Juventud sin Dios, Ödön von Horváth

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Al igual que hizo Michael Haneke muchos años después en La cinta blanca, Ödön von Horváth narra en Juventud sin Dios los orígenes del nacionalsocialismo. Nos muestra cómo la semilla del mal ya estaba presente en los jóvenes y en su educación. El narrador de Juventud sin Dios es un joven profesor a quien el director del colegio le pide que no corrija a un alumno que afirma que los negros son infrahumanos, y le recuerda, además, que su obligación es «educar para la guerra». Los valores patrióticos se inculcan en una especie de campamento paramilitar en el que se producirá un crimen misterioso. Horváth escribió esta obra en el verano de 1937, exiliado en Henndorf, en las proximidades de Salzburgo, y se publicó ese mismo año. La novela alcanzó rápidamente una gran popularidad, incluso en el extranjero. Fue traducida a diez idiomas en los dos años siguientes. Las referencias a la realidad del nazismo son el elemento central en una obra en la que el autor describe una curiosa mezcla de la Alemania nazi con la Austria prefascista.

«El escritor con más talento de su generación».Stefan Zweig

Nordica.- 224 pàgines.- Traducció: Isabel Hernández

Apunts de lectura

Una vegada més la literatura evidencia l’important funció del mestre en el procés de socialització.

En primera persona, un jove professor, 34 anys, narra les observacions i les consegüents reflexions sobre els seus joves alumnes(14 anys)  d’una escola en l’Alemania dels anys 30. El professor estima la seva professió i a la vegada se sent un privilegiat davant la seguretat i estabilitat econòmica que li atorga la seva condició de docent, especialment de cara a la jubilació. Aquesta realitat és un condicionament a l’hora d’optar per una educació basada en la veritat ja que en anar contra la conjuntura política i social dominant pot fer perillar el lloc de treball. Una angoixant situació que planeja durant tota la novel.la. L’instint humà de supervivència condiciona a bastament la conducta humana.

“Da gracias a Dios por pertenecer al cuerpo de maestros de un instituto de la ciudad y poder llegar a viejo y chocho sin problemas económicos!”

Els alumnes esdevenen uns petits però eficients delators, davant les respectives famílies, tot denunciant els principis humanístics que el professor inculca.

Ahora solo sé que tengo que volver a leer veintiséis redacciones, redacciones que, partiendo de presupuestos erróneos, llegan a conclusiones falsas. Qué bonito sería que lo «erróneo» y lo «falso» se eliminaran mutuamente, pero no lo hacen. Deambulan cogidos del brazo cantando estribillos sin contenido.”

Tot llegint redaccions dels alumnes, el sorprèn la frase: «Todos los negros son ladinos, cobardes y vagos». Davant aquesta afirmació racista què fa? Aquí comença el rosari de contradiccions del professor, per què viu en una realitat social que emana ideologia racista i fer-hi front por ser imprudent per a la seva seguretat.

Y, mientras sigo leyendo, no dejo de oír la radio: susurra, aúlla, ladra, arrulla, amenaza… y los periódicos lo reproducen y los chiquillos lo copian.”

Què fer?. Sorgeixen els dubtes les justificacions….

Aunque duela, ¿qué puede hacer un individuo solo contra todos juntos?”.

A través de petits capítols que porten noms que fan referència al tema que es tracta, el narrador va desenvolupant la història, el nucli central de la qual és un campament que l’escola organitza, un ensinistrament de marcat caràcter paramilitar i d’adoctrinament d’ideologia nazi.

El campament és a prop d’un poble en el qual la majoria de famílies viuen en l’extrema pobresa. Una adolescent escapada d’un correccional lidera una banda de joves que viuen en el bosc i sobreviuen robant el que poden.

En aquest context es produeix un crim i la novel.la pren noves rutes per tal de seguir explicant la seva raó de fons que  és reflexionar sobre determinats valors del comportament humà que aixequen i sostenen despotismes totalitaris.

El professor observa la realitat canviant del seu món, l’interpel·la, la seva conducta li crea dubtes i sentiment de culpa, també sobre la religió.

Com el propi autor, el protagonista haurà de cercar aixopluc lluny de la seva terra, a l’Africa.

Ödön von Horváth va abandonar Austria i s’exilià a Paris. Una branca d’una castanyer, arrancada pel vent el va matar mentre passejava pels Champs Elysees.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s