“Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de la vida i abasteix-la només de coses escaients: l’interior senzill com els gaudis; un o dos amics, dignes d’aquest nom; algú que t’estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa terrible.
Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona mercaderia resisteix l’aigua. Et serà permès de pensar, de treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del cor humà; podràs…”.

Els mecanismes de comicitat són diversos i no tots igualment eficaços. Alguns són basats en tòpics de la vida quotidiana: l’hipocondríac, la vanitat dels pescadors de riu amb canya, les caravanes amb barca, etc. I és clar des de l’any 1880 ha plogut molt i molts dels tòpics han quedat desfasats. Per exemple, sobre la poca fiabilitat de les previsions meteorològiques o la reflexió sobre la conversió dels objectes d’ús quotidià en antiguitats artístiques.

“Home, tots els nostres tresors artístics d’avui dia no són altra cosa que els objectes quotidians de fa tres o quatre-cents anys, però excavats. Em pregunto si hi deu haver algun tipus de bellesa intrínseca en els plats de sopa, gerres de cervesa i esmocadores antics que tant ens estimem ara, si només es tracta de l’aurèola del temps que brilla al voltant seu i que dóna l’encant que tenen als nostres ulls.” Pàg. 78

O sobre el tòpic de l’actitud de fer-se pregar a l’hora de pagar:

“Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà de seguida i al comptat rabiós.
El comerciant, que coneixia el meu amic, s’esparverà, de primer antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat d’estimular aquesta bona habitud…”

Un altre dels mecanismes de comicitat consisteix en remarcar la paradoxa.

“Els homes casats tenen mullers i sembla que no les volen, mentre que els nois joves i solters diuen a crits que no en troben. La gent pobra que amb prou feines pot mantenir-se a si mateixa té vuit fills que mengen amb bona gana, mentre que hi ha parelles riques i grans que moren sense fills i no poden deixar els diners a ningú”. Pàg. 75.

La comicitat producte d’un accident domèstic sempre ha funcionat, Buster Keaton i Charlot en són exemples, a la novel.la hi trobem el cas d’en Harris que tenia set i va pujar al seient i es va inclinar per agafar l’ampolla.

“Era al fons mateix del cistell i semblava difícil de trobar, de manera que s’hi va haver d’abocar més i més i, com que intentava governar la barca, al mateix temps, una mica desequilibrat………..i allà es va quedar de cap per avall…” Pàg. 98

Excepcionalment es va servir la sàtira, atacar algú amb ironia, com és el cas d’una abadia de monjos:

“Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc de l’Infern (com se’n deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui». Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l’entrada de l’abadia en runes. Molts anys abans d’existir aquesta falsa abadia i la seva confraria d’irreverents burletes, s’aixecava sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos que hi vivien eren de caràcter un xic diferent d’aquells amants de la gresca que els van seguir cinc-cents anys després”.

En general el mecanisme de comicitat és basa en la incongruència respecte a la convenció i els sentiments morals.

Cal dir que ha defraudat les expectatives anunciades a bastament sobre que es tractava d’una gran novel.la d´humor. En el nostre club de lectura, gairebé d’una manera unànime, la lectura de la novel.la no ha despertat massa comicitat, és a dir, no ha despertat massa diversió.

Segurament hi ha contribuït el pas del temps i també el diferent tarannà entre la nostra societat l l’anglesa.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s