El coronel no tiene quien le escriba, Gabriel García Márquez

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El coronel no tiene quien le escriba fue escrita por Gabriel García Márquez durante su estancia en París, adonde había llegado como corresponsal de prensa y con la secreta intención de estudiar cine, a mediados de los años cincuenta. El cierre del periódico para el que trabajaba le sumió en la pobreza, mientras redactaba en tres versiones distintas esta excepcional novela, que fue rechazada por varios editores antes de su publicación.

Tras el barroquismo faulkneriano de La hojarasca , esta segunda novela supone un paso hacia la ascesis, hacia la economía expresiva, y el estilo del escritor se hace más puro y transparente. Se trata también de una historia de injusticia y violencia: un viejo coronel retirado va al puerto todos los viernes a esperar la llegada de la carta oficial que responda a la justa reclamación de sus derechos por los servicios prestados a la patria. Pero la patria permanece muda….

Editorial DEBOLSILLO.- 104 pàgines.-

Apunts de lectura

La historia narrada es resumeix en el seu títol. Un vell coronel que va participar en l’última guerra civil porta esperant 15 anys que li arribi la carta de reconeixement de la seva pensió de jubilació. Mentre, viu en la més indigna pobresa juntament amb la seva dona malalta d’asma.

La narració abasta la vida quotidiana de la parella durant tres mesos, d’octubre a desembre. El coronel viu esperançat que un dia o altre arribarà la carta, mentre, han hagut de vendre-ho tot per tal de suportar la misèria. Ella, en canvi, no confia en que arribi l’ajut de l’Estat, representa el personatge realista en front de l’ idealisme del marit. El lector, pel títol, ja sap que la realitat frustrarà les il·lusions del coronel que “no tiene quien le escriba”, que està deixat de la ma de l’Estat, que no li reconeix el seu sacrifici.  Si bé, aquest és l’eix central del relat, la conjugació d’altres factors dibuixen la situació social i política en la qual es mouen els personatges.

“Ha habido siete presidentes en los últimos 15 años y que cada presidente cambio por lo menos diez veces su gabinete y que cada ministro cambio sus empleados por lo menos cien veces.”

La mort del fill únic, com a conseqüència de la repressió, ens situa en el marc polític de la novel·la.

“El coronel se dirigió a la sastrería a llevar la carta clandestina a los compañeros de Agustín. Era su único refugio desde cuando sus copartidarios fueron muertos o expulsados del pueblo y él quedó convertido en un hombre solo sin otra ocupación que esperar el correo todos los viernes” .

Altres indicadors polítics són: el toc militar fet a les onze de la nit pel qual es prohibeix a la població civil la circulació pels carrers, els avisos del capellà sobre la idoneïtat moral de les pel·lícules, el lletrerot de  “prohibido hablar de política” en el taller de sastreria.

La climatologia del lloc és un recurs narratiu que configura l’atmosfera anímica dels personatges, especialment del coronel i durant el mes d’octubre, temporada de pluges.

“…experimentó una sensación de que salían hongos y lirios venenosos en sus tripas.” 

Una metàfora, que juntament amb la descripció d’un paisatge agrest i d’un clima tropical hostil, configuren el sentiment d’impotència col·lectiva.

La soledat envolta la vida del coronel. Una soledat que es magnifica per l’actitud de la seva dona que li retreu la seva passivitat i el ser un il·lús per creure en una esperança infundada. El coronel, un home sol i aïllat fins i tot a casa seva.

“Veinte años esperando los pajaritos de colores que te prometieron después de cada elección y de todo eso nos queda un hijo -prosiguió ella-. Nada más que un hijo muerto”

La dona del coronel encarna la visió realista. Ja no queda res per vendre, està malalta, viuen en la misèria i, al final explota:

 “Estoy hasta la coronilla de resignación y dignidad.”

La  mort és un element sempre present, ja sigui per la malaltia de la dona, ja sigui per la situació límit de subsistència en que viuen, ja sigui pel record del fill assassinat…

Ja no queda res per vendre excepte el gall de lluita. La figura del gall, propietat del seu fill, actua com un símbol de combat i d’alliberació. Per un costat en el gall de lluita estan dipositades les esperances que guanyarà el combat que s’ha de celebrar properament i que podrà aportar diner a la família. Per l’altre, en la mesura que encarna un referent popular, pot simbolitzar un element de combat i de resistència.

Per al coronel, el gall significa una segona esperança, a més de la de rebre la carta de la seva pensió.

L’esperit realista de la seva dona ja fa temps que l’hauria portat a vendre el gall per aconseguir recursos de supervivència. A més, el gall menja i a vegades el seu menjar és prioritari al del matrimoni.

El gall esdevé un altre factor d’enfrenament entre la parella. Entre l’idealisme i el realisme.

“La mujer se desesperó. (…) y agarró al coronel por el cuello de franela. Lo sacudió con  energía.

-Dime, qué comemos.

El coronel necesitó setenta y cinco años –los setenta y cinco años de su vida, minuto a minuto – para llegar a ese instante. Se sintió puro, explícito, invencible, en el momento de responder:

-Mierda.”

El coronel no tiene quien le escriba, engloba una història sobre la injustícia, la violència latent i especialment és un relat sobre la soledat i l’esperança.

García Márquez va considerar que era el seu millor llibre: “Yo creo que es mi mejor libro, sin lugar a dudas. Además, y esto no es una boutade, tuve que escribir Cien años de soledad para que leyeran El coronel no tiene quien le escriba”.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s