El crimen de Lord Arthur Savile, Oscar Wilde

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Casi ochenta años nos separan de la muerte de Wilde. Su época, tan alejada de nosotros, ya es una pieza de museo. El gran irlandés de triste destino y de alma venturosa es nuestro contemporáneo y lo será de muchas generaciones futuras. Su íntima, su invencible felicidad, los salva de perdurar en nuestra memoria como un dandy trágico, a la manera del príncipe de Dinamarca.

Jorge Luis Borges

Ediciones Siruela (La Biblioteca de Babel 6).- 164 pàgines.- Traducció: R.Baeza i F.Humanes

Relats recollits en aquesta antologia:

«El crimen de lord Arthur Savile»

«El fantasma de Canterville»

«El príncipe feliz»

«El ruiseñor y la rosa»

«El gigante egoista”

Nota: La col·lecció “La Biblioteca de Babel” va ser publicada els anys 80 i, ara es troba fora de catàleg, només accessible a través de llibreters de llibres vells. Però, els relats que s’hi contenen es poden trobar en d’altres edicions i a internet.

Apunts de lectura

“El crimen de Lord Arthur Savile está con toda gracia más allá del Bien y del Mal. Se trata de la historia de un asesinato, pero el hecho se perpetra en un mundo que, por su misma frivolidad, no es menos real que el deliberadamente fantástico de Las Mil y Una Noches. Para acentuar este parecido cabría agregar que todo el relato, que ocurre en un Londres onírico, comparable al de Stevenson y al de Chesterton, está regido por el concepto islámico del Destino. De igual manera que en sus comedias mundanas, Wilde nos presenta personajes estúpidos, pero su estupidez es epigramática, ya que son risueños disfraces del autor.” Del pròleg de Jorge Luis Borges.

D’una manera satírica, el relat de Wilde tracta d’un home que converteix un presagi llegit en el palmell de la ma per un quiromàntic en una obligació prescrita pel destí. Decideix fer realitat el presagi per tal que no condicioni inevitablement tota la seva felicitat futura. Un destí que està per sobre de la voluntat humana i que cal complir inexorablement. D’aquesta manera considera la seva missió com si fos una responsabilitat personal, totalment justificada, sense cap mena d’escrúpols malgrat sigui d’allò més abominable.

L’estratègia del personatge per realitzar la seva missió està impregnada d’humor negre, en un marc de misteri, però que en cap cas amaga el to d’una comèdia plena de crítica social. Els personatges de l’aristocràcia són descrits amb una banalitat grotesca i d’una moral hipòcrita.

La crítica social també es reparteix cap a altres sectors com el de la policia d’Scotland Yard. Així, quan el protagonista encarrega una bomba explosiva a un terrorista alemany, aquest li pregunta:

“¿Tiene usted la bondad de indicarme a quién está destinado? Si es para la policía o para cualquier persona relacionada con Scotland Yard, lo sentiré mucho, pero no podré complacerle. Los policías ingleses son realmente nuestros mejores amigos y la experiencia me ha enseñado que confiando en su estupidez, nos es posible hacer cuanto se nos antoje. Ya comprenderá usted que no puedo avenirme a sacrificar ni uno solo de ellos. me temo que no podré hacer nada. Los policias ingleses son buenos amigos nuestros y hace mucho que he descubierto que, si confiamos en su estupidez, podemos hacer lo que queramos…” Pàg.60.  

En el relat “El Fantasma de Canterville”, un ambaixador nord-americà compra un antic castell anglès i el venedor, l’actual Lord Canterville, l’avisa que la casa està encantada i que l’habita un fantasma, un avantpassat de lord Canterville. Els nous inquilins americans no creuen en el fantasma i decideixen ignorar les advertències del lord anglès. Poc després de traslladar-se a la casa amb la seva família, comencen a sentir sorolls de cadenes i veuen diverses aparicions per la casa.

El tema de «El fantasma de Canterville» pertenece a la novela gótica, pero, afortunadamente para el lector, el tratamiento no lo es. En este divertido relato, los americanos no toman en serio al fantasma, y ni los lectores ni Wilde toman en serio a los americanos.” Del pròleg de Jorge Luis Borges.

El fantasma de Canterville, encarna l’esperit secular americà en oposició a l’esperit supersticiós i tradicional de l’aristocràcia anglesa. Però també una irònica crítica a l’esperit pràctic, superficial i simplista dels americans. La metàfora d’una família americana que fa la vida impossible a un fantasma britànic que encarna l’esperit ancestral i aristocràtic, especialment per part dels dos entremaliats bessons.

“…Mr. Otis (…) aunque sintiera extraordinario afecto personal por el duquesito, teóricamente era enemigo de los títulos y para emplear sus propias palabras: «no dejaba de temer que en medio de las influencias deprimentes de una aristocracia maniática de placer, pudieran olvidarse los verdaderos principios de la simplicidad republicana». Pag 125.

Els altres tres contes, “El príncipe feliz”, “El ruiseñor y la rosa” y “El gigante egoista” “son cuentos de hadas, no concebidos a la manera genuina de Grimm, sino de un modo sentimental, que recuerda a Hans Christian Andersen, pero imbuidos de esa ironía melancólica que es atributo peculiar de Oscar Wilde.” Del pròleg de Jorge Luis Borges.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s