No diguis res, Patrick Radden Keefe

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.

Edicions del Periscopi.- 576 pàg.- Traducció Ricard Gil

Apunts de lectura

“Això no és un llibre d’història, sinó un relat documental. No he inventat ni he imaginat cap diàleg ni cap detall; en els casos que descric els pensaments dels personatges, ho he fet perquè ells han expressat aquests pensaments, a mi o a altres, tal com es detalla a les notes”. Pàg. 467.

L’escenari del relat comprèn els anys dels “Troubles” (disturbis) que Irlanda del Nord va viure del 1969 al 1998, l’any de l’Acord de Pau de Belfast.

Tal com s’esmenta en el prefaci, una cita de Viet Thanh Nguyen:

“Totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera al camp de batalla; la segona a la memòria.”

No diguis res, relata les històries d’uns quants protagonistes membres destacats de l’IRA així com sobre els efectes personals derivats de la seva participació en la lluita per a la independència d’Irlanda del Nord, del Nord d’Irlanda com ells mateixos proclamen.

Una història real de violència sobre la lluita armada de l’IRA i la repressió policial i de l’exercit  Britànic a l’Ulster.

Els Troubles van convertir Irlanda de Nord en zona de guerra i van deixar uns 3.500 morts.

El títol faria referència a la llei del silenci, a la cultura del silenci que respectaven els membres de l’IRA, els simpatitzants i la població en general. Una població dividida i radicalment enfrontada. La llei del silenci, el control social, les delacions, els sentiments nacionals, els símbols, les manifestacions, etc.

L’eix narratiu del relat documental el configura la història personal del segrest d’una dona vídua de 38 anys i mare de 10 fills. El relat és escrit amb una intriga narrativa que s’obre en el primer capítol i no es tanca fins el final.

L’estratègia narrativa d’un documental novel.lat, conjuga perfectament la informació sobre el procés polític i la intriga pròpia d’una novel.la negra. Un bon exemple del que seria una novel.la de “no ficció”.

Però, allò que atorga força narrativa al llibre són els personatges i les seves accions, pròpies d’un thriller trepidant: atemptats, cotxes bomba, segrestos, vagues de fam, fugides de la presó, robatoris a bancs, execucions, etc… així com les accions i maniobres violentes realitzades per l’estat.

El cas de la Dolours Price resulta icònic i fascinant, una autèntica Che Guevara irlandesa. Conjuntament amb la seva germana, Marian, constituïen una parella d’heroïnes capaces de les accions més agosarades, violentes i perilloses.

Un altre personatge carismàtic és Brendan Hughes, el paradigma de l’acció i l’astúcia. Després de l’Acord de Pau va quedar molt descol·locat i marginat. Aquest és també un dels aspectes destacables del llibre, els efectes traumàtics després de la lluita armada.

Potser el personatge més controvertit és el de Gerry Adams, autèntic pacificador del conflicte armat. Una biografia molt complexa i que el narrador el presenta com un líder emblemàtic, enigmàtic i controvertit.

De totes maneres cal dir que en cap moment hi ha una posició maniquea ni partidista. Tampoc reflexions moralistes ni sentimentals. També cal esmentar que el relat no explica cap història personal de membres de la policia, de l’exèrcit o del terrorisme lleialista, paramilitars unionistes. Només alguna pinzellada, com les referències a Margaret Thatcher i la seva ma de ferro.

També, és clar, s’informa sobre les estratègies del procés independentista, reflexions sobre l’oportunitat de la violència, sobre si el fi justifica els mitjans, etc. El punt central del debat és situat especialment en el moment que l’IRA opta per potenciar la via política a través del Sinn Fein, el seu òrgan polític. Un canvi estratègic important i controvertit, d’amplis efectes multiplicadors en l’estructura de l’organització, en els militants, en la població i en el país. Alguns membres de l’IRA hi estaven en contra:

Massa urnes, massa pocs Armalites” (tipus d’arma). Pàg. 433.

El narrador és omniscient, en tercera persona, la qual cosa atorga al relat una gran fluïdesa, com si no es tractés d’un relat documental basat en una investigació història gairebé exhaustiva.

Al final del llibre hi ha una relació de més de 300 notes documentals que acrediten el relat. També a diversos capítols s’hi intercalen fotos reals dels personatges.

Malgrat l’Acord de Pau de Belfast ( Acord del Divendres Sant -1998-) i l’abandonament de la lluita armada per part de l’IRA, les tensions no han desaparegut  i el Brexit les ha fet créixer.

No diguis res, és un llibre que a més d’ajudar a entendre el conflicte irlandès, obre les portes a reflexionar i a debatre sobre les diverses estratègies a seguir per altres processos d’independència, salvant totes les distàncies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s