La Plaça del Diamant, Mercè Rodoreda

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La Plaça del Diamant és una novel·la apassionant i ambiciosa. Poques vegades s’ha escrit en la nostra llengua amb una poeticitat tan senzilla i amb una ironia tan dramàtica. Natàlia, la protagonista, ens explica la seva vida marcada per l’opressió i la necessitat d’alliberar-se’n. Una història individual que es transforma en imatge d’una època agitada. Potser per això, i pel seu abundant simbolisme, és una de les novel·les més importants de la literatura europea del segle XX.

Club editor (dissetena edició -1979-). 255 pàgines.

Editorial Bromera.- 288 pàgines.

 

Apunts de lectura

La plaça del diamant se situa en un context històric molt definit: l’arribada de la República, la guerra civil i el temps de la postguerra. La història passa a Barcelona, concretament al barri de Gràcia.

És una novel.la psicològica centrada en el personatge de Natàlia, la Colometa, una noia treballadora, sense mare, i “que no sabia ben bé per què era al món.” Joan Sales en el pròleg la qualifica “d’ànima de canti”.

La mort de la mare i la manca del seu referent està present a tota la novel.la. Natàlia està sola en el món i se sent desemparada. La senyora Enriqueta i els seus consells supleixen d’alguna manera l’absència de la mare, Natàlia ho necessita, se sent insegura. La senyora Enriqueta l’aconsella en els moments decisius com en el del casament i d’altres.

La Natàlia accepta resignadament tot allò que li toca viure començant pel propi marit en Quimet que la subjuga i li imposa el canvi de nom: la Colometa. La història del seu matrimoni és una realitat sufocant que mica en mica la va enfonsant resignadament davant l’autoritat dominant que va imposant-ho tot: canvi de nom, fills, manera de viure, la cria de coloms, etc… Les característiques que busca Quimet en la seva esposa són l’abnegació, el sacrifici i la submissió.

Per a la Natàlia tant el matrimoni com la maternitat són situacions doloroses. En l’absència de la mare no disposa de cap referent sobre els homes, el sexe, en tot cas, el referent del pare és negatiu.

La maternitat és una imposició dolorosa per part d’en Quimet així com les relacions sexuals.

“Des del meu racó jo tenia una por molt grossa. I quan ell ja era a dins del llit, per donar-me exemple, com va dir, em vaig començar a despullar. Sempre havia tingut por d’aquell moment. M’havien dit que s’hi arriba per un camí de flors i se’n surt per un camí de llàgrimes. I que et duen a l’engany amb alegria…” Pàg. 63.

L’experiència del primer fill esdevé un calvari.

“Li donava aigua i no la volia. Li donava suc de taronja i l’escopia. El canviava, plors. El banyava, plors. Era nerviós. I s’anava tornant com una mona amb les cames com fustetes.” Pàg. 79.

De la narració de la pròpia protagonista, en primera persona, anem seguint els avatars i les emocions de la Natàlia durant el difícil moment històric i social que li toca viure. Una història de vida en la qual l’angoixa, la soledat i el patiment són els eixos centrals. La Natàlia viu un buit existencial enfonsada en un món que no sap massa quina és la seva funció concreta.

En els transcurs de la novel.la, segons les diverses etapes, assistim a diversos canvis de registre narratiu.

La novel.la té una estructura lineal clàssica: plantejament, nus i desenllaç.

La primera part comença simbòlicament amb el canvi de nom de la protagonista la qual cosa ja ens indica un procés gradual de submissió de la Natàlia a la voluntat del seu marit. Matrimoni, fills, criar els coloms,…

La segona part es troba marcada pels esdeveniments socials i polítics. Amb la mort del marit al front, la Natàlia, es veu obligada a sortir-se’n malgrat els seus pocs recursos personals. La situació dramàtica personal i familiar arriba al límit vital. Sovintegen els monòlegs interiors.

En la tercera part, la Natàlia tracta de recuperar definitivament la seva identitat.  Es desfà de la memòria del seu marit Quimet i pot refer la seva vida. Simbòlicament deixa de ser Colometa i passa a ser altra vegada Natàlia. Un procés d’alliberament personal produït en base a diferents factors. Lluita contra el seu dolor i desesperació i sent que s’ha de fer càrrec d’ella mateixa i dels seus fills.

Obre i tanca la novel.la la mítica Plaça del Diamant, un recorregut circular durant el qual el personatge de la Natàlia es transforma, passa d’una inicial submissió a un alliberament final que es simbolitza amb un crit fantàstic. Aquest retorn als orígens significa l’alliberament de Natàlia.

