El doctor Givago, Boris Pasternak

Sinopsi

El doctor Iuri Givago té un temperament sensible i poètic que l’aproxima al misticisme. La fidelitat a les conviccions i els principis que regeixen la seva vida li fan especialment tràgica l’experiència de la brutalitat i l’horror de la primera guerra mundial, la revolució de 1917 i la guerra civil subsegüent. Però El doctor Givago no és una novel·la històrica ni una novel·la política. Les convulsions de la fi de la Rússia tsarista i els inicis del règim soviètic són el teló de fons de la història, però la novel·la de Pasternak va molt més enllà: és un fresc monumental que presenta d’una manera commovedora els sofriments d’un home que veu com la vida que sempre ha conegut és sacsejada de soca-rel per unes forces que el depassen i no té manera de controlar. I és, sobretot, una de les històries d’amor més universals de tota la literatura del segle xx.

Editorial La Butxaca.- 708 pàgines.- Traducció: Joan Cornudella.

Apunts de lectura

El Doctor Givago és una novel.la que s’ha mitificat més per temes aliens que no pas pel mateix text. La novel.la es va publicar per primera vegada a Itàlia l’any 1957 a causa dels problemes de censura a la Unió Soviètica la qual cosa va ser objecte de manipulacions polítiques en el marc de l’estructura de blocs existent en aquell moment. També hi ha influït el fet que Pasternak renunciés, per pressions soviètiques,  al Premi Nobel de literatura concedit l’any 1958

Després de llegir la novel.la, no m’ha semblat ni que fos una crònica política ni una crònica sobre la guerra ni una crònica sobre la revolució soviètica. Més aviat diria que en el seu conjunt és una reflexió sobre la vida, en gran part basat en experiències personals, en un escenari històricament excepcional com és el de la Primera Guerra Mundial i posteriorment la revolució socialista del 1917.

La novel.la és plena de reflexions filosòfiques que com brots emanen per la immensa estepa russa tot acompanyant el protagonista. Reflexions sobre la creació literària, sobre la natura i la història, sobre la religió, l’amor, la professió, etc. Les referències sobre la pròpia experiència de la creació literària són constants.

Potser, l’eix central de la novel.la sigui el discurs sobre la connexió indissociable entre natura i la vida humana. Aquesta connexió determina i condiciona en gran manera la història de les persones, ja sigui privada o pública. De la conjugació entre vida i natura brollen tota una fila d’imatges i sensacions, el sentir les petites coses que atorguen una suma de felicitats.

Un altre element del discurs és que la història transcendeix l’home que s’hi sotmet impotent i d’una manera passiva. Aquesta visió passiva de l’home respecte a la història, és un dels punts de controvèrsia sobre les diverses reflexions que proposa Pasternak.

“De sobte, per primera vegada en tot aquell dia, Iuri Andréievitx comprengué amb absoluta claredat on era, què era allò que li havia passat, i què era allò que l’esperava al cap d’una hora, màxim de dues.

Tres anys de canvis, d’imprevistos, de viatges: la guerra, la revolució, trasbalsos, trets, escenes de destrucció i de mort, ponts volats, incendis, devastacions. De cop, tot li aparegué com un buit enorme, sense contingut. El primer esdeveniment veritable després d’una dispersió tan llarga era aquell vertiginós atansament del tren a casa seva, encara intacta, encara existent en el món, i de la qual cada pedra li era estimada. Vet aquí el que era la vida, el que era l’experiència, el que perseguien els qui anaven a la recerca d’aventures, a l’aspiració de l’art: retornar a ells mateixos: als propis éssers estimats, recomençar a viure.”

Tal com esmenta Italo Calvino (Por que leer los clásicos): “La revolución es el momento del verdadero mito de Pasternak: naturaleza e historia convertidas en una sola cosa. En ese sentido el corazón de la novela, en que alcanza su plenitd poetica y conceptual, es la parte V, las jornadas revolucionarias de 1917 presenciadas en Meliuzeiv, pequeña Ciudad base de operaciones, con su hospital.”

