El libro de la almohada, Sei Shônagon

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La literatura japonesa no es milenaria sino tardía y tiene la particularidad de que las obras maestras iniciales de su narrativa están escritas por mujeres: `El Libro de la Almohada´, de Sei Shônagon y el `Romance de Genji´, de Murasaki Shikibu, fueron escritos entre fines del primer milenio de nuestra era y comienzos del segundo.

Dueñas de un nuevo sistema de expresión, las mujeres fueron las protagonistas de la literatura, porque lo literario circulaba en ámbitos predominantemente femeninos, con audiencias exclusivas que gustaban de los diarios y las memorias, el intercambio de poemas y los acertijos literarios.

Sei Shônagon, la autora de este maravilloso libro, aparece como la mujer que demuestra su superioridad intelectual ante cualquiera que se le aventure en una conversación, dentro del marco de una sociedad donde hombres y mujeres comparten cierta camaradería. Una mujer de mundo, inteligente, cultivada, un poco cínica, que manifiesta siempre sus gustos y predilecciones. Es la pionera de un género propio de la literatura japonesa vigente aún hoy: Zuihitsu, el ensayo fugaz y digresivo, literalmente “al correr del pincel”. Una dispersión del sujeto en fragmentos que evocan emociones, transcriben observaciones, detallan apuntes autobiográficos o componen poemas, con total ausencia de una dirección predeterminada, pero con una gran unidad estética y conceptual.

Adriana Hidalgo Editora.- 322 pàgines.- Traducció Amalia Sato

Apunts de lectura

Sei Shonagon, durant el temps que va formar part de l’estament de dames que vivien a la cort (anys 990), va portar un quadern íntim en el qual s’hi pot trobar diversos gèneres literaris: assaig, poesia, relat curt, apunt filosòfic. Però allò que sovint es destaca són les seves llistes valorant diverses coses: sobre allò que li agrada, o desagrada, etc….

L’estament de dames que vivien a la cort imperial tenien un accés intel·lectual molt alt precisament per haver de servir. D’aquí la capacitat d’aquestes dones d’accedir a l’escriptura, que era una manera d’expressió molt cobejat a més d’un passatemps.

L’interès per aquest llibre abasta moltes variables. Per exemple la de conèixer aspectes de la vida de la societat dominant japonesa de l’època Heian (794-1185).

El meu interès per aquesta forma literària es deu bàsicament a la seva intimitat, la d’un diari que no estava pensat per ser publicat. El seu caràcter estrictament personal. Llegir els sentiments, les emocions, sensacions, les opinions,…Poder accedir a la intimitat d’una dona adscrita a la cort imperial japonesa fa més de mil anys.

Segurament hi haurà lectors interessats en les descripcions sobre la vestimenta, les estàncies, els jardins, la vida social de la cort on vivia l’autora. O bé sobre els autèntics catàlegs sobre plantes, ocells, flors, etc.

Una de les curiositats del llibre, i que m’ha interessat especialment, són les llistes en les quals enumera valoracions sobre diverses coses. Una manera d’evocar els sentiments més sincers.

Així diferents entrades esdevenen catàlegs de les coses més diverses, per exemple:

“Cosas desagradables de ver

Es muy enojoso

Ocasiones en la que una debe ser precavida

Cosas deprimentes

Cosas que emocionan

Cosas elegantes

Cosas inapropiadas

Cosas espléndidas

Cosas vergonzosas”

Entre “Las cosas agradables”:

“ Busco un objeto que necesito con urgencia y lo encuentro. O preciso un libro, revuelvo todo y allí està. ¡Qué alegria!. Pàg. 261.

També, és clar, hi ha opinions i reflexions sobre les relacions amoroses.

“Me encanta que un hombre me visite en una noche ventosa. Entonces siento que realmente se preocupa por mí.

Me gustan también las visitas que llegan cuando nieva. Una visita secreta es especialmente adorable; mientras espero por el hombre, murmuro: ¿Se habrá olvidado?” Pàg. 288.

A la manera de pinzellades ràpides i fugisseres, va expressant emocions, observacions, poemes, sense un discurs predeterminat, espontàniament. Apunts, una dispersió del subjecte en fragments.

Les reflexions filosòfiques sobre el pas del temps, la vida fugissera i efímera, el naixement, la vellesa, la malaltia i la mort, es conjuguen amb figures del món vegetal. Sovintegen els moments de meditació i contemplació de les plantes i les flors. El cirerer ja era la planta emblemàtica en aquell període, conjuntament amb l’arç vermell.

La primera entrada del llibre comença invocant la primavera, per després enumerar les altres estacions.

“En primavera, el amanecer. Cuando al insinuarse la luz sobre las colinas, los contornos se tiñen de un pálido rojo y purpúreos jirones de nubes flotan sobre las cimas.

En verano, las noches. (…)

En otoño, el atardecer (…)

En invierno, mas mañanas.”

L’última entrada a manera d’epìleg, l’autora manifesta el sentit i el perquè dels seus apunts.

“Escribí en mi habitación estos apuntes sobre todo lo que vi y sentí, pensando que no iban a ser conocidos por nadie”

(…) Escribí para mi propio entretenimiento, y apunté únicamente lo que sentía.”

“Se non è vero, è ben trovato”, allò que més m’ha interessat són les pinzellades sobre la intimitat d’una dona que va viure fa més de mil anys.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s