Tardor, Ali Smith

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Arriba la tardor. L’Elisabet observa els canvis en el seu entorn després d’un estiu que ho ha capgirat tot al seu país. Els governs deceben, les opinions es polaritzen, el temps passa… No pot evitar que les relacions de les persones que l’envolten es transformin, igual que ho fan les estacions, però sempre queda lloc per a l’esperança​.

Tardor és el primer llibre del quartet estacional d’Ali Smith, una obra lluminosa que reinventa les formes clàssiques d’escriptura i de relacionar-se amb el nostre present a través de la literatura. Ali Smith és una de les escriptores més importants i provocadores en llengua anglesa, i ha guanyat premis tan prestigiosos com el Costa Book Award, el Folio Prize, el Baileys o el Goldsmith. Ha estat finalista quatre vegades del Man Booker Prize.

Raig verd editorial.- 240 pàgines.- Traducció de Dolors Udina Abelló.

Apunts de lectura

D’entrada cal dir que sorprèn l’estructura narrativa. No hi ha linealitat narrativa, més aviat un allau de reflexions, apunts, pensaments, records, moments de vida,….que pengen sense una raó lògica d’un fil que fa la funció d’història i que és cíclica, amb un inici i un final. A l’Elisabeth li demanen un treball escolar: entrevistar un veí. Ho fa a un home vell anomenat Daniel Gluck, setanta anys més gran que ella. A partir d’aquí naixerà una relació inseparable.

El temps narratiu és un altre dels elements a destacar. La narració fa continus flashbacks, avançant i retrocedint contínuament. De fet, el temps també és l’element central, tal com indica el mateix títol de la novel.la: Tardor.

“FA MOLT POC ERA JUNY. Ara fa un temps de setembre.

(…) Fosc a dos quarts de vuit. Fosc a un quart de vuit. Fosc a les set.

(…) Els ocells són als cables de la llum.” Pàg. 89.

El temps que dura una vida. Un moment.

“…i que el més important de tot és que som aquí el temps que dura un parpelleig, això és tot.” Pàg. 178.

La narració vola constantment en el temps, d’una edat a una altra, del passat al present narratiu, d’un moment a un altre, talment com el nostre pensament.

“Viatjar en el temps és real, va dir en Daniel. Ho fem contínuament, a cada moment, a cada minut.” Pàg. 164.

Dos personatges, en Daniel i l’Elisabeth. Gran part de la narració sobre la relació entre els dos personatges és basada en records d’allò que han viscut junts, sobre les seves converses, sobre art i literatura. Uns records que van teixint un collage, una bagatge de vida. El record, un camp adobat i ben propici per a la realitat i la ficció, el somni i  l’estar despert.

Van passant els anys i quan es retroben, el senyor Gluck sempre fa la mateixa pregunta: “Què estàs llegint?”.  Shakespeare, Dickens, Keats… i, especialment el Món Feliç de Huxley.

“Què estàs llegint?, diria.

(…) Un món feliç, diria ella.

 Oh, això tan antic, diria ell.

Per a mi és nou, diria ella” (pàg. 44).

Un collage de temes. Sobre la majoria només hi ha un simple apunt, un esbós: el referèndum sobre el Brexit, una crítica a la maquinària burocràtica britànica, sobre la xenofòbia (pintades de “go home”), sobre les barreres imposades per la propietat privada, sobre els immigrants morts a les platges, sobre el control social d’una relació que desperta suspicàcies sobre les intencions del senyor Gluck, també per part de la mare,…

Tardor, un reguitzell d’apunts sobre les paraules i el llenguatge. De fet la novel.la és un festival lingüístic, un autèntic joc de metàfores.

“La llengua és com les roselles. Només cal moure la terra del voltant i, quan ho fas, brollen les paraules adormides, d’un roig intens, fresques, esclatants. Llavors les inflorescències es mouen i cauen les llavors. I sempre hi ha més llengua a punt de brollar” . Pàg. 77.

Amb aquest anunciat programàtic sobre el llenguatge, Ali Smith, se salta totes les convencions literàries i el seu estil és fidel a aquest entusiasme d’exuberància floral, aparentment espontani,  que genera una gran capacitat de suggeriment i de sorpresa. És clar, implica també una voluntat d’esforç per part del lector ja que el relat a vegades no és pas fàcil.    

El discurs feminista ocupa una part important i ho fa reivindicant la figura de la pintora pop, Pauline Boty, vital i activista, sobre la qual els acadèmics de la història de l’art han implantat un silenci total.

La roda del temps segueix el seu pas ineludible.

“TORNA A SER NOVEMBRE. És més hivern que tardor. (…) Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L’aire fa olor de foc.

 (…) Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta.

I quin color que té, mireu”.

Tota una invitació a l’esperança, al cant de l’esperança.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s