L’home que fou Dijous, Gilbert Keith Chesterton

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En aquesta novel·la policíaca atípica, situada al Londres de començaments del segle XX, no hi ha crim ni delicte, ni distinció clara entre perseguidors i perseguits. Hi ha, en canvi, uns personatges que encarnen, cadascun a la seva manera, l´eterna lluita de l´home per entendre el misteri del món. La filosofia i l´humor es barregen en diàlegs d´aquesta obra, una de les més conegudes i reconegudes de l´autor, que avui recuperem en una magnífica traducció de Pau Romeva.

Quaderns Crema.- 235 pàgines.- Traductor: Pau Romeva.

Edicions 62 (El Trapezi-1969) .- 205 pàgines.- Traductor: Carles Unterlohner

Apunts de lectura

L’agent Gabriel Syme és reclutat per Scotland Yard per desentranyar una trama anarquista i per a això haurà infiltrar-se en una de les seves reunions secretes, el Consell Anarquista Central. El grup dirigent anarquista és integrat per set homes -els seus noms corresponen a cada un dels dies de la setmana. El president i líder del grup és Diumenge.

L’home que fou Dijous, és una novel.la policíaca peculiar. Encara que el seu revestiment extern és el d’una enginyosa trama policíaca, on el suspens i la sorpresa juguen un paper destacat, hi ha essencialment un discurs filosòfic, un discurs de pensament.

Des del punt d’estructura narrativa, la novel.la és un relat oníric, talment com un malson. La mateixa lògica i funcionament del somni permet que el relat estigui farcit d’elements inversemblants. Així, les exageracions, les sorpreses, les extravagàncies, formen part del procediment narratiu. La paradoxa, és també una característica narrativa, de manera que, per exemple, dues forces socials enfrontades, a vegades s’intercanvien els papers. Els perseguidors passen a perseguits i viceversa. Tot plegat forma part d’una història d’aventures i d’intriga.

La novel.la s’inicia amb la discussió de dos poetes sobre l’anarquia i l’ordre.     

Dos joves poetes, Lucian Gregory i Gabriel Syme, discuteixen sobre el sentit i la funció de la poesia la qual cosa deriva vers l’anarquia enfront de l’ordre. Així Syme considera la poesia…

“Que les coses marxin bé! Això sí que és poètic. Que el nostre pair, per exemple, sigui fàcil i silenciós, aquest és el fonament de tota la poesia. Sí, és el més poètic, més poètic que les flors o bé els estels”.

Altrament, el poeta Gregory resumí:

“Un gran artista és igual que un anarquista; també podeu invertir l’ordre de les paraules, si voleu, o sigui: un anarquista a és un artista. L’home que llança una bomba és un artista, perquè prefereix un gran moment , un instant a tot. ….Un artista desdenya tots els governs i menysprea totes les conviccions. El poeta sols es complau en el desordre. Si no fos així, el més poètic del món seria el metro”.

La novel.la és plena d’elements simbòlics, alguns ben clars i altres més hermètics, però sempre amb un sentiment humorístic amanit de paradoxes. El líder anarquista, Diumenge, resulta envestit d’una gran càrrega mítica, tant per les seves característiques morfològiques com de pensament. Un personatge poderós que en un moment surt al capdavant d’una manifestació muntat sobre un elefant.

Pregunta el Secretari al President:

 “-Hem vingut a saber qui sou vós i què significa tot això. Què voleu?. Per què ens heu portat aquí?. D’on sou? Sabeu qui  i què som nosaltres? Sou un ximple fent de conspirador o bé sou un viu que fa el boig?. Responeu-nos, us dic.

Murmurà Diumenge….Fins ara he entès què voleu que us digui qui són jo i qui sou vosaltres, què és aquesta taula i què és aquest Consell i què és aquest món, segons el que jo sé. Bé arribaré fins a esquinçar el vel d’un misteri. Abans, si voleu saber què sou vosaltres, doncs sapigueu-ho…sou una colla de rucs ben intencionats”.   

Les referències sobre l’anarquisme són puntuals. La seva exposició com a idea programàtica, es limita al discurs que els dos poetes, Gregory i Syme, plantegen davant el Consell Anarquista Central en el moment de l’elecció del nou membre Dijous.

També, d’una manera genèrica s’identifica l’anarquia com a un mitjà a favor dels interessos de les classes dominants, contraposat a la satisfacció de les necessitats de la classe treballadora. És una proclama dels rics contra el simple fet de ser governats, no volen que ningú els mani. És una de les paradoxes que manifesta Chesterton.

L’home que fou Dijous, tot d’històries sorprenents: investigacions, espionatges, persecucions i revoltes anarquistes, tot queda barrejat entre la realitat i la imaginació, tot ben amanit de simbolismes i al·legories.

“Segons els llibres, quan els homes es desperten d’una visió, generalment es troben en algun indret en el qual poden haver caigut adormits; badallen en una cadira o bé s’alcen de terra amb els membres entumits. L’experiència de Syme fou més estranya, psicològicament, si és que havia esdevingut alguna cosa irreal, en el sentit terrenal, en tot el que li acabava de succeir”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s