L’enganyada, Thomas Mann

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Thomas Mann crea a L’enganyada la versió en clau femenina de La mort a Venècia. Rosalie von Tümmler, vídua i amb dos fills, acaba de fer cinquanta anys i duu una vida tranquil·la i respectable al Düsseldorf de començament del segle XX. Però aquesta placidesa es veu de sobte alterada quan, enlluernada per la bellesa i la joventut de Ken Keaton, un nord-americà de vint-i-quatre anys que imparteix classes d’anglès al seu fill, redescobreix amb una força insòlita el desig i la passió que creia que mai no tornaria a experimentar. Desoint els consells de la seva filla, Rosalie està disposada a transgredir les normes socials i els seus principis morals per poder sentir, encara que sigui només un instant, la felicitat i la plenitud que intueix darrere aquest desig. Fins i tot li sembla que la natura li concedeix la gràcia de transfigurar el seu cos i retornar-li l’ardor i la vitalitat dels anys de joventut…

Viena Editorial.- 112 pàgines.- Traductor: Joan Fontcuberta

Apunts de lectura

La trama de la novel.la està muntada sobre la confrontació d’idees entre la mare i la seva filla, Anna, arran de l’enamorament de la mare del jove Ken, 25 anys més jove.

La mare, Rosalie, nascuda a la primavera, sent com la natura li proporciona una resurrecció del cos. Per un costat, la passió amorosa i el desig sexual vers el jove Ken després d’anys de viduïtat, i, per l’altre, la reversió de la menopausa amb el retorn de la menstruació, un element essencial de feminitat. Creu que tots tenim una correlació amb l’estació en la qual naixem, en el seu cas, la primavera. L’harmonia entre esperit i cos, s’ha decantat miraculosament a favor del cos, el món dels sentits.

La filla, Anna, víctima d’una discapacitat física i de relacions de desamor, opta per la preponderància de raó davant la força dels sentiments. És pintora amb una posició intel·lectual per l’art del moment i no està per pintar paisatges ni floretes.

“—Interessant, filla, molt interessant —deia—. El professor Zumsteg sabrà apreciar-ho. Ell t’ha animat a pintar d’aquesta manera, té ull per a aquestes coses i hi entén. Cal tenir-hi ull i entendre-hi. Com en dius, d’aquest quadre?

—Quadre en un vespre de vent.

—Bé, si més no el nom ja dóna una pista de quina intenció portaves. Són els arbres, aquests cons i cercles que hi ha al fons de color groc cendrós? I aquestes línies tan peculiars, que s’enrotllen en espiral, representen el vent del capvespre? Interessant, Anna, interessant. Però, Déu del cel, filla, què en feu, de la natura? Si volguessis, ni que fos una vegada, oferir amb el teu art alguna cosa a l’esperit, pintar alguna cosa que arribi al cor, una natura morta de boniques flors, un ram de lilàs frescos tan expressiu, que ens creguéssim que en sentíem l’aroma encisadora, i que al gerro de porcellana de Meissen hi hagués dues gentils figuretes, un home que llança un petó a una dona, i que a la taula tot fos brillant i polit…!

—Prou, mare, prou! Tens una imaginació desbocada. Ja no es pot pintar així!”

Amb aquests personatges, Thomas Mann, narra la confrontació de les dues visions davant l’enamorament de la mare d’un jove que podria ser el seu fill. Una confrontació de la qual brollen un allau de reflexions.

La mare sent que no pot refusar la crida de la natura en un moment que la vellesa és a la porta, potser és la darrera oportunitat per satisfer una passió sexual que ara sembla possible. El dilema a través de la confrontació amb la filla és entre passió i raó, entre desig i moralitat, entre aventura i convenció social.

S’ha dit que Thomas Mann crea a L’enganyada la versió en clau femenina de La mort a Venècia. Salvant totes les distàncies i diferents plantejaments de trama, potser hi ha en comú la complexa reflexió sobre la dialèctica de la vida i la mort, el dualisme entre l’ànima i el cos, la ment i la natura. En ambdós casos, l’enamorament eròtic culmina en la mort.

La simbologia vida i mort, està a bastament manifestada en tota la narració. La primavera és per Rosalie un moment puntual d’exaltació quan està a les portes de la senectut. El roure del seu jardí ja és parcialment mort, només queden algunes branques que la primavera ha fet brollar.

També aquesta relació ambivalent es fa notar en els personatges. Ken és jove però va perdre un ronyó a causa d’una ferida de guerra i com a conseqüència de la qual cobra una pensió d’invalidesa. També la mateixa Anna porta inherent aquesta ambivalència, el seu cos jove pateix una invalidesa.

Les fragàncies i les olors juguen un paper simbòlic important, especialment en la sensibilitat de Rosalie (nom de rosa). Cal destacar al respecte, el moment de màxima felicitat per a la Rosalie, quan finalment abraça a Ken, però no ho pot gaudir plenament perquè estan en una sala tancada envoltats d’aire mort i de pudor de resclosit.

Els cignes negres amb bec vermell voltant per les aigües del parc contrasten amb el moment de relació amorosa, esdevé una metàfora més del binomi eros i thanatos, una premonició de mort.  El motiu de l’amor impossible es combina amb el de la mort.

“Anna, no parlis d’engany i de cruel sarcasme per part de la natura. No la blasmis, jo no ho faig. Me’n vaig a contracor…, de vosaltres i de la vida amb la seva primavera. Però, què seria la primavera sense la mort? Perquè la mort és un gran mitjà de vida, i si la mort va adoptar per a mi la forma de resurrecció i de delícies de l’amor, no va ser una mentida, sinó una gràcia i un favor.”

L’enganyada, es va publicar dos anys abans de la mort de Thomas Mann i és l’última obra de ficció.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s