“Ahir vaig assistir en una reunió nocturna. Un espectacle extraordinari. La marona Rússia, incapaç de restar al mateix lloc, ha començat a moure’s, i marxa, i no es troba, i parla i s’expressa. I la cosa no és ja que parlin els homes. S’han trobat els arbres i els estels, i parlen, i les flors nocturnes filosofen i les cases de pedra celebren reunions. “

És en aquesta part de la novel.la quan el Doctor Givago viu el  temps més feliç, entre el fervor de la vida revolucionària i l’idil.li amb Lara. Aquesta exaltació vital ho expressa en una bella descripció.

“Arreu se sentien veus que s’esgargamellaven cantant cançons; o imprecacions, o fent fressa, o es veia gent jugant a cartes. A les parades, a la confusió que regnava a l’interior, calia afegir el brogit de la multitud que intentava assaltar el tren. El clamor de les veus era eixordador, com una tempesta marina i, com en el mar, enmig de la parada, es feia de sobte un inexplicable silenci. Se sentien aleshores les passes apressades damunt la plataforma per tot el tren, els tràfecs, les discussions vora el furgó dels equipatges, les converses dels qui havien anat a acompanyar parents a l’estació, el cloqueig de les gallines i la remor dels arbres als jardinets de les estacions.”

La narració és basada en el relat de la història de vida del Doctor Givago que a través d’un itinerari intern va recorrent els seus diversos avatars. És un relat en present continu a través d’un narrador omnipresent que narra en un sentit de veritat de temps i d’acció.

“A desgrat del terbolí caòtic dels pensaments que se li amuntegaren dins el cervell en el curs de les dues darreres hores, van acabar per dividir-se en dos cercles, en dos enutjosos cabdells que alternativament es cabdellaven i es descabdellaven. L’un era constituït pel pensament de Tònia, de la casa i de la vida d’altre temps, en la qual en tot, fins en els menors detalls, hi havia un alè de poesia i el perfum del noble afecte. Tenia ànsia per aquella vida i s’augurava de retrobar-la intacta i, mentre corria en aquell veloç tren nocturn, no somniava sinó de recomençar-la després d’una interrupció de més de dos anys. “

Però les circumstancies s’imposen i Givago s’hi sent impotent. Els canvis determinen la seva vida: la guerra, la revolució, no pas aquella revolució idealitzada a la universitat, a la manera del 1905, ans l’actual, nascuda de la guerra, i també era la infermera Lara.

“Ara que la guerra era acabada per a ell, sentia el desig de tornar en aquella atmosfera, per renovar-la i continuar-la, tal com sentia el desig de tornar a casa després d’una llarga absència.

El segon cercle de pensaments era ocupat per novetats tan diverses, tan diferents! No eren ja les «seves» novetats, les habituals, les preparades del passat, sinó unes novetats arbitràries, inevitables, imposades per Ja realitat, sobtades com un sotrac.”

Des del primer moment, la narració desplega una xarxa de personatges, una quinzena, que es van trobant i interrelacionant en el mateix escenari al llarg del temps. Al  final del llibre,  hi ha una relació dels personatges amb les diferents variacions, ja siguin diminutius, apel·latius, noms familiars o afectius. És de gran utilitat per no perdre’s.

En relació als personatges, Pasternak no profunditza en la psicologia ni tampoc explicita els perquès de les conductes. La narració és de caràcter més general i descriptiva.

Tampoc proliferen les manifestacions populars del fervor revolucionari del poble. Més aviat es descriu les vivències personals del Doctor Givago en un moment de canvi i de fervor revolucionari i circumscrit a un cercle d’amistats. No se l’identifica mai amb les classes emergents protagonistes del canvi social i polític. És que Givago forma part de la classe intel·lectual burgesa, nostàlgic de la primera revolució socialista, la de l’any 1905. Com afirma Calvino: “Pasternak demostra i declara que no creu en el poble.”

“També la fidelitat a la revolució i l’entusiasme per ella comptaven en aquest cercle de pensaments. La revolució en el sentit en què l’havia acollida la classe mitjana, tal com havia estat concebuda per la joventut estudiosa del 1905, admiradora de Blok.

En aquest cercle familiar i normal figuraven també els senyals d’una vida nova, aquelles promeses i aquells presagis que s’havien mostrat a l’horitzó abans de la guerra entre 1912 i 1914, en el pensament rus i en el destí rus, de tota la Rússia, i en el seu propi pensament.

