La tumba de las luciérnagas. Las algas americanas. Akiyuki Nosaka

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Estas dos novelas, La tumba de las luciérnagas (octubre de 1967) y Las algas americanas (septiembre de 1967), provocaron gran expectación al publicarse, y ambas ganaron el premio Naoki en 1968. Con un talento fuera de lo común, complejo y desasosegado, Nosaka esconde en su estilo una mirada que no rehuye los aspectos más sórdidos y crudos de la existencia. La tumba de las luciérnagas es la historia de la muerte por inanición de Seita, un niño, en 1945. Seita ha visto morir de hambre a su hermana menor, a la que cuidaba tras la muerte de su madre en un bombardeo.

En Las algas americanas Nosaka describe con sentido del humor el desconcierto de los que vieron transfigurarse su mundo con la llegada de la «Democracia» o la «Constitución». Con la visita de un matrimonio de pensionistas de Estados Unidos a Japón durante el período de «reeducación», nos muestra que en la conciencia de los vencidos subyace una sumisión de profundos significados. Durísimo, despiadado, Nosaka nos deja la huella de la fibra auténtica y sin concesiones.

Editorial Acantilado.- 144 pàgines.- Traductors: Lourdes PortaJunichi Matsuura

Apunts de lectura

En relació a la primera narració, La tumba de las luciérnagas.

Seita, un nen d’una família benestant, perd la seva mare i la seva casa a conseqüència del bombardeig americà a la ciutat de Kobe, l’any 1945. Queda sol amb la seva germana de 4 anys a la que ha de cuidar . El seu pare, un oficial de marina, segurament ha mort a la guerra. Seita, refugiat en una cova, lluita aferrissadament per tal de sobreviure. La germana mort d’inanició i Seita acaba també morint tirat en una estació de tren.

“La tarde del 22 de septiembre del año 20 de Shôwa (1945), Seita, que había muerto como un perro en la estación de Sannomiya, fue incinerado junto a los cadáveres de otros veinte o treinta niños vagabundos en un templo de Nunobiki y sus huesos fueron depositados en el columbario, los restos de un muerto desconocido”.

A partir de la mort del protagonista, un narrador omnipresent, a través d’un flashback, narra els avatars de Seita que com altres nens, després de la guerra, deambulaven sols i desemparats a la recerca d’aliments per sobreviure. Tot això, mentre altres nens i joves anaven a l’escola guarnits amb els seus uniformes. La societat japonesa s’estava recuperant del trauma de la guerra en el camí cap a la normalitat.

El día abans de la mort de Seita s’havia aprovat al Japó la Llei General de Protecció dels Orfes de Guerra. Massa tard.

El relat d’Akiyuki Nosaka, es limita a exposar els fets per tal que sigui el lector que prengui consciència d’una situació. El seu estil és dur, contundent, ple de detalls, fins i tot de moments poètics, com el de les cuques de llum. No cal dir que la història és esfereïdora, però el narrador no en fa cap valoració, ni dramatisme, ho deixa anar tal qual. De fet no cal, ja que el simple coneixement de la situació ens en fa prendre consciència. Les paraules destil·len a bastament sentiments, no cal caure en sensibleries.

“Una terrible diarrea no lo abandonaba y se sucedían sus idas y venidas a las letrinas de la estación; una vez en cuclillas, al intentar ponerse en pie, sentía que sus piernas vacilaban, se incorporaba apretando su cuerpo contra una puerta cuyo tirador había sido arrancado, y avanzaba apoyándose con una mano en la pared; parecía, cada vez más, un balón deshinchado y, poco después, recostado en la columna, fue ya incapaz de ponerse en pie, pero la diarrea lo seguía atacando implacablemente y en un instante teñía de amarillo la superficie alrededor de su trasero”

En llegir aquesta història om pensa que no cal anar a la guerra japonesa del 1945 per tenir coneixement de fets similars. Cada dia, d’una manera objectiva a través de les imatges en els mitjans de comunicació, podem constatar situacions semblants no pas massa lluny de les nostres fronteres.

De “La tumba de las luciérnagas” se’n va fer una pel·lícula d’animació japonesa dirigida per Isao Takahata.

Sobre l’altre narració, Las algas americanas.

Las algas americanas, està ambientada en el Japó dels anys 60. Si bé, Japó ja ha abandonat la situació precària de la postguerra, encara no ha passat suficient temps perquè les empremtes s’hagin esborrat totalment de la vida social. A conseqüència de la guerra, Japó no solament era un país desbastat sinó que se sentia profundament humiliat pels Estats Units.

La visita d’un matrimoni de jubilats d’Estats Units desperta en la família japonesa amfitriona tot un seguit de sentiments conflictius. El convencionalisme rigorós del matrimoni japonès, i el seu zel per quedar bé, xoquen frontalment amb el tarannà i la manera de ser i fer del matrimoni americà. Els records inevitables de la guerra, els horribles bombardejos “made in USA” , una derrota humiliant amb la consegüent afectació de l’autoestima, afloren en allò que havia de ser una visita de cortesia.

Si en la narració de La tumba de las luciérnagas els efectes de la guerra eren descarnats, en Las algas americanas es converteix en una sàtira brutal sobre el procés d’acatament al poder i a la cultura americana. La parodia sobre l’aprenentatge de la llengua anglesa és un dels elements narratius que fa servir l’autor. També l’escabrosa i còmica escena de sexe en directe que el marit japonès Toshio ofereix a l’americà Higgins com una constatació orgullosa del mascle japonès.

 «¿Qué te pasa? ¿No eres el Number One? ¡Animo! ¡Muéstrale ese grandioso pene orgullo de la patria!», y, ya puestos, hasta cabía hablar de pito-nacionalismo: si no se enarbolaba, el deshonor caería sobre el pueblo, de haber sido posible, el mismo Toshio lo habría sustituido con gusto, porque él sí la tenía enhiesta desde hacía rato, lanzó una mirada a la entrepierna de Higgins, pero no advirtió alteración alguna.”

Els Estats Units passen de ser enemics a amics forçosos tot acceptant la “pax americana”. En aquesta dicotomia es debat l’eix central de la narració.

“Tarde o temprano los Higgins se irán, pero aunque se vayan, los americanos seguirán clavados dentro de mí y, de vez en cuando, mis americanos me atormentarán y me harán gritar lastimeramente: «Give me chewing-gum!», «kyū-kyū», quizá sea una alergia incurable a todo lo yanqui”.

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s