L’home que mirava passar els trens, Georges Simenon

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Georges Simenon, un dels grans autors del gènere policíac, deu la seva reputació a incomptables històries protagonitzades pel celebèrrim inspector Maigret i, sobretot, a unes quantes novel·les d’un realisme descarnat, entre les quals es compta L’home que mirava passar els trens. En aquesta obra magistral, Simenon retrata l’espiral vertiginosa de fets que, en poc temps, converteixen Kees Popinga, ciutadà gris i honrat de Groningen, treballador i pare de família modèlic, en una de les principals preocupacions de la policia de París.

Edicions 62.- 176 pàgines.- Traducció: Ramon Folch i Camarasa.

Apunts de lectura

Els inicis d’una novel.la, sempre són fonamentals tant per a l’escriptor com per al lector. En aquesta novel.la l’inici resulta paradigmàtic: avança el què i el com.

 

“Pel que fa referència personalment a Kees Popinga cal admetre que a les vuit del vespre encara hi era a temps, ja que, certament, el seu destí no era pas fixat. A temps de què? Podia fer altra cosa que el que anava a fer, convençut com estava, d’altra banda, que els seus gestos no tenien més importància que durant els milers i milers de dies precedents?

Si li arriben a dir que la seva vida havia de canviar bruscament i que aquella fotografia posada sobre el bufet, en la qual apareixia ell enmig de la seva família, amb una mà recolzada amb negligència al respatller d’una cadira, seria reproduïda per tots els diaris d’Europa, hauria arronsat les espatlles.

I si hagués buscat en ell mateix, a consciència, què podia predisposar-lo a un esdevenidor tumultuós, ben segur que no hauria pensat en certa emoció furtiva, quasi vergonyosa, que el torbava quan veia passar un tren, un tren nocturn, sobretot, amb les cortinetes tirades, ocultant el misteri dels viatgers”.

Tot un prodigi narratiu a través del qual ens dissenya l’escenari en el que es desenvoluparà la història que tot just comença. I ho fa encetant la intriga.

“En resum, tot allò encara no existia! Era part de l’esdevenidor, de l’esdevenidor immediat de Kees Popinga, qui, aquell dimecres 22 de desembre, a les vuit del vespre encara no en sabia res de res, i es disposava a fumar un puro.”

Kees Popinga ho té tot: vida fàcil i tranquil.la, una família estable, respectabilitat, una casa fantàstica, dos fills, nen i nena, quatre idiomes…

“Fins llavors, la vida de Kees Popinga havia consistit exclusivament en aquesta mena de satisfaccions, satisfaccions ben reals, ja que ningú no pot pretendre que un objecte de primera qualitat no és de primera qualitat, que una casa ben construïda no és una casa ben construïda, o que els embotits de can Oosting no són els millors de tot Groningen.”.

En un moment el seu futur és posat en perill per la fallida de la societat on treballa i en la qual hi ha invertit tots els estalvis. De sobte una força interior l’empeny a trencar amb el monòton tren de la seva existència i canviar radicalment la seva vida abandonant la família i la ciutat.

“Kees, doncs, havia somiat de ser alguna cosa més que Kees Popinga. I justament per això era tan Popinga, ho era massa, exagerava i tot, perquè sabia que, si cedia en un sol punt, tot el conjunt s’esfondraria.

En el fons, potser sempre havia estat un comediant i, durant quinze anys, s’havia complagut a trobar una imatge digna i impassible, la d’un bon holandès segur de si mateix, de la seva honorabilitat, de la seva virtut, de la primera qualitat de tot allò que posseïa.”

La novel.la de Simenon bé la podríem qualificar de novel.la-crisi. A partir d’un fet fortuït  el protagonista inicia un llarg viatge, una oportunitat per fugir de la seva vida mediocre, anodina, i esdevenir un altre home. El viatge iniciàtic comença en un tren nocturn cap a Paris, una encertada metàfora.

“Aquesta vegada era un autèntic tren nocturn, com els que obsessionaven els somnis de Popinga, un tren amb vagons-llit, amb les cortinetes tirades davant els vidres dels compartiments, els llums a tall de vetlladora i viatgers que parlaven en llengües diverses. Un tren internacional, a més a més, que en poques hores passava dues fronteres.”

