Un adéu a les armes, Ernest Hemingway

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un adéu a les armes data de 1929. En aquesta obra, amb la qual podríem dir que comença la “crònica de la vida del novel·lista”, trobem moltes de les constants que caracteritzen els llibres posteriors: desesperació, evasió, derrota de l’home. Aquí també apareix el problema del temps així com el del desplaçament, la confusió que experimenta el protagonista en  un país estranger. Un adéu a les armes és una història de guerra i amor. Contra la guerra i a favor de l’amor salvador. Una melangia íntima, secreta entela la narració. Per a Hemingway la tasca de l’escriptor és aquesta: “presentar les coses segons la pròpia veritat, dir la veritat, expressar la successió del moviment i del fet que produeix l’emoció. Tot això és vàlid durant un any o deu, si teniu sort, i ho heu expressat amb prou puresa, sempre”. Un adéu a les armes no ha estat pas marcida pel temps i resta una de les obres mestres de la narrativa contemporània. Un cop més l’art ens revela la vida i l’home en molts dels seus aspectes perdurables.

Edicions Proa (1976).- Pàgines 328.- Traducció: Ramon Folch i Camarasa

Apunts de lectura

Un tinent nord-americà, voluntari en el front italià durant la Primera Guerra Mundial, és ferit en un bombardeig i ingressat en un hospital. Allí viu una apassionada relació amb una infermera anglesa, que també servirà perquè el tinent busqui una fugida de la realitat violenta i absurda de la guerra.

El llibre està escrit en primera persona, i és molt autobiogràfic. Hemingway va participar en la Primera Guerra conduint ambulàncies, va ser ferit i també va tenir una relació amorosa amb una infermera.

La novel.la s’inicia amb la descripció del lloc que serà l’escenari de la història que narrarà. I ho fa d’una manera gairebé bucòlica com si ja d’entrada se sentís molt poc implicat i compromès en la guerra. Com un observador del món.

“A les darreries de l’estiu d’aquell any ens vam allotjar en una casa d’un poble des d’on es veien les muntanyes a l’altra banda del riu, al fons de la plana. En el llit del riu hi havia palets i roques, seques i blanquejades pel sol, i l’aigua era clara i blava, en els corrents, i baixava molt de pressa. Passaven tropes per davant la casa, carretera avall, i la pols que aixecaven empolsava les fulles dels arbres. També els troncs dels arbres eren empolsegats i les fulles van caure molt aviat, aquell any, i nosaltres vèiem com les tropes caminaven per la carretera, i com s’aixecava la pols, i com queien les fulles, mogudes per la brisa, i com passaven els soldats, i, més tard, la carretera nua i blanca, només amb les fulles caigudes.”

Aquest tipus de descripció és un dels aspectes que caracteritzen l’estil d’una gran concreció narrativa. Descripció dels llocs i de l’ambient més que no pas de les idees i de la psicologia dels personatges.

Com diu el crític literari Edmund Wilson respecte a Hemingway, la clau de la història no està en les personalitats, sinó en l’emoció que es deriva d’una situació.

La pluja (el fang, la tempesta…) impregna metafòricament la vida de les persones, una simbologia de l’adversitat que es present especialment en els moments dramàtics, ja sigui durant els desastres de la guerra, ja sigui en les desventures personals.

Tempestejà tot el dia. El vent portà la pluja, i tot era aigua i fang. El guix de les cases destruïdes era gris i xop”. Pàg 192.

Frases curtes i d’una gran puresa del llenguatge. Els diàlegs també són breus i directes, sense adjectius i sense gaire complexitat, com si la senzillesa reflectís millor els fets reals.

“- I m’estimaràs sempre, oi ?

– Si.

– Encara que plogui?

– Si.

– Gràcies. És que la pluja em fa por.

– Per què?

Jo tenia son. A fora, la pluja queia, seguida, seguida.

– No ho sé, amor. La pluja sempre m’ha fet por.   

– A mi m’agrada.

– A mi m’agrada caminar sota la pluja. Però és mala cosa per a l’amor.

– Jo, t’estimaré sempre.” Pàg. 136.

 

Un adéu a les armes és una novel.la d’amor en un context de guerra. Guerra i amor, dos cares oposades. La guerra sorgeix dels interessos dels poderosos, l’amor sorgeix del no res. També de la necessitat, de fet el protagonista quan està convalescent a l’hospital és quan transforma allò que era un joc amorós en un veritable enamorament.

De fet, l’autor una vegada va qualificar aquesta novel.la com un Romeu i Julieta.

Henry no és ferit en acció de guerra sinó mentre menja espagueti i formatge. Una imatge més de l’absurditat de la guerra. Henry refusa la condició d’heroi davant dels qui el volen condecorar. Manté sempre una visió de distanciament sobre el que està passant. De fet és un voluntari nord-americà enrolat en el servei d’ambulàncies, amb un cert component d’aventura altruista. Un personatge romàntic. Lluny de tot sentiment de pàtria, estrany al sentiment militar…

“Les paraules “sagrat”, “gloriós” i “sacrifici” i l’expressió “en va” sempre em torbaven. Les havia sentides, de vegades, bo i dret sota la pluja, de lluny, de manera que només m’arribaven les paraules que eren dites a crits, i les havia llegides en proclames enganxades a les posts d’anuncis damunt altres proclames, una i altra vegada, però no havia vist  mai res de sagrat, i les coses glorioses no tenien gens de glòria, i els sacrificis eren com els escorxadors de Xicago si la carn només servia per a ser enterrada.” Pàg. 191.

L’alter ego de Hemingway és marcat per la incertesa i pel fatalisme del destí. Fracassa en el seu paper d’altruista voluntari en una guerra lluny de casa seva i també fracassa en l’aventura d’amor amb la infermera Catherine. Una vegada desenganyat de la guerra s’arranca les estrelles d’oficial i dona per acabat el seu paper a la guerra. Ja només resta l’amor.

El llibre cinquè narra la fugida de la parella cap a Suïssa, tot fugint dels desastres de la guerra. En un paisatge bucòlic viuen la seva relació amorosa a l’espera que neixi el seu fill. Una vegada més, com a l’inici de la novel.la, les descripcions del paisatge reforcen el caràcter totalment idíl·lic.

“Aquella tardor la neu arribà molt tard. Vivíem en una casa de fusta, de color fosc, en el vessant de la muntanya, i a les nits glaçava, de manera que cada matí, en els gerros d’aigua de damunt el tocador hi havia una fina capa de glaç. (…) Fora, una carretera escalava la muntanya davant el xalet (…) sempre amunt , i feia el tomb a la muntanya, cap on s’estenien els prats , a tocar dels boscos, de cara a la vall, i on es dreçaven graners i cabanyes” Pàg. 293

Finalment la tragèdia, el fatalisme que una vegada més frustra els desitjos de l’home, en aquest cas els de l’Henry i la Catherine.

“…després de tancar la porta, vaig apagar el llum, vaig comprendre que era inútil. Era com  dir adéu a una estàtua. Al cap d’un moment vaig sortir, i me’n vaig anar de l’hospital, i vaig tornar a peu cap a l’hotel, sota la pluja.” FI.

Un adéu a les armes, una interrelació directa de la vida amb la literatura. Un allau de romanticisme vital, d’incerteses i de tragèdia.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s