L’educació sentimental, Gustave Flaubert

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

L’educació sentimental recorre la inquieta vida amorosa i social del seu protagonista durant una trentena d’anys. El jove Frédéric Moreau s’estableix a París el 1840 per estudiar Dret, fet que vol aprofitar per seduir la dona de qui està enamorat, Marie Arnoux, casada amb un ric marxant d’art. Davant les seves dificultats per aconseguir-ho, té relacions amb diverses dones, però manté la seva atracció per Marie. Mentre ell alhora tracta d’accedir a l’alta burgesia parisenca, debat de forma animada amb els seus amics i coneguts sobre la presa de consciència política durant la crisi que eclosiona amb la revolució de 1848.En la seva obra de maduresa, el gran novel·lista Gustave Flaubert hi aboca experiències autobiogràfiques com la seva passió per una dona casada més gran que ell, i la seva vida a la capital francesa. Història irònica i pessimista a la vegada, el genial autor hi mostra una visió crítica dels arquetips socials retratats, amb què configura una vasta i incisiva panoràmica de la seva època.

“Vull escriure la història moral dels homes de la meva generació; de manera més precisa, la dels seus sentiments.” GUSTAVE FLAUBERT

Editorial: labutxaca.- Nombre de pàgines: 496.- Traducció: Lluis Maria Todó

“Les millors obres de la literatura universal” d’Edicions 62.- 415 Pàgines.- Traducció: Pere Gimferrer i Miquel Martí i Pol.

 Apunts de lectura

Dos protagonistes destaquen en l’obra de Flaubert: l’Emma a la novel.la Madame Bovary i en Frédéric a L’educació sentimental. Cadascú esdevé un model paradigmàtic. Mentre la primera és situada en una ciutat de províncies, L’educació Sentimental és una novel.la urbana, de París. I, si l’eix central de Madame Bovary són els avatars individuals del personatge, a L’educació sentimental es conjuga el marc social i polític amb les peripècies del protagonista, Frédéric Moreau.

En aquesta obra, Flaubert desenvolupa una de les característiques fonamentals de la novel.la realista: l’intimisme dins un marc social, descripció de l’estructura col·lectiva i el retrat individual.

Frédéric Moreau, fill d’una família burgesa, té 18 anys, recent graduat del batxillerat, viu a Nogent un petit poble al costat del Sena. La seva mare vídua projecta en el fill totes les seves il·lusions d’un bon i profitós avenir: una bona carrera, una esposa amb una bona dot, un èxit social i polític, etc.

La novel.la s’inicia amb el viatge amb vaixell de Frédéric cap a París.

“Finalment el navil.li es posà en marxa; i els dos marges del riu, tots plens de botigues, de drassanes i de fàbriques, passaven avall com dues cintes amples que algú descabdella”.

Durant la travessia coneix a Jacques Arnoux i a la seva esposa, Marie Arnoux, de la qual se’n enamora profunda i bojament.

Mai no havia vist una esplendor com la d’aquella pell bruna, la seducció de la seva cintura, ni aquella finor dels dits que la llum travessava”.

La amor impossible i apassionat. Aquest és un dels eixos centrals de la novel.la, des de l’inici, a l’any 1840, fins el final, a l’any 1867.  Durant aquest període de temps, la novel.la descriu l’altre eix important: la revolució de 1848.

Frédéric és un jove sensible i intel·ligent, dotat d’una renda moderada, que va renovant amb herències que li plouen. A París, lluny del control familiar fa un aprenentatge accelerat de l’ofici de viure en base a relacions diverses. Però, allò  que sempre resta pendent és la definició dels seus propòsits a la vida. Mancat de voluntat per treballar, temorós de la vida, poruc, indecís,…

“D’altra banda, sentia la necessitat de sortir d’aquella existència, d’aferrar-se a alguna cosa.(…) digué que la seva mare el turmentava per tal que abracés una professió

Es complica a bastament l’existència amb diverses relacions amoroses sense concretar mai res. Volàtil, d’un costat a l’altre com una baldufa sense goig ni profit. Fins i tot li rellisquen els fets històric que viu la França d’aquell temps. Tots els seus amics hi són compromesos d’alguna manera excepte el jove Frédéric.