“…i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca   una mica de cosa de no-res,,,   com un escarabat de saliva….era la meva joventut que fugia amb un crit…” Pàg. 250.

Els símbols i les imatges són un recurs literari utilitzat a bastament per tal d’expressar els pensaments interiors de la Natàlia.

Els coloms és un dels principals símbols, la criança dels quals corre en paral·lel amb la vida matrimonial. Criar coloms és una decisió imposada per en Quimet i el colomar representa clarament la vida enclaustrada de la Natàlia. La rebel·lió de la Natàlia comença amb la destrucció del ous dels coloms. En el moment en què en Quimet desapareix, la Natàlia comença a ser lliure i els coloms van desapareixent gradualment. D’altra banda, amb l’Antoni, el seu segon marit, també podem trobar símbols relacionats amb els coloms. Aquest, era a qui li compraven les veses i després l’Antoni és qui alimenta la Colometa i els seus fills.

L’embut és un altre element simbòlic durant la vida de la Natàlia. Una angoixa progressiva fins arribar a voler utilitzar l’embut per posar fi al patiment d’ella i dels seus fills. Al final quan torna a la Plaça del Diamant, la descriu en forma d’embut.

Les balances gravades a la paret de l’escala de la casa del matrimoni esdevenen una imatge recurrent. Un símbol d’equilibri i de la necessària estabilitat a la vida.

“Vaig tocar les balances i vaig acabar de baixar.” Pàg. 203

El cargol de mar, tot un referent a la pau i serenitat que atorga la remor suau del mar.

A la novel.la sovintegen les imatges de la natura. Flors i arbres són un referent característic a les novel·les de la Mercè Rodoreda.

“I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles, no el temps de les primaveres ….no el temps que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta” Pàg. 234.

El fet que la Natàlia escrigui  el seu nom a la porta de l’antic pis, al final de la novel.la, esdevé el símbol, una mena d’epitafi que posa punt final a una etapa dramàtica per iniciar-ne un altre en la qual troba el gust de viure.

D’altra banda trobem espais exteriors com: el parc Güell, la plaça del Diamant, els jardins de la casa dels amos de la Natàlia, el carrer Gran i altres.

Julieta, és la millor amiga de la Natàlia i un referent de manera de viure. Natàlia enveja la Julieta que duu una vida lliure i fa el que vol.

“Li vaig dir que m’hauria agradat molt passar una nit com aquella que ella havia passat tan enamorada, però que jo tenia feina a netejar despatxos i a treure pols i a cuidar-me dels nens i que totes les coses boniques de la vida, com era  el vent i les heures vives i els xiprers foradant l’aire i les fulles d’un  jardí anant d’una banda a l’altra, no s’havien fet per mi.” Pàg. 162.

L’Antoni, el segon marit, sembla un matrimoni de conveniència davant la situació desesperada de la Natàlia, però al final esdevé una relació d’amor. L’Antoni és comprensiu i tolerant, malgrat la relació és asexuada. Cal preguntar-se que si el fet de ser impotent condiciona la seva identitat masculina la qual cosa li impedeix el caràcter dominant de l’home sobre la dona?

La relació amb en Mateu, és una relació afectuosa, a les antípodes de la d’en Quimet.

Les relacions amb l’Antoni i amb en Mateu són satisfactòries per a la Natàlia i ambdues són sense sexe. Natàlia no viu el sexe com una relació plaent, ans el contrari, com un dolor, un trauma i sempre lligat a la funció reproductora.

L’opinió de Joan Fuster respecte a La Plaça del Diamant: “té el valor d’un testimoni més agut i commovedor que la majoria dels que ens han donat combatents, polítics o estrangers de molta anomenada”. I és que un dels mèrits de l’obra és fer desaparèixer la frontera entre fets històrics i vida personal de manera que fa sentir més cruament i versemblant els efectes de les tragèdies socials en la vida de les persones.

Natàlia, a més de ser sotmesa com a dona en el matrimoni també pateix l’explotació com a treballadora. Al respecte, cal destacar que malgrat la novel.la destil.la aquesta crítica social, en cap moment hi ha un èmfasi ideològic explícit, ni un tractament de la protagonista com una heroïna. En destaca el caràcter de peripècia humana davant els avatars de la vida.

La Plaça del Diamant és sobretot una història d’opressió i d’alliberament d’una dona treballadora en el marc del matrimoni i en un transfons històric i polític determinat.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s