Tres momentos de una vida (Knulp), Hermann Hesse

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Tres momentos de una vida (Knulp, 1915) es una de las principales obras de la primera etapa de Hermann Hesse. El vagabundo Knulp, lleno de espontáneo afecto a la humanidad y a la naturaleza, halla la propia felicidad y sublima su existencia haciendo el bien a quienes le rodean. En esa estampa de poesía casi franciscana, el consumado arte de Hesse expresa admirablemente la nostalgia de la infancia, edad en la que es posible abandonarse inocentemente a los sentidos y vivir la existencia en plenitud.

Seix Barral.- 112 pàgines.- Traducció Ana Maria de la Fuente

Apunts de lectura

La novel·la se centra en el personatge de Knulp en base a tres relats sobre tres moments de la seva vida.

Knulp és un rodamón, una persona que va de poble en poble, sense feina fixa, sense família, sense obligacions… És nega a vincular-se a un lloc o persona determinada.

En el primer relat, Knulp surt de l’hospital i amb renovada força reprèn la seva vida de rodamón. La seva bonhomia i simplicitat amable propicien que sempre trobi algun conegut que l’aculli. Després d’un dia de descans, passeja per la ciutat per tal de saludar alguns artesans ja que Knulp coneix una mica tots els oficis. Un vell amic sastre manifesta la seva enveja perquè Knulp pot viure el dia d’una manera tan despreocupada. També domina la seducció i coneix una jove que la convida a sortir per la nit.

Durant tot el llibre, a través dels diferents personatges que coneixen Knulp li retreuen el seu rebuig a la vida convencional així com el fet de desaprofitar les seves excel.lents qualitats per esdevenir un professional d’èxit.

El segon relat, “Mi recuerdo de Knulp”, el narrador canvia a la primera persona i és un altre rodamón que ens parla de Knulp. Junts s’ho passen d’allò més be durant tot un dia d’estiu.

El relat es torna filosòfic a través del debat que mantenen els dos rodamóns sobre el perquè de tot plegat. Aquest debat il·lustra el perfil personal de Knulp. El lector pot constatar que Knulp és més que un simpàtic rodamón aventurer.

“(…) a veces pienso que lo más hermoso del mundo es una muchacha esbelta de cabello rubio. ¿Y no es verdad que entonces ves a una morena que te parece casi más hermosa? Otras veces pienso que lo mejor y lo más hermoso de todo es un pájaro volando muy alto. Y luego, nada hay tan maravilloso como una mariposa, una blanca, por ejemplo, con ojos encarnados en las alas, o un rayo de sol de la tarde en las nubes, que brilla pero no deslumbra y todo parece tan alegre y tan limpio.

—Tienes razón, Knulp. Y es que todo es hermoso, si lo miras en el momento justo.

—Sí; pero con el placer hay que sentir también un poco de tristeza o temor.

—¿Por qué?

—Verás: una muchacha bonita no te lo parecería tanto si no supieras que tiene su momento de esplendor y luego ha de envejecer y morir. Si algo hermoso tuviera que permanecer igual toda la eternidad, yo me alegraría, sí, pero lo miraría con más frialdad y pensaría: eso puedes verlo siempre; no tiene por qué ser hoy. Pero lo que es perecedero y no permanece igual lo contemplo ahora y con algo más que la pura alegría, también con un poco de pena.

—Sí, claro.

—Por eso para mí no hay nada más maravilloso que esos fuegos artificiales que se ven por ahí de noche. Hay cohetes azules y verdes que suben en la oscuridad y cuando más hermosos están hacen un rizo y se apagan. Así cuando los miras sientes placer y temor a la vez: en seguida se acaba y por eso es más hermoso que si fuera a durar. ¿No?”.

L’endemà al matí el narrador es desperta tard i Knulp ja no hi és. Aleshores, el narrador reflexiona sobre la soledat de què Knulp parlava tot el temps. Tothom està sol amb ell mateix.

En el tercer relat, “El fin”,  tornem a la narració convencional. La nova trama ens situa en la maduresa del protagonista el qual pateix una greu tuberculosi. Torna al seu poble i reflexiona sobre la utilitat de la seva vida. S’imposa l’enyorament de la infància, de la seva adolescència, del poble, de la gent, del paisatge… Tot plegat va suposar un moment clau de la seva vida. Plora allò que ha desaparegut irremeiablement, els seus primers amors. De camí a l’hospital és conscient de viure el final de la vida. El seu pensament és ocupat per reflexions filosòfiques sobre la seva existència. Per un costat els greuges sobre la inutilitat de la seva vida, sobre el procés de deteriorament físic progressiu, de no haver posat seny i esdevenir un home de cabal. Per l’altre, les coses belles, la llibertat i els moments feliços que ha viscut. Potser la bonhomia i l’alegria vital comporta una conducta basada en la simplicitat existencial, en renunciar el tenir i les obligacions de tota mena ja siguin familiars o professionals.

La seva veu interior li dona un cop de ma en el moment de l’agonia existencial:

“—Vamos, tranquilízate )…) ¿De qué sirve lamentarse? (…)¿Te gustaría ser ahora un señor o un maestro artesano y tener esposa e hijos y leer el periódico por la noche? ¿No saldrías corriendo a dormir en el bosque con los zorros, a poner trampas a los pájaros o a domesticar lagartos?

(…) anduviste los caminos y siempre llevaste a las gentes sedentarias un poco de ansia de libertad.”

En el debat permanent entre el TENIR i el SER, el personatge de Knulp aporta el perfil d’una vida errant i lliure, de gaudir de les petites coses, sense responsabilitats, de cercar l’amistat desinteressada, les bones companyies… Sens dubte, si mirem el nostre entorn, Knulp és un personatge trencador vers la moral de l’èxit, del diner, de la cobdícia, dels convencionalismes…

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s