En relació a l’amor platònic, entre Frédéric i la senyora Arnoux, ja sigui per la timidesa d’ell o per la virtut d’ella, impregnada de superstició, en resulta un amor impossible malgrat la passió que el consumeix.

Què hi faig al mon, jo? Els altres es basquegen per la riquesa, la celebritat, el poder! Jo no tinc estat, vós sou la meva ocupació exclusiva, tota la emva fortuna, la finalitat, el centre de la meva existència, dels meus pensaments. Em feu tanta falta per viure com l’aire del cel.”

Una relació, fins i tot equívoca, en el sentit que s’hi entreveu una guspira d’una relació més aviat de mare-fill.

“Frédéric sospita que la senyora Arnoux havia vingut per oferir-se (…) Això no obstant, sentia quelcom d’inexplicable, una repulsió, i com la basarda d’un incest”.

“I el besà al front com una mare”

De les diferents relacions amoroses, potser el personatge que resulta més simpàtic és Rosanette. Filla d’obrers pobres que la vengueren als 15 anys com a concubina d’un vell burgés.

La relació que Frédéric manté amb la senyora Dambreuse, vídua d’un banquer, és del tot interessada de cara a garantir la pròpia viabilitat econòmica.

El personatge del banquer Dambreuse, és el prototip de l’arribisme polític amb l’estratègia de cercar sempre la millor opció de poder, ja sigui monàrquica o republicana. A la seva ombra s’hi acull tot un seguit de la vella noblesa i alta burgesia que busca aconseguir càrrecs i privilegis en base al tràfic d’influències.

En la seva crònica social i política, Flaubert pinta una degeneració política generalitzada, per enlloc es veu cap opinió desinteressada, tot és mou per la cobdícia i l’ostentació de poder. La revolució fracassa, esdevé un desencís pel retorn a les mateixes ambicions, corrupcions i mesquineses del passat.

Malgrat no hi ha explícitament judicis morals sobre les conductes socials i polítiques, del seu discurs narratiu se’n desprèn una clara valoració: un odi vers la burgesia malgrat el seu paper de força social emergent contra l’aristocràcia.

La degeneració política també l’encarna, des de l’esquerra, el personatge de Senecal, el qual passa de ser un ostentós revolucionari a transformar-se en un autoritari tot defensant la tirania per tal de preservar  l’ordre social.

Un personatge fidel a les seves conviccions republicanes és Dussardier, un idealista que és abatut per la guàrdia nacional tot cridant: Visca la república!

L’educació sentimental, no narra la tragèdia de cap personatge en concret, sinó la tragèdia de la raça humana, reduïda a tanta ineptitud, tanta covardia, tanta vulgaritat, tanta desolació….

“…la novela de Flaubert nos plantea profundamente en el cerebro una idea de la que nunca nos libraremos por completo; la sospecha de que nuestra sociedad basada en la clase media, compuesta de fabricantes, comerciantes y banqueros, de gente que vive de su dinero o especula con él, lejos de redimirse por su cultura, ha terminado por rebajar e invalidar todas las ramas de la cultura, política, científica, artística y religiosa, así como por corromper y debilitar las ordinarias relaciones humanas – el amor, la amistad y la lealtad a la causa hasta que toda la civilización aparece disminuida”  Edmund Wilson (Obra selecta.- Editorial Lumen).

Del tractament irònic dels personatges n’hi ha una bona mostra al final de la novel.la quan els dos amics es retroben al poble, passats més de trenta anys, i destaquen que allò millor que els ha passat és quan en la seva joventut realitzaven les seves visites, temoroses i tímides, al prostíbul. Vet aquí la seva gran gesta.!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s