Ara que la guerra era acabada per a ell, sentia el desig de tornar en aquella atmosfera, per renovar-la i continuar-la, tal com sentia el desig de tornar a casa després d’una llarga absència.

Aquestes novetats eren la guerra, amb la sang i els horrors, la guerra que semblava no acabar mai i la barbàrie que l’acompanyava. (…) Era la revolució, no pas aquella revolució idealitzada a la universitat, a la manera del 1905, ans l’actual, nascuda de la guerra, sagnant, la revolució dels soldats que no parava esment en res, dirigida pels qui en tenien millors coneixements: els bolxevics.”

Les objeccions de Pasternak respecte al comunisme soviètic si bé no són clarament explícites, si que s’hi destil·len. Per un costat la barbàrie i la crueltat de la guerra civil i per l’altre la burocràcia que ofega els ideals revolucionaris.

En l’epíleg de la novel.la, ja en absència del protagonista Givago, es complementa la informació sobre la realitat política i social de la URSS després de la Segona Guerra Mundial. En boca d’un dels personatges s’esmenta la degeneració del procés revolucionari, potser la part de crítica més explícita de la novel.la però ja al marge de la vida del Doctor Givago:

“Així ha passat moltes vegades en la història. Allò que havia estat concebut en forma noble i elevada ha esdevingut matèria basta. Així Grècia es va convertir en Roma, i l’il·luminisme rus ha esdevingut la revolució russa. Si recordem les paraules de Blok: «Nosaltres, els fills dels terribles anys de Rússia», veuràs tot d’una la diferència de les èpoques. Quan Blok deia això, calia entendre-ho en sentit figurat, com una metàfora. Els fills, aleshores, no eren fills, ans les criatures, els productes, els intel·lectuals; i el terror no era terrible, sinó providencial, apocalíptic, que és tota una altra cosa. Però ara tot el que era metafòric s’ha convertit en literal: els fills són els fills de veritat, i els terrors són terribles, vet aquí la diferència.”.

El doctor Givago, víctima de les circumstàncies no troba el seu lloc en el món. Intenta refer la seva vida aïllat, dedicat a l’escriptura, en plena natura, però aquesta li és hostil i els llops assetgen el seu casalot on hi viu en soledat. També l’assetja el poder polític perquè és un desertor de l’exercit roig. Finalment es refugia en la gran ciutat, Moscou, cercant la vida anònima i desapercebuda. En mica en mica es va marginant de tot i de tothom. Deixa la professió de la medicina i refusa, fins i tot, l’ajut del seu germà instal·lat en el poder. Un procés de marginació social que comporta una opció de puresa espiritual consagrada totalment a la creació literària. Com si optés per aconseguir una redempció per la via individual. El doctor Givago, sempre ha aparegut com un personatge passiu deixant que les circumstàncies el determinin, expectant davant els grans canvis que li va tocar viure i, fins i tot deixant que l’amor el guanyés però incapaç de consolidar la relació.

Altrament Lara, un personatge narrat més de fora que no pas de l’interior, és la gran protagonista de la novel.la. Tres homes es mouen en la seva vida. Tres models que ben bé poden ser una metàfora de l’escenari històric que s’hi narra. Komaroysky, el burgès traficant oportunista que ha incidit brutalment en la vida adolescent de Lara.  Pasha Antipov, el marit de Lara, revolucionari aferrissat que portat per la seva radicalitat es distancia d’ella per a no perjudicar-la. I Iuri Givago, el poeta idealista i l’amant, que mai podrà consolidar la relació perquè ell està sempre presoner de les circumstàncies que l’envolten.

“Ah, Iúrotxka: per què em dius això? Jo parlo molt seriosament i tu et despenges amb compliments, com si fóssim en un saló. Em preguntes com sóc. Estic tacada, i ho estaré per tota la vida. Vaig ser dona abans de temps, en forma prematura i delictuosa; em va fer entrar a la vida pel pitjor costat, amb turpitud, en forma vulgar, un envanit, antic paràsit dels temps escolats, que es creia que s’ho podia permetre tot, i valer-se de qualsevol mitjà”.

Tal com diu Italo Calvino, “Nuestro encuentro con el doctor Zhivago, tan perturbador y emotivo, está sin embargo mezclado de insatisfacción , de desacuerdos. ¡Por fin un libro con el que se discute!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s