“Els trens, per exemple… Ja no era una criatura i no era pas el prestigi de la mecànica allò que l’atreia… Si preferia els trens nocturns era perquè hi endevinava alguna cosa estranya, gairebé viciosa… Tenia la impressió que la gent que se’n va en un tren nocturn se’n va per sempre, sobretot quan, a tercera classe, veia que s’hi amuntegaven famílies pobres, amb els seus farcells…”.

A partir de la fugida de Groninga i de la frustració sexual amb el consegüent fet dramàtic, el personatge entra en una deriva incontrolable i imprevista. Es converteix en un pròfug de la justícia i el seu objecte vital és fer-se escàpol. La novel.la dóna un tomb total i pren el caràcter d’una novel·la negra.

Simenon empra el recurs narratiu de la premsa sensacionalista per interpel·lar el protagonista a través de les cròniques i dels qualificatius sobre el anomenat assassí holandès. El solitari Popinga anirà interioritzant els qualificatius que li dediquen: un assassí, un ximple, un amnèsic, un viciós, un paranoic, un aficionat….

“«És evident», deia el redactor, que signava Charles Belières, «que ens trobem en presència d’un aficionat…».

Ara ho havia entès! Ho havia entès quan el bàrman li havia anunciat que li havien pispat la cartera! Era un aficionat! Vet aquí per què el comissari Lucas el tractava amb menyspreu. Vet aquí per què els periodistes no se’l prenien seriosament, per què Louis aixecava tot el seu món contra ell.

Un aficionat…! D’ell depenia haver estat una altra cosa, però hauria hagut de començar abans, i, sobretot, d’una altra manera…”

És la història d’una dissolució, d’una desintegració, la d’un home corrent que fuig de la seva vida quotidiana, que es desinhibeix i es converteix en un home solitari, deambulant d’un lloc a l’altre per tal que no l’enxampin, un viatge de transformació sense retorn.

“El nombre d’hores que havia caminat no tenia cap interès per a ningú. Ningú no havia de plànyer-lo, si ni ell mateix no es planyia. El fet era que no tenia dret a parar de caminar.”

“Popinga seguia caminant. S’havia convertit en la meitat de la seva vida, allò de vagar pels carrers, a la claror de les botigues, entre la multitud que l’ignorava. I les seves mans, dins les butxaques de l’abric, acariciaven maquinalment el raspallet de les dents, la brotxa i la navalla.”

Camina sense parar, fugint de la justícia, talment com si fos una partida d’escacs, com les que jugava al seu club i que sempre guanyava.

“La seva superioritat respecte als protagonistes de les històries que havia llegit als diaris, lladres, assassins, estafadors a la fuga, era que pensava en aquelles coses com altre temps en els afers de la casa Julius de Coster en Zoon, amb sang freda, amb un despreniment absolut, com si es tractés d’un altre.

És a dir: buscava la solució per la solució.”

Qui és realment? Ha emprés un camí imprevist marcat per l’atzar i l’absurd. Lluny de seguir els hàbits que el conformaven va realitzant accions que el porten a un desconeixement de si mateix.

La narració en tercera persona segueix les accions i el pensament del protagonista i també inclou anticipacions atribuïbles a un narrador omniscient.

“Molt de temps després, aquell carnet i aquelles notes servirien als alienistes per decidir que, ja en sortir de Groningen, era ben boig.”

Els esdeveniments es desenvolupen segons una lògica del destí, una mica com les regles del joc d’escacs que Popinga coneix bé.

El text es divideix en capítols, l’argument dels quals s’expressa en subtítols que imiten l’estil de les novel·les èpiques.

On el porta finalment el viatge que ha emprès Kees Popinga? . El protagonista deixa en blanc el quadern que ha demanat per escriure “la veritat sobre el cas Kees Popinga”. Simenon deixa la reflexió sobre la taula: Hi ha alguna veritat? A partir d’aquí cadascú fa les seves reflexions. Les derives personals de cadascú depenen de molts factors, entre ells de l’atzar i de l’absurd, els quals poden condicionar-ho tot. Les il·lusions sovint es veuen frustrades per la realitat i els bons propòsits és queden en això, en bons propòsits.

L’home que mirava passar els trens, una novel.la singular,  per l’estructura i recursos narratius, per la història que s’hi narra, per tots els elements simbòlics i metafòrics i en especial pel contingut de reflexions filosòfiques. Una novel.la de gran modernitat.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s