El coronel Chabert, Honoré de Balzac

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Donat per mort, el febrer de 1807, sobre el camp de batalla d’Eylau, a Prússia, el coronel Chabert, company d’armes de Napoleó, no pot tornar a París, després d’un llarg peregrinatge, fins al 1818, ja durant la Restauració monàrquica. Allà descobreix que la seva casa ha estat enderrocada, la seva fortuna repartida, i que la seva dona s’ha tornat a casar amb el comte Ferraud, home ben vist pel nou poder. Chabert apel·larà a la llei per mirar de recuperar el seu nom, el seu rang, els seus béns, la seva fortuna i la seva dona. Però el món s’ha capgirat, la societat ha canviat, la vida ha seguit el seu curs. Malgrat l’ajut del procurador Derville, Chabert es deixa enganyar per la comtessa, però acaba refusant una “transacció” en què perdria el seu honor. Prefereix abandonar el lloc i no ser més que l’intern número 164, en l’anonimat d’un hospici per a vells.

Editorial l’Avenç.- 86 pàgines.- Traducció de Josep Maria Muñoz

Apunts de lectura

El coronel Chabert, com l’ Ulisses d’Homer torna a casa seva després de sofrir grans penalitats. A diferència d’Ulisses, que retroba la seva casa i el seu món intacte, Chabert troba la seva casa enderrocada, la seva dona casada amb un altre i que ni tan sols el vol reconèixer. Ni el seu nom, ni el títol i rang guanyat, ni la fortuna ni la seva dona. El món social i polític també ha canviat, de l’Imperi s’ha passat a la Restauració. El retorn de Chabert no disposa de cap suport que li permeti refer la seva vida. Ni tant sols el reconeixement de la seva identitat.

El conflicte entre societats diferents és un dels eixos centrals de la novel·la. El personatge del coronel Chabert representa el retorn a un món que ja no existeix i que ja no el reconeix. Altrament, la seva dona vol esborrar el passat, la seva procedència social per tal de convertir-se en una dama de la noblesa.

A diferència dels aristòcrates de l’Antic Règim o de la Restauració, com el comte Ferraud que rep el títol dels seus avantpassats, Chabert no té un arbre genealògic. Va aconseguir un reconeixement social gràcies el seu esforç militar al servei de Napoleó que li va atorgar un títol, comte de l’Imperi. Gràcies al seu coratge, va adquirir una distinció: Gran Oficial de la Legió d’Honor. Aquest és el seu orgull pel qual n’espera el corresponent reconeixement. De moment, perquè més tard i  a causa  dels diversos desenganys perdrà aquest legítim orgull per esdevenir només un número a l’asil de vells.

La comtessa és una figura clau de l’obra i l’únic personatge femení. Ella és la que destrossa Chabert. Desplega tot el seu ofici d’atracció i seducció així com la seva destresa per planificar fredament la seva estratègia d’ascens social. En casar-se amb Chaubert¸ ella es converteix en  “comtessa de l’Imperi” i gràcies al casament posterior amb el compte Ferraud, el seu amant, es converteix en “comtessa de la Restauració”. A més de la seva fortuna, ara té un nom de prestigi. L’únic obstacle, però, és l’aparició sobtada del Coronel Chaubert.

La comtessa coneixia prou bé a  Chaubert per estar convençuda que aconseguiria amb les seves arts que el Coronel entregués la seva vida per salvar-la. I efectivament, el Coronel fa un darrer acte de servei, el més gran acte d’amor: “moro” per tal que siguis feliç. Quant Chaubert se’n dona compte de l’engany ja és massa tard i es deixa anar pel camí de l’aniquilació personal.

“No sento ni tan sols el desig de venjar-me. Ja no us estimo. No vull res de vós. Viviu tranquil·la sota la fe de la meva paraula, que val més que tots els esborralls de tots els notaris de París. No reclamaré mai el nom que he fet potser il·lustre. No sóc sinó un pobre diable anomenat Jacint, que no demana sinó el seu racó de sol. Adéu…

La comtessa es llançà als peus del coronel, i volgué retenir-lo, agafant-lo per les mans; però ell la rebutjà amb fàstic, tot dient-li:

—No em toqueu.

Chabert desaparegué, en efecte. (…) Potser, igual que una pedra llançada a un avenç, rodolà pels salts d’aigua, fins a abismar-se en aqueix podrimener de parracs que s’acumula als carrers de París.”

La comtessa és la dona “dolenta i sense cor”. Tot un símbol crític de la societat que narra Balzac en aquesta novel·la.

Derville és una figura central d’ “El Coronel Chabert” que encara exerceix el paper d’un advocat honest. També la seva funció narrativa és la de mostrar la crítica social i el rebuig i fàstic vers les institucions polítiques i sobre la mateixa naturalesa humana.

“—Quin destí! —exclamà Derville—. Sortir de l’asil dels «Infants trobats» per anar a morir a l’«Hospici de la Vellesa», després d’haver ajudat Napoleó, en aquest interval, a conquerir Egipte i Europa. ¿Us adoneu, amic —prosseguí Derville després d’una pausa—, que hi ha en la nostra societat tres homes, el clergue, el metge i el magistrat, que no poden estimar el món? Van vestits de negre potser perquè porten dol de totes les virtuts, de totes les il·lusions. El més dissortat dels tres és l’advocat”.

La conclusió de Balzac, per boca de l’advocat  Derville, és nítida:

“En fi, tots els horrors que els novel·listes creuen inventar són sempre per dessota de la veritat. Ja en coneixereu, ja, de belles coses. Jo me’n vaig a viure al camp amb la meva muller. París em fa horror.”

En el “Coronel Chaubert”, Balzac exposa la realitat de la condició humana, de com la cobdícia actua com un corró que aixafa sense miraments les persones de bona voluntat les quals estan indefenses davant la societat i les seves institucions polítiques.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s